Adrià Aubert

Marta Armengol entrevista Adrià Aubert per Les feres de Shakespeare

Explica’m com comença la història de Les feres de Shakespeare.
Va venir d’un encàrrec del Daniel Anglès, de l’Onyric. Ell havia vist El somni d’una nit d’estiu a La Seca i ens va demanar una altra adaptació de Shakespeare. La tria va ser col·lectiva, com fem sempre amb Els Pirates, vam posar uns quants títols sobre la taula i ens vam acabar decantant per aquesta, curiosament. No va ser una elecció fàcil.

I vau decidir que li donaríeu la volta.
Des de l’inici, el que més ens cridava l’atenció d’aquest text són els seus personatges femenins i, bàsicament, és per això que la vam triar. En tots ells hi ha una força interna que Shakespeare tampoc no acaba d’explotar, només l’apunta. I vam decidir llençar-nos i veure com podíem donar-li la volta. Crec que la gràcia de l’adaptació és canviar el punt de vista a l’espectador i veure a través dels ulls femenins la mateixa història.

Quins personatges han canviat de gènere respecte al text original?
Baptista (Llol Bertran), que és originalment, pare, i els personatges de Lucenzio (Mariona Castillo) i Tranio (Laura Pau), que són originalment homes.

Des del principi vau tenir clar que seria una comèdia musical?
Això també és encàrrec. Per aquest projecte vam comptar amb la col·laboració del Grec, per a nosaltres és un pas importantíssim, i ells van demanar que fos un musical de creació. És la primera vegada que ens embranquem en un musical de creació des de zero, partim del text de Shakespeare, però en l’adaptació hi ha les lletres de cançons, que són noves, i alguna trama canviada gairebé sencera, com la de Lucenzia i Trania, la història d’elles dues no incloïa els estudis de Medicina. I la incorporació d’un personatge, Acquapendente (Arnau Puig), que és una figura històrica real.

Heu afegit fragments d’altres obres de Shakespeare?
D’ell no, el que sí que hi ha és un poema manllevat de Goethe, ningú se n’ha adonat fins ara, és la cançó amb què s’enamoren Lucenzia i Bianca, La metamorfosi de les plantes. Tot el tema del jardí botànic està molt inspirat en Goethe. La primera intenció era agafar trossos d’altres obres, però l’Ariadna Pastor finalment va decidir traduir l’obra sencera per explicar molt millor el seu punt de vista i a la vegada que ho traduïa, ho anava adaptant amb les noves trames, hi ha molta part que és original d’ella.

També heu mantingut el context històric i local per al moment que vivia Pàdua a finals del segle XVI.
L’hem mantingut, però a l’obra original no es fa gens d’èmfasi i de fet, podria passar a qualsevol altre lloc, simplement Shakespeare ho situava a Itàlia per aquesta cosa més exòtica, imagino. A partir de la investigació del context històric, vam voler situar-ho més o menys en la data en què va ser escrita l’obra, és un moment en què hi ha una explosió en l’àmbit artístic, arquitectònic, científic, i sobretot, universitari. La Universitat de Pàdua comença a guanyar molt de pes i és capdavantera en moltes coses. Ho vam fer, primer, per donar una mica més de volum a la història, que no deixa de ser una comèdia d’embolics, però també per remarcar que en aquell moment la dona no podia anar a la universitat i com havia de fer-s’ho per accedir-hi.

Heu afegit part de collita pròpia, com l’explicació d’on es troba el clítoris…
Estirant del fil, realment descobreixes curiositats que ens anaven molt bé per potenciar la part més còmica del text i també, per contextualitzar-lo i posar el públic en situació del moment que s’estava vivint, s’intentava deixar enrere valors medievals de creences antigues per descobrir la cosa més empírica. És un moment històric importantíssim que hem aprofitat en l’adaptació.

