Queden pocs dies per veure a la sala Àtic 22 del Tantarantana el monòleg Tonta, escrit i dirigit per Albert Baldomà i que protagonitza en un veritable exercici actoral la Núria Florensa. Parlem amb l’Albert Baldomà sobre aquest espectacle.
Com es gesta Tonta? Què et va impulsar a escriure aquest monòleg, estrenat el 2017?
Havia anat a veure actuar la Núria Florensa i en acabar de veure-la, vaig proposar-li treballar amb ella. M’havia agradat molt la seva feina! Li vaig proposar fer una obra junts, primer vaig escriure un text que havia de ser una peça de microteatre i com que no la van programar, vaig continuar escrivint fins que va quedar el text d’una hora que és ara. Qui ara és programador d’Igualada, Ramon Giner, amic meu, va programar-lo al teatre Foment de Juneda. I d’allà, al Tantarantana.
Així? Pum!
Vam fer també un bolo a Lleida l’any 2020, al principi. Jo ja donava per acabat aquest espectacle, Però com que, com a productora, havíem anat oferint els nostres muntatges i al Tantarantana li va agradar per programar-lo, aquí estem.
És molt diferent el que es veu al Tantarantana de l’espectacle que es va estrenar a Juneda el 2017?
No és molt diferent, però algunes coses pel que fa al concepte i la direcció han canviat. Estem parlant que el personatge pertany a un col·lectiu vulnerable i en el moment en què vaig escriure això jo no coneixia ningú amb una discapacitat. Després, per casualitats de la vida, vaig anar a parar a un projecte amb persones en risc d’exclusió social amb Anna Barrachina. Ara ja fa quatre anys que hi treballo i m’he trobat cara a cara amb personatges com l’Alícia.
L’obra parla sobre la diferència que, en el cas de les persones com l’Alícia, l’entorn assenyala a partir de la seva discapacitat.
Sí, i intenta defugir del paternalisme que exercim amb les paraules. Intentem parlar d’aquesta gent i fer-la parlar de manera molt més sincera. De vegades, aquestes persones se senten molt desgraciades perquè tenen una condició que no poden canviar. I aquesta condició, de vegades, també és física. No és el mateix una cosa fora del que és normal i que passa per dins que que sigui un tret característic que la gent pot observar a primera vista. Això és una cosa forta per a mi, i crec que marca la peça. Podem parlar de discapacitat però també d’obesitat, de coixesa…A l’obra apareix un personatge, la cosina de l’Alícia, que té estrabisme -aquí a Lleida en diem ‘guerxa’-i que li fa veure a l’Alícia que ella també està marcada, perquè en tenir l’ull una mica desviat, tothom la mira. De fet, li diu: “Jo seré sempre la guerxa, allà on vagi”. La gent no obviarà mai això. Jo tampoc no ho obvio. Per això, que la discapacitat de l’Alícia sigui perceptible a simple vista, és important, encara que sigui psíquica.
Les persones normals som totes diferents.
Sí, però això és fàcil de dir quan formes part d’allò que es considera normalitat. “Tots som diferents, no hi ha ningú que sigui normal”. Sí? N’estem segurs, d’això? Si fico cinc persones juntes i una té discapacitat i les altres no, quina serà la diferent? Jo ara mateix estic treballant amb la Vero Cendoya en una obra que estrenarem a mitjans d’abril al Mercat de les Flors i tenim dos intèrprets amb síndrome de Down. Està clar que tots els intèrprets són diferents, tots els ballarins ho són, hi ha l’Anna Barrachina com a actriu… I si jo pregunto al públic qui hi ha de diferent entre els membres de l’elenc, em diran el Jem i la Laia, que són els dos intèrprets amb síndrome de down. No intentem fer com que estem amb un igual. Perquè ells ho saben , que no ho són. Per a ells, la diferència està assenyalada contínuament. És clar que hi ha graus de discapacitat, però quan saps que la tens, és molt fotut. La gent no viu encantada de la seva condició. Per tant, parlem també dels moments durs i dramàtics que viuen.
L’Alícia diu: “No és dolent ser diferent si has triat ser diferent”.
Sí, és fabulós quan tu ho tries: ”me salgo de la norma”. En el cas de l’Alícia, a més de la discapacitat, el problema és que la té i la gent del seu voltant no sap com gestionar-ho. Crec que aquest és el tema principal de l’obra: una persona amb discapacitat pot enamorar-se de les mateixes persones que ens enamoraríem tu i jo. Però mai podrà estar a l’altura, mai podrà accedir. L’altra persona mai no es plantejarà… I crec que ningú dels que hagi vingut a veure l’obra, potser sonarà una mica dur, però crec que ningú ‘haurà plantejat mai estar amb síndrome de Down. I no són temes laborals, no són de nivell de vida, però… com afecten! Com és d’important l’amor per a una persona. I aquest escull segurament no el podrem resoldre mai, però caram! Diguem-ho.
