Fins al 2 de maig, es pot veure als Baixos del Tantarantana l’espectacle La meva violència, una producció de H-I.I.I.T. Parlem amb Laura Daza, actriu fundadora de la companyia, sobre aquest segon muntatge que s’inclou en #ElCicló Projecte de Suport a la Creació. 

Enhorabona per l’estrena. Ha sortit el que teníeu pensat mentre la preparàveu?
Gràcies! La veritat és que ha estat un procés molt maco. Amb el Llàtzer Garcia vam treballar molt abans de fer l’obra. Ens va demanar cartes i escrits personals per enviar-li. Un era sobre les coses que més violència ens generaven. També ens vam fer una llista de les músiques que ens generaven més ràbia i ens va fer escriure una carta que va acabar sent una experiència molt interessant en què parlàvem de la part més conservadora de nosaltres mateixos…A partir de tot això, el Llàtzer ha escrit el text. Ha estat un procés en què el resultat no estava molt dintre del cap sinó que s’ha anat materialitzant a poc a poc
A mesura que anàvem fent els assajos l’espai s’ha anat despullant, també. No sabíem què passaria, i estem molt contents.

El Llàtzer Garcia ha fet un text nou inspirat en la peça teatral de John Osborne Look back in anger, escrita el 1956. Aquesta idea va ser conjunta?
Nosaltres volíem treballar amb el Llàtzer, ens agrada molt la seva manera d’enfocar la feina, i en el moment de buscar obres, o textos, el Roger Torns, que coneix molt bé el Llàtzer, va recordar que ell tenia al cap de feia temps aquest text: Look back in anger. Ens va semblar bé i ens hi vam posar.

Ell assegura que aquest text, escrit a mitjan anys cinquanta del segle passat, ha inspirat tota la seva obra i ha sabut fusionar tot el material que li heu proporcionat amb l’esperit d’aquest text. Déu n’hi do amb la vigència del text.
La veritat és que jo crec que el text original, ara, avui dia, té molta vigència en els temes en què parla sobre la distància entre les classes socials, però en general el text ha quedat una mica antic. Sobretot pel que fa al personatge protagonista, que té una ira i una manera de mostrar la masculinitat que avui anomenaríem tòxica. Ara ja no hi queb. La relació que tenen en Jimmy i l’Allison és de maltractament d’ell cap a ella, i crec que avui dia no estaria vigent per aquesta raó. El text va sorgir dins un moviment teatral que anava en contra del teatre burgès que només explicava la vida dels rics. Era el primer cop que apareixia gent que començava a explicar la vida d’altres grups, i crec que està molt vigent això avui. El Llàtzer ha fet, això és veritat, una feina meravellosa de traslladar tota aquella problemàtica d’aquell moment a la que tenim avui dia. I ha captat l’essència del que nosaltres li enviàvem a les cartes i que ens inquietaven, per posar-les en escena. La seva feina és espectacular.

I com ha estat el procés de la posada en escena? El Llàtzer Garcia us ha dirigit físicament?
Sí, sí. Ell ha dirigit tota l’obra. Pel que fa aescenografia hem comptat amb l’Albert Ventura, que és un habitual de la nostra companyia. També ens ha ajudat en direcció de moviment, en assessorament de cos, la Maria Salarich. L’espai sonor l’ha fet el Guillem Rodríguez. Al final el Llàtzer és el maestro, el director de tota la banda, però hi ha un equip darrere que fa la seva feina.

És la primera vegada que us dirigeix algú de fora de la companyia?
Com a companyia, sí que és la primera vegada que ens dirigeix algú. La companyia la vam fundar el Roger i jo. Ell, a banda de ser actor, és també dramaturg i director. Ens trobem en un moment en què van sorgint altres oportunitats per fer coses i les que fèiem eren textos del Roger dirigits pel Roger. Ell ha arribat un moment en què també vol fer d’actor, i com que havíem de fer aquest segon Cicló, ja n’havíem fet un la temporada passada, vam evidenciar que teníem ganes de treballar amb altre gent, d’experimentar amb altres coses, vam parlar amb el Llàtzer. A tots ens agrada molt la seva feina.

