La Sala Atrium s’ha convertit aquests dies en un espai natural i poètic, on la companyia Q-ars Teatre hi representa ‘Chipko’, un recull de textos i d’històries sobre lluita ambiental i feminista. En parlem amb les seves actrius, Tània Banús i Anna Güell, que també és coautora del text.
Des de Q-ars Teatre parleu del món que ens envolta des d’una mirada feminista, era inevitable acabar parlant de crisi climàtica i dones activistes?
Anna Güell: Absolutament. Quan va arribar el confinament, estàvem treballant uns contes de la Víctor Català, ella ja parla molt de paisatges, però ens vam adonar que hi havia aquesta necessitat. Vam descobrir l’ecofeminisme, vam començar a seguir l’activista Yayo Herrero i vam veure que hi havia moltes coses que desconeixíem i que calia reflexionar sobre tot això. Des de Q-ars Teatre tenim escenaris petits per poder manifestar-nos, però creiem que el teatre és un pòdium on poder explicar aquestes coses. Crec que és la nostra obligació, com a companyia compromesa amb el dia a dia social, tractar aquestes qüestions. No només parlem d’ecologia, sinó també de feminisme.
A Chipko expliqueu la història de dues activistes ambientals i ho combineu amb altres textos escrits per dones sobre ecologia i feminisme. Quin va ser el punt de partida de l’espectacle?
A.G.: Ens vam posar en mans de la Daniela Feixas. Nosaltres havíem recollit molt material, però estava molt dispers, però no sabíem com ajuntar-ho.
Tània Banús: Llegíem molts llibres de moltes autores, però necessitàvem un fil conductor. Un dia, la Daniela va descobrir la història de la Julia Hill, que havia viscut dos anys dalt d’un arbre, vam investigar i vam decidir partir d’històries de dones reals que haguessin lluitat per la crisi climàtica i a partir d’aquí, la Daniela va construir aquesta dramatúrgia, acompanyada de textos que ens semblaven tan bonics i tan necessaris que volíem que sortissin també. És aquesta part més poètica que té l’espectacle i que volíem conservar.
Parleu de fets reals, però fugiu del teatre documental. Us interessava un altre tipus de proposta?
T.B.: Volíem que hi hagués diàleg entre nosaltres dues, les actrius, no volíem que cadascuna expliqués la seva història pel seu compte. Ho necessitàvem, de fet. Encara ara, de vegades pensem que ens falta més interacció entre nosaltres. Suposo que això va fer que l’obra anés derivant cap aquí.
A.G.: Això ha fet que el text no fos tan reivindicatiu o discursiu. Comença de manera informativa, però mica en mica, et trobes dins de les històries de les dues activistes. No estàs interpretant un personatge, l’estàs explicant, però se t’està posant a dins i és quan comença el moment de la revolta i la violència perquè hi hagi aquest punt de conflicte. I al final, tornem en aquest espai idíl·lic que ens hem muntat, tornem a la calma.
En quin moment arriba el títol?
A.G.: Vam trobar una història molt bonica, que explica la Vandana Shiva al final, d’un grup de dones que fa 300 anys van començar una batalla per impedir que tallessin els arbres sagrats a l’Himàlaia i hi van sacrificar la seva vida. La jove que inicia aquest moviment els diu a la resta que en el moment en què digui una paraula, totes abraçaran els arbres i els homes decidiran si s’emporten la dona i l’arbre o frenen la tala. I la paraula era Chipko, que vol dir abraçar, en indi. Les dones eren les que havien d’alimentar la família i van ser les que es van adonar que si es talaven tants arbres, l’aigua i el menjar desapareixerien. Per això és un moviment tant femení, és la dona qui pren consciència de tot aquest problema.
L’audiovisual i el so juguen un paper clau en la generació de la poètica de l’espectacle. Com ho vau plantejar?
T.B.: Som una companyia que es caracteritza per crear espais força senzills i despullats, sense grans escenografies, en aquest cas, eren bàsicament aquestes imatges. Era important que fos alguna cosa molt potent, que acompanyés unes històries igual de potents. La Mar (Orfila) va assistir a gairebé tots els assajos i va començar a fer aquesta aportacions.
A.G.: La Mar buscava subratllar el que s’explica d’una manera més suggerent que no pas evident o explícita. I a nosaltres també ens ajuda, és molt plaent trobar-te aquestes imatges a escena mentre expliques les històries.
Les dues històries que expliqueu tenen un final positiu. Volíeu donar un missatge d’esperança a l’espectador?
T.B.: Si no, ja podem plegar.
A.G.: El discurs de la Julia Hill del final el trobo meravellós.
T.B.: La Julia ha patit moltes seqüeles físiques i mentals pel fet d’haver passat dos anys dalt d’un arbre, però ella segueix defensant que cal fer-ho tot per amor, que s’ha de cuidar. Crec que és necessari per intentar convèncer ni que sigui una, dues o tres persones que mirin la vida d’aquesta manera i que segueixin lluitant per canviar les coses.
A.G.: Quan jo era jove hi havia una campanya que deia ‘Pensa globalment, actua localment’. Cada gest que fem és important. Les coses estan molt malament, hi ha problemes molt greus amb què no ens havíem trobat mai, hi ha un sistema econòmic que no s’aguanta per enlloc, totalment insostenible, això ho hem de saber, n’hem de ser conscients. I cada cosa petita que pugui fer cadascú de nosaltres és una aportació i un benefici per a la terra. Al cap i a la fi, som nosaltres, els qui sortirem perjudicats de tot això. Quan hi ha un terratrèmol, una guerra, una explosió, al cap de poc temps, la natura torna a renéixer, però no hi ha persones vives. Els animals i les plantes tornaran de la manera que sigui, qui s’extingirà serà l’ésser humà. A qui convé fer un pensament és a nosaltres.
Comentaris recents