El Teatre Akadèmia havia d’estrenar L’home de la flor als llavis i… la primavera passada, però el confinament va obligar a ajornar-la. Finalment, aquest espectacle, creat a vuit mans, ha pogut veure la llum. En parlem amb el seu director, Mario Gas.  

En aquest muntatge veiem l’obra del títol i, de regal, altres històries al voltant de la figura de Luigi Pirandello. Com sorgeix el projecte?  

És una proposta de la direcció artística del Teatre Akadèmia, de Guido Torlonia. Vam estar buscant textos i possibles muntatges que s’adeqüessin al format del teatre, l’aforament i la capacitat de producció. Parlant de moltes coses, vam trobar que seria interessant fer alguna cosa de Pirandello, un autor que a mi sempre m’ha agradat molt. Fa anys, vaig dirigir un muntatge d’Enrico IV, però no l’havia tornat a visitar. Vaig rellegir moltes coses, tenia ganes de muntar L’home de la flor als llavis, però és un text curt, d’uns 25 minuts, que no dóna per a un espectacle sencer. Vaig començar a llegir contes i obres curtes del Pirandello, però finalment, vaig decidir inventar-me una història. Hi ha un epistolari real entre l’actriu Marta Abba, que va estrenar moltes de les seves obres i per la qual l’autor va escriure uns papers molt concrets. Tot fa sospitar que van tenir una relació afectiva important, no se sap si va culminar en una situació de ser amants, però sí de respecte i admiració per part de Marta i jo penso que amb una història d’enamorament absolut per part de Pirandello. 

I vas decidir jugar amb aquesta correspondència per completar l’espectacle.

A part d’això, se’m va acudir una altra història per lligar L’home de la flor als llavis amb un personatge, un actor conegut a Itàlia els anys 20 i 30, amb una certa popularitat, que havia estat lligat sentimentalment a Marta Abba i que havia caigut una mica en l’oblit. I quan Marta torna dels Estats Units a principis dels anys cinquanta se’l troba fent diversos oficis que no tenen res a veure amb el teatre. A partir d’aquesta història que més o menys vaig definir, vaig parlar amb els tres actors que havia escollit, Xavi Ripoll, Àlex Casanovas i Montse Guallar i els vaig proposar que féssim una tanda d’improvisacions i al mateix temps, que ells escrivissin sobre els seus personatges. Tant el personatge inventat, que li tocava a l’Àlex, el mateix Pirandello i la Marta Abba, i que aprofundissin en les cartes. I al mateix temps que preparàvem L’home de la flor als llavis vam començar a improvisar i a veure com uníem les històries reals i fictícies, tot jugant a un joc pirandellià de ficció i realitat, màscara i il·lusió. I així va sorgir l’espectacle. I la forma més senzilla de titular-lo era L’home de la flor als llavis i…

La creació s’ha fet a vuit mans, però tu ja tenies clar on volies arribar des de l’inici? 

Jo els vaig donar una línia, però ells van aprofundir en els seus personatges i històries, van escriure, van improvisar, vam tallar, mirar, som els quatre. No és una cosa només meva, sinó que entre tots hem arrodonit aquesta història. 

 Diries que l’obra és un homenatge al teatre en general i a Pirandello en particular?

Conscientment, no he volgut fer cap homenatge a ningú. Pirandello és un autor que m’atreu molt des de sempre, és importantíssim, no tan sols pel seu teatre, també pels seus relats curts i novel·les, però sobretot, per la seva filosofia i enteniment. És un teatre típic d’entreguerres, l’humanisme s’enfonsa, l’home es troba sol, és un període terrible. És un home que encara ens pot ensenyar moltes coses. Així que suposo que d’alguna manera, és un homenatge a Pirandello. I, perquè no, parlar també del teatre, dels actors i actrius, de les sensacions que es tenen, de l’amor, la vida, la passió, la mort, l’èxit, el fracàs, els sentiments. Tot plegat surt a l’obra i des d’una aproximació no externa, sinó intentant comunicar des de les criatures escèniques, hagin sigut reals o de ficció. Sí que es pot considerar, com han dit alguns escrits, un cant d’amor al teatre, a la vida i a Pirandello. 

