Crítiques exprés

El trio d'intèrprets es fa seves cadascuna de les peces i parteix d'una garantida qualitat vocal avalada per la trajectòria anterior dels tres.

Tres interpretacions de primera línia que converteixen l'obra en una experiència de les que fan antologia en la memòria dels espectadors contemporanis perquè respira l'eufòria i l'energia de joventut.

Mariona Castillo es transforma amb talent en totes les dones de Guido, en aquesta adaptació lliure del fantàstic musical basat en l'obra mestra de Fellini

Un cop més cal felicitar al Versus/TGB per haver-nos donat la possibilitat de recuperar un musical imprescindible: llàstima que les lletres de Larson ens arribin amb males condicions

Madaula i Casanovas, en companya d'un grapat de bons intèrprets, ens presenten un divertiment familiar convencional, però eficaç

The Feliuettes es fiquen en el túnel del temps entre mascotes oblidades i populars sintonies , però sense la gràcia de la seva anterior trobada amb la Feliu.

Una peça gamberra, un xic gore, amb mala llet i alguna sorpresa inesperada. Molt estimulant.

Si us agrada 'Rent', no us la perdeu. Grans cançons i gran repartiment per a una història que us arribarà ben endins.

Un text escrit fa uns quants anys, de vigència inesperada i fet amb caire grotesc, cosa que causa encara mes terror.

Posada en escena un tant discreta,però s'agraeix entendre els intèrprets quan canten. Bon recull de cançons pop i un excel·lent mestre de cerimònies.

Sense xaronisme ni tòpics, amb un elevat grau d'originalitat argumental, amb tocs d'humor i fins i tot d'intriga de gènere negre, amb escopetada de balins inclosa i soga al coll.

Una comèdia de caire costumista que retrata força bé certa societat catalana actual, amb algun daltabaix de ritme i estupendos interprets.

Homar torna a anar a l'essència d'una obra clàssica, tot i que ara no està sol, però ell fa ombra a tothom.

Una evocació de Strehler un tant encotillada i pobre (textos i apartat audiovisual).La versió catalana era millorable.

El Mag Lari sembla que, del barret, en tregui espectadors. I no li cal dir la paraula màgica «abracadabra» ni valdre's de copets amb la vareta màgica.

el trumfo del muntatge és el tàndem Mar Ulldemolins i David Verdaguer. Sempre hi ha una nova oportunitat per constatar de què són capaços l'un i l'altre i com enforteixen els seus persoantges.

La companyia ha sabut condensar en un espectacle familiar de durada breu allò més essencial de la sensible història de David Cirici i n'ha resultat un muntage altament narratiu sense paraules.

Hèrcules i el seu acompanyant semblen, pel recorregut que fan, una mena de Quixot i Sancho Panza, però sense cavall i sense llança, esclar.

Els francesos, de recrear en teatre i en cinema aquesta mena de relacions sentimentals de tobogan, en saben un tros. La cultura sentimental del sud d'Europa és una altra cosa.

L'obra és, a pesar de la temàtica, un bany de realisme. Tot i que cal admetre que d'un realisme ocult, difícil de detectar i de conèixer, si un no n'ha patit personalment les conseqüències.