Després de 25 anys submergits en la llarga agonia d’una mare que no sembla disposada a deixar el seu lloc a la terra, la vida dels germanastres Francesc i Juan està a punt de canviar. Un fet inesperadament esperat, l’aparent mort de la seva Mamaaá, els porta a replantejar-se la vida.
En primer lloc es discuteixen el repartiment d’una herència, que en el seu dia la seva mare ja s´havia encarregat de minvar, sense el coneixement dels fills.
Juan, un home pràctic i casat, vol els diners per mantenir els seus tres fills, que ja
roden la trentena i no tenen cap intenció d’independitzar-se, satisfer les aspiracions immobiliàries de la seva dona i cancel·lar deutes de la seva empresa.
En Francesc, un home solter que s’ha passat els darrers 25 anys al servei de la seva mare, vol fugir amb els diners a les idíl·liques Canàries.
En veure que la mare resisteix, i cansats de la vida que porten, decideixen anar-se´n. Juan es vol escapar de la rutinària vida familiar i dels deutes i en Francesc vol complir el seu somni de muntar un macrolínia d’autobusos.
El destí comú : Alaska, un lloc prou allunyat i estrambòtic per tal que no els busquin. Però el pla és massa surrealista perquè funcioni.
De sobte…pum!!! Sense voler Juan dispara a l’aire una arma vella i rovellada, que ha trobat en un calaix, i per uns moments es pensen que han matat la mare que suposadament “agonitza” al pis de dalt. Llavors tot són plors…què faran ara, sense la seva Mamaaá? Però per sort o per desgràcia la increíble Mamaaá, de 102 anys, continua en peu de guerra i pel que sembla continuarà distraient a aquests dos germans durant molt temps.
Després de diversos entrebancs i quan res no sembla impedir la fugida, creuen que la mare
finalment ha mort. Una altra vegada pànic, desesperació i tristesa per als dos germans i els seus sentiments canviants.
Finalment l’ombra allargada d’una mare, que no s’ha deixat veure en tota la representació, apareix al fons de l’escala i en Juan i en Francesc es tornen a
trovar a l’ambivalent punt de partida.
L’escenografia absolutament recarregada i rònega ens transporta a un dels molts pisos, de començaments del segle passat, que encara deuen quedar a la nostra ciutat.
Una interpretació en la qual la química Joan Pera – Paco Moran, torna a envair la sala i aconsegueix arrencar continuament les rialles de ‘espectador durant tota la representació.
Comentaris recents