 Dius que Pirandello t’interessa des de sempre, què  t’atrapa dels seus textos? 

Aquest petit text de L’home de la flor als llavis és sensacional. És una reflexió sobre la vida, la mort, les persones, el que expliquen els seus personatges, el seu esperit. És un text molt interessant. 

Què destacaries d’aquest autor?

Quan la terra s’obre sota els peus d’una societat que es creu totpoderosa i és absolutament feble. I quan la màscara social t’obliga a posar-te una altra màscara per poder viure. Quan l’imprevist sorgeix a la vida de les persones, la tragèdia i la bogeria, quan les coses no surten com un vol. Quan els feixismes s’instal·len en un territori ample, quan l’home està desatès i perd la fe en allò que el podria mantenir, sorgeix una nova realitat i consciència i tot això hi és en Pirandello. Tractat amb humor i amb molt d’afecte en els seus personatges i amb una mena de desassossec vital. I sobretot, amb molt d’humor. Com ell mateix diu, la comicitat es diferencia de l’humor en el fet que la comicitat és un element de distorsió de la realitat, mentre que l’humor està basat en una filosofia sobre fets importants i greus, prenent distància i fent aquell somriure existencial que et permet seguir en el camí.

 

Has comentat que les cartes entre Pirandello i l’actriu Marta Abba són reals, en canvi, el personatge de Ruggiero Servi és ficció. Quin propòsit tenia?

Pot ser real o no, és un personatge pirandellià. I dins de l’estructura de l’obra introdueixes un personatge que fa que la gent es pregunti si va existir o no. Al mateix temps, dóna un recorregut d’especulació sobre l’èxit, el fracàs, la vida, i també sobre com representar un personatge. Ens anava molt bé fer aquest trio totalment real, on un dels personatges surt de la ficció, però traspassa aquest llindar i es converteix en realitat. Això també està molt en la filosofía pirandelliana. 

 

Com decideixes el repartiment?

Són companys que admiro molt i segueixo, hem coincidit moltes vegades. Amb l’Àlex he treballat molts cops, amb el Xavi algunes vegades i amb la Montse vam compartir escenari amb la primera versió de Pel davant i pel darrera. Vaig pensar que eren tres actors ideals per donar suport a aquesta història que volíem explicar. I pel que diuen, no m’he equivocat pas. Jo ho penso, però els diaris també diuen que estan magnífics. 

 

Has recreat un cinema i una atmosfera de la Itàlia dels anys cinquanta, quins referents has fet servir? 

M’he basat en uns personatges, interpretacions, del que jo conec del cinema dels anys cinquantai en pel·lícules que m’han suggerit la creació de Ruggiero Servi, però això queda dins de la cuina personal. Qui vulgui saber, que ho esbrini.  

 

Has utilitzat una escenografia molt senzilla per explicar les diferents històries, volies centrar-te en els personatges i els diàlegs?

Jo penso que les escenografies, com les llums, la banda sonora, les imatges quan n’hi ha, es piquen al mateix temps que la posada en escena i la interpretació. Jo volia un lloc polivalent molt simple on passat i present, ficció i realitat es barregessin sense cap mena de transició i aquesta agudesa i exactitud mínima que ha portat l’escenografia del Sebastià Brosa i la seva col·laboradora, Paula Bosch, ha estat fantàstic. 

 

Aquesta obra s’havia d’estrenar la primavera passada, quan va arribar el confinament. Heu canviat alguna cosa des d’aleshores? 

Sempre canvien coses i continues amb la investigació. Però de fet, quan es va suspendre la primera vegada quedaven tres setmanes per estrenar i teníem el llibret ja confegit. Hem continuat aprofundint i treballant, però no ha canviat res. Sí que hem arrodonit les llums, l’escenografia, el vestuari, la banda sonora i tot això ha quallat en treballar tots en la mateixa direcció. 

Author