L’obra original acaba amb el monòleg de Caterina (Laura Aubert), però en la vostra versió, el final és un altre. Com el vau decidir?
Vam decidir mantenir el text com era perquè ja hi havia la idea del gir final, on Caterina pren una decisió i per tant, el que està fent és acabar de jugar amb el seu marit, que és el que fa durant tota l’obra. Per a mi, té una part força cruel per part de Caterina, fer creure al seu marit que està d’acord amb ell. Però, tal com l’ha tractada ell, ho fa amb totes les raons del món.

Com s’han creat les cançons?
L’Ariadna Pastor va decidir on col·locar-les i l’Ariadna Cabiró ha fet tota la feina musical, és molt interessant perquè ha barrejat estils completament diferents segons el to de les cançons. Podem trobar una barreja de jazz, soul, fins i tot hi ha tocs de música antiga, però això en el fons és el que hem fet amb tota la posada en escena. Hem volgut situar el públic en una època molt determinada, el Cinquecento italià, a partir d’elements moderns, tant amb la música com amb l’escenografia i el vestuari.

En aquest muntatge heu comptat amb alguns actors de fora de la companyia, com la Lloll Bertran. Com va anar aquest fitxatge?
A Els Pirates és una cosa que ens preocupa i cuidem molt. Abans de res, necessitem saber molt bé cap on volem anar, què volem aconseguir, i ens pensem molt bé qui pot fer cadascuna de les feines. Per exemple, no fem mai el repartiment dels actors de dins de la companyia fins que no tenim decidit tot el càsting. En el cas de la Lloll, i de la resta, la Mariona, l’Arnau i el Jordi, ho vam veure molt clar. Sabíem quin perfil de personatge volíem i més que això, quin tipus d’actor necessitàvem. En aquest cas, va ser facilíssim perquè les persones que vam trucar ens van dir que sí a la primera. Amb l’Arnau hi hem treballat molt, ja és mig Pirata. Ha estat un plaer treballar amb tots ells. És el primer espectacle d’aquesta magnitud que fem, amb tot el que comporta, i ells no han dubtat en cap moment i han confiat totalment en el projecte.

Vosaltres veniu d’una sala de proximitat com la Maldà, quins reptes ha suposat fer el salt al gran format i muntar un espectacle per a 700 espectadors?
Molts! De manera puntual, hem adaptat al gran format espectacles que teníem pensats per a petit format, però realment, la cosa canvia radicalment quan l’espectacle està pensat per a gran format directament. De reptes, ho són tots; mai no havíem tingut un equip tan gran de professionals al darrere, aquí hi ha hagut 40 persones, i pel que fa a la gestió, la feina es multiplica per 10. No es pot comparar amb res del que havíem fet fins ara. Un altre gran repte era aconseguir que tot allò que hem après a fer a les sales petites, aquesta cosa del teatre artesanal, més proper al públic, traslladar-ho a un espai gran. En això, crec que l’escenografia hi ajuda moltíssim. Està pensada per concentrar la mirada de l’espectador en un espai més petit. Vam decidir mantenir la nostra manera de treballar, és l’única cosa que tenim assegurada al 100%. Si això ens funciona, ho havíem de mantenir no només amb els actors sinó amb tot l’equip artístic.

És l’essència d’Els Pirates.
Exacte. Em fas la pregunta en un moment complicat, quan acabes d’estrenar és quan veus on has arribat i el que no has aconseguit. Des del punt de vista artístic, el pas a un espai tan gran no ens ha permès assolir ben bé els objectius que teníem, el què el públic finalment rep. De tota manera, del que podem estar més orgullosos és d’haver aixecat aquest projecte i sobretot que l’equip artístic, molts d’ells externs a la companyia, hem treballat d’una manera molt compacta i en una mateixa direcció. El resultat pot ser el que sigui, a alguna gent li agradarà i a d’altres, no, però nosaltres n’estem molt satisfets.

