53 diumenges, la darrera comèdia de Cesc Gay, s’ha convertit en un dels èxits d’una temporada especialment complicada, on sembla que l’humor és més benvingut que mai. En parlem amb el seu autor i director.
53 diumenges està tenint molt bona acollida. Suposo que n’esteu contents.
Sí, amb tota la moguda del virus, encara que sigui a mig aforament, hem pogut estrenar, la gent està venint. La comèdia és el que té, quan enganxa, et ve més de gust.
Potser en temps de pandèmia hi ha més ganes de comèdia.
Al teatre, sobretot. Jo en teatre sempre he sigut més espectador de comèdia que d’una altra cosa, sempre l’he gaudit més. Suposo que per això és el que m’he atrevit a fer, si més no, en aquestes dues primeres obres. I és el que diu tothom, la gent té necessitat de sortir i relaxar-se, desconnectar, passar-s’ho bé i la comèdia hi ajuda.
Tot i que havies començat amb l’obra abans del confinament.
Molt abans. Jo dedico molt de temps a escriure. Mai no em dono pressa perquè és el més important del projecte. Tant amb els guions de cinema com amb el teatre que, a més, és una cosa que faig sense cap mena de pressió, mai no em marco dates, és una mena d’enamorament d’aquests darrers anys. Ara em preguntaven si tornaria a fer una altra obra i no ho sé. Si mai torno a tenir un text, doncs endavant. Vaig començar a donar-li voltes a aquest text fa tres anys, vaig accelerar fa un any llarg i després li vaig passar al Pere (Arquillué). Ell té uns temps molt complicats, sempre té molta temporada programada, saps què farà el pròxim any i mig. Quan hi va haver el confinament, al març, ens vam asseure amb ell i el Dani López, el productor i ens vam plantejar si deixar-ho per a més endavant. Però com diu el Pere, és l’únic que sabem fer. Mentre ens deixin anar al teatre, doncs endavant.
Us vau plantejar posposar-la, doncs?
Com tanta gent. Davant de la crisi, ens ho vam plantejar, però ja estava escrita i tot en marxa. La idea era entrar en producció al setembre, així que ho frenàvem llavors o tiràvem endavant i vam decidir seguir. I fins aquí.
53 diumenges tracta de la relació entre tres germans, què et va animar a parlar d’aquest tema?
A la comèdia tot es basaa entendre el to des del qual l’escrius. És com la música, has de determinar en quins acords i tonalitats treballaràs. La relació entre germans té una cosa interessant, et pots dir animalades, però fas veure que no les dius perquè t’has de seguir veient. La família és molt difícil de trencar del tot, fins i tot amb els conflictes més grans estàs condemnat a seguir-te trobant. I això permetia un to curiós, diferent del d’Els veïns de dalt, que era una parella i la forma de barallar-se és diferent. Amb els germans tens aquesta competitivitat que arrossegues des de petit. Tens seixanta anys i en el fons, els vincles estan marcats des que en tenies cinc, si eres el gran, el petit, noi o noia, la relació amb els pares. Això queda marcat i s’allarga tota la vida. Em semblaven molt interessants les possibilitats que donava arrossegar aquests vincles i la formalitat, la necessitat de dissimular. Em permetia un tipus d’humor que és el que hi ha entre ells tres, sobretot el del Lluís Villanueva, que diu algunes animalades, potser més que els altres.
El personatge del Pere diu que no s’ha de dir mai la veritat, això salva moltes relacions familiars?
Familiars i de qualsevol mena. La veritat és terrible. Em sembla massa sobrevalorada, sembla que estigui bé dir la veritat i jo ho dubto molt. Penso que les persones hem de ser molt tolerants i això vol dir possiblement no dir sempre el que penses perquè pots ferir la persona que tens al davant. No vull dir mentir. Es tracta de tenir l’empatia i generositat suficients, el que tu penses no vol dir que sigui el que és realment, és la teva opinió. Moltes vegades has de dissimular, si més no, no expressar-ho clarament.
Hi ha alguna part d’experiència personal en el text?
La veritat és que no. Jo tinc un molt bon vincle amb els meus germans. Així com en altres textos que he escrit hi havia coses que podien sortir més de mi, en aquest cas, no. No tenim aquests conflictes. És més aviat de l’observació de l’entorn, de famílies properes.
Aquests germans tenen molts conflictes entre ells, però resulten l’enveja del quart personatge (Àgata Roca), filla única. Els germans o la família poden ser aquelles persones que no volem gaire a prop, però tampoc gaire lluny?
Exacte. És el que té molts cops la vida. Tu estàs immers en una situació amb els teus germans que et sembla aclaparadora, però no hi ha com quedar-te sol al món per adonar-te de la sort de tenir una família.
El personatge de l’Àgata està fet amb aquesta intenció. A ella li sembla meravellosa aquesta cosa dels germans que es barallen. Aquest és el to d’ironia que buscava i ella ho marca molt en el seu paper de narradora.
Han dit de tu que ets un cronista de les classes mitjanes urbanes. T’agrada parlar d’allò que coneixes millor?
És veritat que sempre he escrit sobre el món de les relacions, afectes, sentiments en el marc més proper, siguin amorosos, familiars, d’amistat. Potser perquè no sé fer una altra cosa. De vegades m’ho pregunto, tant de bo fos capaç d’escriure un thriller fantàstic perquè en sóc un gran amant, però sempre m’ha resultat més fàcil escriure des d’uns personatges més propers. I al final, defineix un estil d’allò quotidià. Són personatges de qui et sents molt a prop.
Has tornat a treballar amb el Pere Arquillué i l’Àgata Roca després d’Els veïns de dalt. Et van quedar ganes de repetir?
La forma com va arrencar Els veïns, que no va ser ni pensada ni buscada, és una manera molt bonica de treballar, quan les coses venen per accident. Va quedar un molt bon vincle amb el Pere i vam quedar que si tornava a escriure, en parlaríem. El teatre té una cosa que dura molt, fas gairebé una família, comparteixes moltes coses durant un any o molt de temps.
Més que amb el cinema?
El cinema és una cosa molt més militar. En quatre o cinc setmanes la pel·lícula està feta i ja no et veus més. En teatre, et passes no sé quants mesos fent funció, després, de gira per Catalunya. Estableixes un vincle més de furgoneta i carretera, s’assembla més a una banda de música. El cinema és intens, però molt curt. I hi ha molta gent, al teatre són molt pocs. Per això existeixen les companyies, no deixen de ser grups familiars o molt propers on et coneixes molt, et portes bé. Va quedar aquest vincle i vam decidir repetir. Amb el Lluís ens coneixíem de la sèrie Félix, on ell tenia un paper petit. Va ser la primera vegada que vaig treballar amb ell, però sempre n’havia sigut molt fan. I amb la Marta Marco ens coneixíem, li vaig oferir, em va dir que sí i ho vam tirar endavant.
Comentaris recents