Els Dúo Fàcil han aterrat al Maldà amb el seu quart espectacle, ‘Observin aquests fills de puta’, una farsa delirant i de ritme trepidant sobre la corrupció i l’abús de poder. Parlem sobre el muntatge i la companyia amb dos dels seus integrants, l’Abel Reyes Alabart i el Marc Tarrida Aribau.
Com es va gestar aquest projecte?
Abel Reyes: Com tots els espectacles de Dúo Fàcil, va néixer en un bar. Ens va arribar a les mans el llibre de Fonsi Loaiza, El poder del palco, ja teníem una primera idea de parlar sobre la corrupció en aquest país i li vam fer la proposta a l’Adrián Perea. A partir d’improvisacions i d’idees seves, es va anar gestant el projecte.
Marc Tarrida: L’impuls real és el Marc Chornet, que ens proposa coproduir-nos un espectacle a La Seca. En aquell moment, no teníem pensat fer un nou espectacle, però per primera vegada algú ens oferia coproduir un espectacle i havíem d’aprofitar l’oportunitat.
A les vostres obres sempre hi ha crítica social o política a través de l’humor. Tard o d’hora tocava parlar de corrupció?
M.T.: Teníem ganes d’assenyalar o entendre quin és el sistema en el que ens movem. En altres espectacles hem fet crítica més social o de la situació en la que ens trobem. Ara teníem ganes de trobar el qui i el perquè. Vam començar a indagar sobre les esferes del poder i el llibre del Fonsi va ser un regal, era exactament del què volíem parlar.
A banda de Florentino Pérez, a l’obra mostreu altres casos de corrupció en contextos diferents i entre ells, parleu del propi autor de l’obra.
A.R.: Això està escrit per ell mateix. La mentida és que diem que ell no coneix aquesta escena. La seva idea era parlar de corrupció, però no només des del punt de vista dels polítics i els bancs, sinó també de les petites corrupcions del nostre dia a dia. Li va passar aquesta anècdota i la va voler explicar.
M.T.: I davant d’això, què faria qualsevol persona? Tots som incorruptibles? Davant de la teoria, tots direm que sí, però i si et passa a tu? I és molt diferent corrompre’s per robar un tros de pa que per robar milers de diners públics amb el cas Castor. Són corrupcions molt diferents les unes de les altres.
La conclusió és que qualsevol podria deixar-se corrompre si en tingués ocasió?
A.R.: Més que conclusió, és una pregunta, una reflexió. Què és o fins a quin punt és robar?
M.T.: Vaig participar en un espectacle amb el Jordi Prat i Coll, Els criminals, on exposava que, en segons quin context històric o social, davant d’una situació última tots som capaços de cometre un acte criminal, ningú no ens pot salvar.
A.R.: I si nosaltres tinguéssim el poder que té aquesta gent, potser seríem els corruptes.
M.R.: Ara, ells són uns fills de puta i els que pringuem som nosaltres.
A l’obra feu servir diferents recursos artístics, com el ball, la cançó, la caricatura, com es va anar construint tot això?
A.R.: La marca de la casa va començar sent aquesta fusió de disciplines escèniques. Tots tres venim del teatre de text, però sempre ens ha agradat cantar, ballar i la manipulació d’objectes i intentem fusionar el que podem en escena. En aquest cas, en ser sis actors, teníem més possibilitats. Són 12 escenes i cadascuna està tractada d’una manera i amb un codi diferents, tant físicament com de veu.
M.T.: Hem anat trobant la nostra essència, que està vinculada a molta gent que hem vist, La Cubana, La Calòrica, Tricicle. Hem trobat aquest punt que se’ns dona bé des d’un lloc còmode i orgànic i se’ns fa difícil imaginar-nos fent un altre estil que no sigui aquest.
Un altre referent que heu esmentat és La escopeta nacional de Luís García Berlanga.
M.T.: El Fonsi explica en el seu llibre que el mateix que feia Franco en les seves caceres, fer pactes d’acord amb els seus interessos econòmics i legislatius, és el que fa ara Don Florentino Pérez al palco del Bernabéu. Per tant, era un intent de fer La escopeta nacional en format teatre. Era un referent.
A.R.: Un altre referent és Animalario, amb l’obra Alejandro y Ana, sobre el casament de la filla d’Aznar.
El títol de l’obra surt d’un tuit d’Arturo Pérez-Reverte. És tal qual?
