Adrià Aubert / L’estiueig

Malgrat la pluja, el vent i el fred, al Maldà hi brilla el sol cada vespre gràcies a ‘L’estiueig’, la darrera creació d’Els Pirates Teatre, que enguany celebren 25 anys d’història. Parlem de tot plegat amb l’Adrià Aubert, cofundador de la companyia i director de l’espectacle.

L’estiueig és una adaptació de la trilogia La villeggiatura, de Carlo Goldoni. Com vau escollir aquest text?

En realitat, teníem l’obra al calaix des de feia molts anys, era un dels clàssics que havíem revisitat. Quan ens vam plantejar projectes futurs, ara fa un parell d’anys, teníem ganes de parlar de pressió estètica i volíem fer-ho a través d’un clàssic. Ens va venir al cap aquesta obra, que parla d’una època de l’any en què la pressió estètica es fa més evident. Després ens n’hem anat cap a altres temes, però el punt de partida per escollir l’obra va ser aquest.

A la vostra versió hi ha un gir final amb un empoderament dels personatges femenins.

Havíem d’adaptar molt les tres obres, condensar-les en una de sola i a més, reduir la trentena de personatges de l’original per a només 4 actors. Aquesta adaptació tan bèstia ens va portar a replantejar-nos tots els personatges i molt especialment, els femenins. És el que passa quan revisites els clàssics, sobretot, d’aquesta època. Amb la Carla Coll, amb qui he fet l’adaptació, ens vam adonar que les dones no tenien una entitat pròpia i els la volíem donar, fer que totes elles, tal com passa amb els personatges masculins, descobrissin que a la vida poden aspirar a altres coses que no sigui casar-se i cuidar la família.

Aquesta subversió d’un text clàssic ja l’heu fet en altres ocasions, com a Les feres de Shakespeare, quin és el propòsit?

Sempre ens ha agradat revisitar el passat per veure com els models i la societat han avançat, en què hem canviat i en què no. En aquest cas, en què s’assembla la societat de la Itàlia del segle XVIII amb l’actual. Amb l’empoderament de la dona s’han fet passos gegants i el fet de mirar enrere i de transformar el final de l’obra pretén intentar despertar consciències sobre com han canviat les coses. Ens encanta adaptar clàssics. Partim de la premissa de què tot està inventat, encara que el context en què va ser escrita pugui ser molt diferent. No sempre cal crear coses noves per explicar el present. Intentem fer-ho des de la mirada cap al passat.

Heu fet una adaptació de 90 minuts i amb només quatre actors, que interpreten un total d’11 personatges. Aquest fregolisme, que ja és marca de la casa, respon a una qüestió de pressupost o a un repte artístic?

En primer lloc, de pressupost, però sempre ens ho prenem com un repte. Ens agradaria molt poder fer espectacles de mig o gran format, poques vegades en tenim l’ocasió, com la majoria de companyies. Per això les circumstàncies ens porten cap aquí. I al final, això ens ha donat una marca, un segell. Vam descobrir aquest fregolisme amb Joan Brossa i l’hem fet servir a espectacles de Shakespeare o de Molière, com La mascarada, o ara, amb Goldoni. Ens ho prenem com un repte i ho és. En aquesta obra hi ha molts canvis de personatge i això complica el procés d’assajos. Fins que no tens la part logística i tècnica ben treballada, és molt difícil que la interpretativa, fer viure i explicar la història, aparegui de manera natural i fluida. Ens posem la vida bastant difícil.

És un repte tant per als actors com des de la direcció?

Ho és per a tot l’equip. Des de la dramatúrgia vam haver de buscar quines figures podien coincidir i quines no. Havíem de pensar en ‘paquets’ de personatges. Amb la direcció, igual, però també amb el vestuari, la Maria (Albadalejo) ha hagut de definir els personatges amb pocs elements. És una feinada, però és divertit.

Un altre element recurrent és la música, com l’heu treballat?

Sempre ens agrada estar acompanyats de música. En aquest cas, hi hem afegit una breu introducció musical i a més, durant la desfilada de models fem una referència a certa sèrie televisiva. També intentem que hi hagi música original, en aquest cas, la cançó de la desfilada l’ha composat l’Ariadna Cabiró, que és membre de la companyia.

A quina sèrie et refereixes?

La història del personatge de Victòria, que descobreix quina és la seva vocació més enllà de casar-se, la portem cap a la creació del banyador de dues peces. Hi ha una mítica escena d’un capítol de Plats Bruts on es canta una cançó sobre el tanga i aquí hi fem una picada d’ullet.

Us heu plantejat fer un musical coincidint amb l’aniversari de la companyia?