Quins són aquests objectius que no heu assolit?
Un projecte no només depèn del que un té al cap, sinó de moltíssimes circumstàncies, com més gran és el projecte, tot això es multiplica i els impediments per arribar allà on vols són força més evidents. Però al final, si aconsegueixes arribar i havent après moltes coses, que és el que ens ha passat, és el més important.

Has parlat de la voluntat de focalitzar l’atenció de l’espectador amb l’escenografia. A més, aquest text passa en molts espais diferents, això va ser un altre repte?
La primera limitació que et trobes és el pressupost. Allò que no depèn tant de la part humana sinó de la material, són les primeres limitacions que es noten. De l’escenografia que teníem al cap a la que hem fet finalment hi ha una distància immensa. Tenia al cap fer alguna cosa que es mogués més, que es pogués destruir més, però aquestes limitacions van portar a l’Enric (Romaní) a fer una escenografia que al final ha resultat ser més esquemàtica, molt més senzilla, però a la vegada, d’una gran bellesa, i que ha respectat aquesta premissa inicial, poder jugar amb diferents espais i nivells. Tens una verticalitat en un espai gran, que és important per no cansar la vista de l’espectador. Realment, la feinada que ha fet l’Enric amb un pressupost que és més de Maldà que no de Condal és increïble.

I la passarel·la tenia la funció d’apropar els actors al públic?
Totalment. És amb la intenció d’acostar la gent que ho està veient de més lluny, que les coses li passin al davant, que notin la respiració dels actors allà mateix.

Trobeu a faltar aquesta proximitat amb l’espectador?
Cada espai és diferent, tant en sales petites com en grans. El Maldà és un espai en què notes la respiració del públic tota l’estona, no hi ha cap barrera en absolut, però hi ha sales petites on aquesta barrera sí que hi és. En el cas del Condal, passa una cosa molt curiosa, els actors des de l’escenari no reben la resposta del públic o la reben molt apagada. I s’han hagut d’acostumar a això, tots ells estan molt acostumats a fer espectacles en espais grans, però cada espai té la seva particularitat.

Els aplaudiments a les cançons sí que els deuen sentir…
Sí, però les rialles no.

Precisament, aquest salt ha coincidit amb la majoria d’edat d’Els Pirates.
Sí, és una mena de cosa poètica que no esperàvem. Fem 18 anys i coincideix que ens han fet l’encàrrec just en aquest moment. Ens ha fet pensar molt. Un espectacle d’una companyia mai no es pot separar de la seva trajectòria. Tots nosaltres treballem tant fora de la companyia com a dins. I no té res a veure quan fas espectacles esporàdics, projectes que comencen i s’acaben, amb la feina que vas fent dins del que saps que és la història de la companyia perquè saps que allò sempre ve d’algun lloc i desembocarà cap a un altre. I hi ha aquest aprenentatge que vivim col·lectivament, com a companyia aprens una sèrie de coses. I que de sobte, hagi coincidit un aprenentatge tan bèstia com és el de passar d’espectacles de mitjà o petit format a un espectacle gran amb els 18 anys no deixa de ser graciós. I no ens ha fet més que obrir les ganes de seguir-ho fent i de continuar aprenent. Realment, companyies com la nostra, La Calòrica, La Ruta 40, Les Antonietes, amb una certa trajectòria, ens trobem amb un accés barrat a molts espais grans. I l’aprenentatge ens arriba tard, totes aquestes companyies ja fa temps que hauríem d’haver estat provant com és això de fer teatre per a públics més majoritaris i en espais grans. Això s’ha d’aprendre, és una cosa que estem començant ara i trigarem uns anys a saber-ho fer amb tota la seguretat que mereix una cosa així.

Reivindiques aquest accés, doncs?
Totalment. I encara que arribi tard, s’agraeix que s’obrin les portes. És una cosa que portem reclamant des de fa molt temps. Probablement, també ens hi hauríem d’haver posat abans, ajuntant-nos entre companyies i segurament, ho farem per aconseguir produccions més grans. Però és cert que sempre ens hem trobat aquest sostre.