A.R.: Sí. El Pérez-Reverte va retuitar un vídeo d’una gent rica caçant elefants i hi va afegir aquesta frase. A l’Adrián li va fer gràcia fer-lo servir com a títol de l’espectacle.
I us serveix per jugar a mostrar-nos al públic a tota aquesta galeria de personatges.
A.R.: Convidem a la gent a observar aquest museu i aquest ventall de fills de puta.
Heu comentat que el que anomenem comèdia avui en dia ha perdut la rebel·lia inicial, i el que és realment provocatiu és la farsa.
M.T.: Hi ha molts tipus de comèdia, de més costumista, de més banal o comercial, que és còmoda per a tothom, no et posiciona en cap lloc, serveix per entretenir i està molt bé. La farsa, més enllà de què és més estripada, també és més malparida, pots anar a fer mal, a assenyalar. Se’m fa difícil pensar en una farsa que no estigui lligada a un component polític. Et permet relliscar més, trepitjar més l’accelerador i anar a criticar el que tu vols.
A.R.: El que ens interessa ara, ja que tenim un altaveu que és l’escenari, és exposar situacions que ens incomoden, en aquest cas, la corrupció.
M.T.: Tampoc per salvar res ni ningú, és la nostra manera de ser i el que ens hem acostumat a fer. No creiem que el nostre teatre hagi de canviar res. El Joan Yago ho diu molt bé, el teatre no canviarà res, però ens recordarà que tenim les eines per poder-ho fer.
En el programa de mà feu un agraïment a la cuinera d’un local on vau sopar. Té a veure amb l’escena del restaurant?
A.R.: Després d’un assaig, vam anar a sopar a una pizzeria i aquesta senyora ens va recitar tota una llista de postres i de broma, vam imaginar que al final ens diria que només en quedava un.
M.T.: L’endemà, l’Adrián havia escrit l’escena del restaurant. I el personatge que fa el Marc Domingo, d’una manera excel·lent, està inspiradíssim en aquella senyora. Com és un dels moments més èpics de l’espectacle, ens vam veure obligats a agrair-li.
Porteu 10 anys amb Dúo Fàcil.
M.T.: 10 anys des que ens vam trobar a l’Institut del Teatre i vam decidir fer un grup. El 2017 vam fer el primer espectacle, Y me morí, a La Seca. Si hem de fer un acte de celebració, seria el 2027.
A.R.: Aquesta va ser la primera obra professional, però ens vam conèixer el 2014.
Quin balanç en feu d’aquests 7 anys i 4 espectacles?
M.T.: Si t’ho mires així, no està malament. Quan estàvem amb el Juanjo (Cuesta), que va dirigir els dos primers espectacles (Y me morí i Bollywood, Bombay, Barcelona), encara no havíem acabat l’Institut del Teatre i els números sortien, no ens havíem fet rics ni molt menys, però no vam perdre diners. I fer carretera i manta, muntar i desmuntar, entendre l’ofici des d’un altre lloc, ens va ajudar molt. Jo no m’ho pensava, em veia entrant a l’Institut del Teatre i acabar a TV3 fent sèries. No m’esperava tot això, una companyia, quatre espectacles, una segona temporada d’aquest últim. I brindo a la vida que l’experiència hagi estat aquesta. Si t’ho mires amb perspectiva, hem fet molta feina i hem anat escalant. No sé fins on arribarem. Si mires al nostre voltant, de la nostra promoció, han sortit molt poques companyies.
A.R.: Podem estar contents de la feina feta. Teníem 18 o 20 anys i amb la broma, Dúo Fàcil ha arribat molt més lluny del que mai ens haguéssim imaginat.
Us anomeneu duo, però sou tres i no escolliu mai el camí fàcil, d’on surt el nom?
M.T.: Doncs d’això, per fer la broma. Realment, neix d’un professor amb qui l’Abel i jo vam fer les proves, que deia ‘sempre fàcil’.
A.R.: Ens agradava molt cantar, però ni el Marc ni jo en sabíem en aquell moment.
M.T.: Un dia, al bar de l’Institut del Teatre, vam començar a cantar una cançó, vam dir que érem un duo i la cançó es deia fàcil, en homenatge a aquest professor. Pujant les escales, vam començar a cantar una altra cançó i de cop i volta, es va unir una segona veu, era el Francesc Marginet. Li vam dir si es volia unir al nostre duo i així va anar. I si la broma arriba a un teatre públic, ja serà un èxit absolut.
Comentaris recents