L’Alícia ha fet una cosa terrible que no se suposa possible en una persona així, com ella, tonta. Les persones amb discapacitat són bones i innocents per naturalesa, incapaces de ser violentes conscientment.
El que fa l’Alícia és actuar per instint, i això ho tenim tots. L’instint de menjar, el sexual, l’amoròs, i el que provoca la ràbia, que li fa prendre’s la justícia per la seva mà. Era una cosa que em preocupava molt, com veuria el públic l’acció de l’Alícia. Però crec que la majoria de les persones espectadores entenen perquè es comporta així i doten d’humanitat al personatge de l’Alícia. Amb les seves característiques, també pot cometre errors.
L’Alícia somia, com ho faria qualsevol persona. Un dels seus somnis apareix a l’obra.
Somia a tenir una família. Crec que tothom acaba tenint somnis similars: les mateixes cases, els mateixos promesos, els mateixos cotxes… Ella somia amb la seva família: “veig el meu nen, és molt guapo. No s’assembla a mi”. El seu somni és ‘no tenir un nen com jo’. L’home del seu somni no s’assembla tampoc al seu xicot, perquè, com ella diu, estant amb el Juan (un company de feina que també té una discapacitat psíquica) té, per primer cop, la sensació que està a l’altura.
La protagonista es veu identificada amb la Lola Flores quan canta Pena, penita pena.
L’Alícia mira moltes pelis de la Lola Flores i aquesta cançó té un significat clar: la dona de la cançó diu que cap home s’ha tret el barret per ella ni li ha resat un parenostre. La Lola Flores era una dona que tocava molt de peus a terra, no teoritzava gens i deia les coses tal com raja. Això ho té també molt la gent amb discapacitat o amb diversitat funcional. Per a l’Alícia, la Lola Flores pateix també ‘l’amor dels promesos’, aquell que ella tampoc no tindrà mai. Amb el dolor de l’Alícia i de la Lola, reivindico el dret a tenir poques ganes de viure. Que es pot veure la vida com una putada. L’Alícia ho diu: ‘he nascut de la pena’. Crec que aquesta mena d’afirmacions s’han de poder dir en un escenari, tingui o no discapacitat el personatge.
Com va anar el procés de posada en escena? La feina que fa la Núria Florensa és grandiosa: passa per tots els estats emocionals i interpreta diferents personatges.
I ho matisa tot molt, ha de patir cada vegada, amb cada funció, tot el que pateixen els personatges, especialment l’Alícia. Reivindico també amb molta vehemència l’actriu Núria Florensa. Ho admeto: jo vaig començar a escriure aquest text amb força pretensions, amb divuit, vint anys, acabava d’introduir-me en la dramatúrgia… I la Núria s’hi ha lliurat amb una gran generositat. Des d’aleshores, jo he anat creixent, he anat canviant la meva perspectiva com a director, i la Núria ha estat sempre al servei del que jo anava pensant que era millor…
Una cosa sí que vull reivindicar! En algunes obres he sentit la Núria parlant barceloní, i ho entenc si el personatge parla aquesta variant, però si no és així… per què no parla amb el seu accent? Amb la riquesa lingüística que tenim…
Amunt amb la condició de lleidatans!
Som exòtics al segle XXI. Ho dic molt ara que estic preparant un muntatge sobre Lleida: estem de moda perquè som un col·lectiu vulnerable (riu). Som com els negres i els trans, i parlem diferent. I ara la gent està molt per nosaltres, o sigui que aprofitem-ho. Ara la gent vol coses diferents, donem-los-hi.
L’Albert incideix, per acabar en el fet que el personatge amb discapacitat l’interpreta una actriu que no en té. “Això és un temazo”. Sap que el públic valora la qualitat artística de la peça i no seu a la butaca per jutjar aquesta mena de coses. “Reivindico, per últim, la inclusió, la gent amb discapacitat, i les coses interessants que fan a sobre de l’escenari’. I ens emplaça als dies 17 i 18 d’abril al Mercat de les Flors, on presenta la producció de la Cia Vero Cendoya Bogumer (o fills de Lunacharski), on hi ha tres intèrprets amb discapacitat.
Comentaris recents