Ho tenim en ment i portem temps treballant-hi, però encara no ha sortit per motius de producció. Volíem estrenar-lo en aquesta època, però no ha pogut ser. Tenim dos musicals en cartera que no han pogut veure la llum, però sortiran tard o d’hora. Els musicals, i més de nova creació, són molt lents tant pel finançament com per la creació. S’ha de produir la conjunció de les dues coses perquè tirin endavant.

Els Pirates Teatre porteu 25 anys de trajectòria, sou una de les companyies més longeves de Catalunya.

Som hereus de Dagoll Dagom, de La Cubana, de T Teatre. Eren referents per a nosaltres i ara ens hem convertit nosaltres en referents d’altra gent. Això és una responsabilitat i un honor. Al final, vas fent sense pensar en el temps que passa i mirant més cap al futur que cap enrere. I quan fas 25 anys, t’adones de tot el que ha passat i de tot el camí que portes fet.

Quines creus que són les claus per haver-hi arribat?

És una carrera de fons. Tant per la precarietat endèmica de la professió, de la cultura en general i de les arts escèniques en particular, com per la convivència entre un grup de 15 persones durant tant de temps. En aquest sentit, ens coneixem fa tants anys que l’equivalent més clar és una família, gairebé més que amistat. I una família no acaba mai, mirem cap al futur i no ens plantegem que això pugui acabar. No ens imaginem les nostres vides, no només professionals, sinó també personals, separats. Potser el secret està aquí. I a nivell professional, el secret és no parar. Amb la creació, el teatre i l’art en general, és molt important anar sumant, l’acumulació d’experiència. Per molt que tinguis la voluntat d’innovar, ser molt conscient de la base que vas construint i dels aprenentatges que vas adquirint al llarg dels anys. La suma de tot això et dona una solidesa i una seguretat que fa que avancem i que no ens plantegem parar.

La gestió de la sala Maldà, on poder-hi exhibir tant les vostres creacions com programar a d’altres companyies, deu haver estat un fet decisiu.

Totalment. L’altre dia ens preguntaven quin havia estat el moment més feliç de la companyia. És impossible recordar-lo, però el fet d’agafar la sala va ser un pas molt important per a nosaltres, sobretot, per aconseguir una estabilitat i veure que necessitàvem un projecte a llarg termini. Teníem ganes de tenir un teatre per poder ensenyar les nostres coses, però a la vegada, per donar suport a d’altra gent que estava lluitant per sobreviure en aquest món. I és de les coses més úniques i destacables que hem fet durant aquests anys.

Si haguessis de triar una obra o un projecte, amb quina et quedaries?

No t’ho sabria dir. Tots els projectes que hem fet, ja siguin teatrals o de producció, com agafar un teatre, ens han fet avançar, ens han construït i ens han fet ser qui som. És molt complicat triar moments o projectes concrets. Hi ha espectacles que recordes més per allò que t’han ensenyat. Per exemple, El darrer triangle o Teatre de carrer, tots dos de Joan Brossa, ens van marcar molt, ens van obrir tot un món que desconeixíem i una manera de fer, més enllà del fregolisme. També va ser molt important Nit de Reis, de Shakespeare. Era un espectacle més gran i per primer cop, hi havia gent de fora de la companyia. Són tants moments viscuts que realment és molt difícil de destacar-ne un.

Com veus el futur, tant de la companyia com del teatre?

Amb Els Pirates seguirem treballant i ho farem tant com fins ara, s’ha de picar pedra sempre. L’única manera d’aconseguir dedicar-nos al que ens agrada és treballar molt i molt intensament. Sobre el futur del teatre o de la cultura en general, m’agradaria que hi hagués algun govern que realment s’interessés per les necessitats concretes de cada sector cultural i que permetés que sigui una mica més fàcil dedicar-nos a això.

Trobes insuficient l’increment al 2% del pressupost al qual es va compromete el govern?

La lluita és arribar al 4%, però crec que és una utopia en un país on, començant per l’educació, es dona molt poca importància a la cultura, tot i ser tan rellevant. Només cal veure qualsevol poble o ciutat, hi ha oferta cultural setmanal o diària, moltíssima gent es dedica a això, i en canvi, no es veu reflectit ni en els pressupostos ni en els mitjans. Tenim molta feina en aquest sentit, donar a la cultura el pes que es mereix.

Vols dir que bona part de l’activitat cultural se sosté gràcies a la iniciativa dels mateixos creadors?

Només cal veure tota la gent que va abandonant. Des que vam obrir el Maldà, moltes companyies que han passat per la sala, no han sobreviscut. És molt difícil mantenir una estructura com la que, afortunadament, tenim nosaltres. Has de dedicar molt de temps a tota la part burocràtica per aconseguir finançament, per exemple, i arriba un moment en què no surt de compte crear i dedicar-se a això. Ens cal molta educació perquè la societat entengui com d’important és mantenir vius el cinema, l’art, la dansa, el teatre.