Crítiques exprés

Són dos personatges tan «ignots» com el repte que es proposen, és a dir, desconeguts, tant per als espectadors que no sabran fins al final què amaguen.

El que fa la dramatúrgia de Raimon Molins és aprofundir en allò que turmenta el personatge de Nina i posar-ho en paral·lel al turment que persegueix Kostia.

Una obra de personatges que, de tant patètics, te'ls enduries a casa. Molt destacable el treball de Rosa Boladeras i Victòria Pagès.

Fons i forma impecables, un treball de personatges molt proper i directe i un muntatge de gran bellesa visual. Bravo!

Una obra breu —setanta minuts— amb dos intèrprets de primera a qui el director Jordi Casanovas ha modelat al seu gust amb la ironia i trapelleria que el caracteritza.

Cadascun dels intèrprets dóna cos, veu i ànima a un mínim de tres personatges, en són una vintenA. Només en fan excepció la jove actriu Clara de Ramon que interpreta el paper de Loup, de 16 anys.

Perillós, dramàticament parlant, l'últim minimonòleg de Galileu que fa un punt i a part del ritme desinhibit de la resta de l'espectacle i que demana un moment d'atenció.

Bellesa pura en escena. Interpretacions de 10, una història i, sobretot, una manera d'explicar-la, que fan posar els pèls de punta!

Interpretacions notables i una bona adaptació són les claus d'aquesta comèdia amarga, on sobresurt l'ingeni de Marta Marco.

Marc Rosich ha fet una obra d'arrels costumistes. No hi falta res. I perquè el costumisme no s'aigualeixi amb un realisme escènic que hauria estat mortal, ha caricaturitzat els personatges.

Una molt bona premissa i una Mercè Arànega són dos dels incentius d'un muntatge amb alts i baixos.

Aquest text de Madaula és una delícia! I la posada en escena, amb Roger Coma, mereix que el muntatge tingui una llarga vida!

Un text irònic, incisiu i brillant, un xic estrany. una grata sorpresa.

Adaptació irrregular que no aconsegueix transmete tota la passió que se suposa amaga la història.

Aclaparador en tots els aspectes: text, nens, delicadesa, i humor dins la sordidesa del que explica. una sorpresa majúscula.

La versió en un teatre de considerables dimensions com el Borràs crec que se'n ressent, a pesar que hi ha un treball d'actors que no escatimen ni gest ni risc de prendre mal.

El planteig escènic te l'atractiu de la seva originalitat, que en alguns moments fa puntetes al teatre de clown, i en el perfil aconseguit de cadascun dels personatges.

Diria que la relació entre Eva i Adela vol ser violenta, però que, en tractar-se de dos personatges femenins, aquesta violència queda, si més no, volgudament maquillada, sense sang ni fetge.

La interpretació connecta molt bé amb els espectadors perquè el seu discurs no és gens críptic i sovint és ple de referències dissortadament massa actuals.

Tant de misteri, i al final es pot dir allò de "molt soroll per a no res".. el Bastè, correcte, però el text, una gran decepció.