I el Roger ha aprofitat per exercitar la seva part actoral!
I tant! Ha pogut cantar, fer de músic. La veritat és que ens hem compenetrat molt bé, dirigint-los el Llàtzer. A més, el Roger i jo portem la producció amb la Cristina SanzGadea, jo també faig tasques de comunicació i xarxes socials de la companyia.. I la veritat és que alliberar al Roger d’aquesta responsabilitat, la d’escriure o dirigir, ha anat molt bé. Ha pogut abocar-se en la interpretació. Ell continuarà dirigint i escrivint. L’aturada que ha provocat la pandèmia ens feia patir, de vegades, per si arribat el moment d’estrenar potser tancava el teatre. Ha passat en els mesos anteriors.

Quan pensàveu el projecte, la pandèmia i el confinament no eren ni tan sols una amenaça, ni l’imaginavem. Tanmateix, el fet que la història es desenvolupi en un sol espai, una sola habitació, li dóna un caire claustrofòbic que també, volgudament o no, tenim molt proper.
La veritat és que no és una cosa volguda. L’obra original és així, tot passa en el menjador d’una casa. i així ho fem també nosaltres, tot passa en una mateixa habitació. Crec que no té a veure amb la pandèmia, però crec que a partir d’això que hem viscut, totes les obres, tot l’art, la cultura, es veuran reflectits una mica d’això. Ha estat un esdeveniment que ens ha canviat la vida. És veritat que haver experimentat l’ansietat més que mai en aquest temps ha anat bé als personatges de l’obra. Totes les problemàtiques socials s’han vist afectades per la pandèmia. De tot això parlem indirectament a l’obra els personatges ho pateixen. Per nosaltres ha estat com un mirall. La voluntat no era parlar de la pandèmia, però l’ansietat dels personatges sí que s’hi veu reflectida. La sensació de voler fer coses però no fer res. Proposem fer un vermut, però no el fem. Proposem anar a dinar, però no sortim. Proposem anar a una expo, i no. Se suposa que dinarem, ve un pollastre a l’ast, però no se’l menja ningú. També es reflecteix aquesta sensació de paràlisi.

És una altra coincidència, però l’obra ens mostra com cada personatge expressa la seva ira en un moment en què tothom ha necessitat deixar-se anar en algun moment.
Cadascun dels quatre personatges experimenta la ira des de la seva perspectiva, és clar. A partir del moment que ens ha tocat viure, tots hem experimentat aquest ‘enfrontament’ amb la ira. Ens ha tocat a tots, perquè és una situació que hem viscut tots a la vegada. I l’eclosió s’ha vist en totes les revoltes que hi va haver per l’empresonament de Pablo Hasel, per exemple. Hi ha hagut qui ha deixat anar la ira acumulada de fa molt temps, a causa de la paràlisi. Igualment. Penso que tota aquesta ira que tenim, i una mica també del que parla l’obra, és momentània. És un esclat, un somiqueig, una enrabiada, i després, en realitat, no fem res. Després, en realitat, es mouen poc les coses.

Això és una cosa que el personatge de la Judit, a l’obra, intenta canviar. O si més no, una cosa que reivindica: ens acusa de pusil·lànimes.
Sí! També entenc que és difícil, en aquest temps, amb tanta informació que tenim al cap, tanta feina que tenim per fer, amb les poques hores que tenim per gaudir de la vida, trobo, és difícil. No podem acusar la gent que no estem rebel·lant-nos tot el dia per les nostres causes. Però és veritat, almenys és el que jo penso, que som una mica pusil·lànimes.

Laura… Es pot avançar alguna cosa del tercer #cicló que tancarà la vostra residència al Tantarantana?
Doncs sabem que serà cap al final de la temporada vinent. I hi estem pensant, perquè no parem mai de preparar projectes. Nosaltres estem pensant ja noves coses. Una cosa que hem après és que s’ha d’anar amb molta antelació i a poc a poc. Les presses no són bones. Quan ens ve una nova idea la desenvolupem, l’escrivim, i estructurem una mica la producció: tenim aquest projecte, necessitarem aquest finançament, aquest equip… No parem!