Crítiques exprés

Una grata mirada al món del teatre, potser una mica menor, venint de Mamet, però un bon homenatge als 50 anys de professió d'Enric Majó. FELICITATS!!!

Una conjunció perfecta, doncs, que penetra per l'oïda, s'endolceix per la vista i que arrossega per la interpretació.

El ritme es un tant irregular, però conté excel·lents resolucions escèniques i bon nivell interpretatiu, amb un gran Gómez.

Víctor Álvaro ha airejat «l'habitació», hi ha fet «dissabte», i ha reduït el temps amb una fusió de la trama inicial. I no tenint-ne prou amb això, ha jugat amb els espectadors com ho fa l'autor.

«Una vida al teatre» té una entrada suggerent, que es fa curta, en un diàleg entre Robert i John que és tot un petit màster escènic i que els dos actors defensen molt bé.

Un text interessant,violent i visceral, però també un xic reiteratiu que es fa dens. Bons intèrprets.

Una Cubana en plena forma, fidel al seu esperitb burleta, tot i que l'espectacle necessita afinar el ritme, que decau en algun moment.

una gran proposta que ningú s'hauria de perdré: didàctica, necessària i molt, molt emotiva. Chapeau, Pasqual!!.

Una obra breu, 80 minuts, feta de diàlegs que volgudament sembla que no tinguin sortida, i no només perquè són diàlegs de sords.

Una posada en escena gairebé "gòtica" en una opera musicalment intensa.

Loy transforma el "Macbeth" de Verdi en un malson amb aspecte de pel·lícula en blanc i negra , dins un muntatge un xic menys creatiu que altres propostes anteriors del director

Loy transforma el "Macbeth" de Verdi en un malson amb aspecte de pel·lícula en blanc i negra , dins un muntatge un xic menys creatiu que altres propostes anteriors del director

Les complexitats de la notable obra de Zeller es perden una mica en el qüestionable muntatge de Plaza, amb excessos d'humor, i massa pendent de l'eficaç interpretació d'Alterio

Aquesta trilogia va de la més acurada sobrietat tràgica a la més eixelebrada revista amb tocs de Folies Bergère, i del quasi entusiasme inicial a la més absoluta decepció

Àrida i demolidora, l'obra de Norén -un dels grans de l'actual teatre nòrdic- no acaba de trobar el seu to en el sobrecarregat muntatge de Puyo, malgrat el gran Manel Barceló

Àrida i demolidora, l'obra de Norén -un dels grans de l'actual teatre nòrdic- no acaba de trobar el seu to en el sobrecarregat muntatge de Puyo, malgrat el gran Manel Barceló

L'espectador es pot sentir remogut i enterbolit i fins i tot angoixat pel pes d'un diàleg domèstic senzill, però tens, violent i sobrecarregat.

Qualsevol altre director potser hauria optat d'ambientar «L'inframón» entre pantalles, ordinadors, tablets i altres artilugis ultracontemporanis. Aquí aquesta opció és limitadíssima.

Malgrat l'esbojarrament i l'humor que caracteritzen totes les escenes del muntatge, l'adaptació encara fa més neta, clara i intel·ligible la feina bruta de Iago i els altres.

Chamé Buendia es un clown excel·lent, que sap jugar amb situacions un tant surrealistes, però aqui l'he trobat menys inventiu que amb "Othelo".