La sala de baix de la Beckett s’ha convertit aquests dies en una botiga d’electrodomèstics, on no només els objectes que s’hi venen tenen programada la seva obsolescència. Parlem d’aquest muntatge amb la seva autora, Anna Maria Ricart Codina
L’origen del projecte surt d’una petició de la Mònica Bofill, explica’m com va anar.
Amb la Mónica ens coneixem des de l’Institut del Teatre i hem fet algunes coses juntes. Em va demanar que escrivís un text per dirigir-lo ella, vaig escriure unes 10 pàgines i el vam intentar moure, però no va acabar de sortir. Ara mateix costa molt. Durant la pandèmia, fent un cafè amb el Joan Negrié, em va dir que li agradaria treballar amb mi i em va demanar si tenia alguna cosa, jo li vaig explicar el projecte que tenia amb la Mónica, li va agradar i ho vam tirar endavant amb la Sala Trono.
A Obsolescència programada trasllades aquest concepte a les dones de més de 50 anys. Com et va venir la idea?
Suposo que pel meu entorn. Fa 20 anys parlàvem de parelles, en fa 10, sobre fills i ara comencen a sortir els primers mals, la menopausa, com ens afecta a les dones. Jo ho comparteixo amb elles, però no és un tema del que se’n parli gaire. En una societat com la nostra, que valora tant les coses noves i la bellesa de la joventut, quan una dona arriba als 50 deixa de ser objecte de desig. Per una banda, està molt bé perquè no t’atabalen, però per l’altra, et sents invisible. I per molt empoderades que estiguem, és un canvi a la nostra vida. I mires enrere, i veus que han passat més anys que els que et queden per davant. En la nostra societat de consum, quan et fas gran perds valor en lloc de guanyar-ne. Se’m va acudir parlar del tema i vaig fer aquesta metàfora amb els electrodomèstics.
Tu tens una edat similar a la dona (Victòria Pagès)?
Jo ara tinc 54 anys, quan la vaig escriure en tenia 53 i per això és l’edat de la protagonista.
Els personatges recorren al passat per recuperar un moment on tot estava bé, encara que no sigui del tot real. Els records són allò que ens agrada pensar que va succeir?
Els records m’agraden molt perquè tenen una gran part de ficció. Constantment, ens els estem reinventant per explicar-nos com som, mai no seran la veritat tal i com va passar. Anem afegint unes coses i n’oblidem d’altres. Per al personatges, com que senten que ja no tenen valor cap endavant, miren enrere. No es troben bé en el món, no hi encaixen i busquen en el passat aquell moment on sí se sentien bé i veure quan tot allò es va torçar. Hi ha un intent d’explicar-se a partir del passat i de buscar alguna cosa que els ajudi a transitar cap al futur.
Encara que es tracti d’un passat maquillat?
Recordes que estaves molt bé aquella nit en una platja i potser no t’ho vas acabar de passar bé, però el record te l’has construït bonic. I els personatges busquen enrere allò que els ha fet feliços.
Aquests tres personatges comparteixen una sensació d’espera. Parla’m d’ells
El personatge de la dona sent aquesta obsolescència per l’edat i li ha passat alguna cosa que no acabem de saber i com no pot arreglar-se, té la idea de tornar a començar. Sap que tot és simbòlic, però ho fa real. I es troba amb dos personatges que estan esperant. El Pere (Albert Triola) que té una botiga d’objectes de segona mà i creu fermament que totes les coses tenen el seu lloc en el món i la Marta (Gemma Martínez), la propietària de la botiga, que va fent i potser no s’ha parat a pensar si allò li va bé. Entre els tres es crea una relació que m’agrada comparar amb la que estableixen els nens petits quan estan en un parc, no es coneixen i al cap de dos minuts ja estan jugant, han fet tribu i estan bé. Als grans ens costa fer això. El concepte de tribu com a sortida, un lloc on et pots agafar, m’interessava. Tots tres busquen alguna cosa, cadascú a la seva manera i junts troben alguna cosa, no sé si és el que volien, però ho intenten.
Potser no es resol com ho esperaven, però ho han intentat.
La vida no és de color rosa i els finals feliços són molt difícils. I la vida de vegades t’esclafa en el moment en què pensaves que estava tot resolt.
Els personatges es diuen Pere, Marta i la dona, sense nom. Per quina raó?
És una obra molt coral, però la protagonista és la dona. Em va agradar que els altres dos tinguessin nom i ella, no. Pot ser qualsevol dona.
Les rentadores d’aquesta botiga d’electrodomèstics tenen a veure amb la capacitat de netejar que busca la dona?
El primer diàleg entre la propietària de la botiga i la dona, de entre tots els electrodomèstics, és sobre una rentadora, potser és el que s’acosta més a la idea de netejar. Tu hi poses una cosa bruta i et surt neta.
Tu has estat present en els assajos?
M’agrada molt estar al màxim d’assajos possibles. Hi vaig ser sobretot al principi per acabar d’ajustar coses. Quan els actors passen el text, veus coses. Si un actor s’encalla sempre al mateix lloc, hi ha alguna cosa que no està ben escrita. Com ells ho passen per un altre lloc, això es nota. Fent les escenes seguides també veus si hi ha algun problema de ritme. M’agrada anar-hi per fer petits canvis i que tot s’ajusti.
Heu jugat amb una estètica amb el blau i el blanc. Blau pel mar i blanc pels electrodomèstics?
Això és aposta de la Mònica, l’escenògraf (Albert Pascual), l’il·luminador (David Bofarull) i del so (Rafel Plana) també, perquè apareix el mar i en parlem molt. Representa els estius del passat i surt repetides vegades a l’obra. La Mònica volia una escenografia força minimalista, comencem amb una botiga d’electrodomèstics, però es converteix en moltes altres coses.
Aquest mar també apareix en el cartell de l’obra, on la dona està asseguda sobre una rentadora de la que hi surt un mar. És la nostàlgia del passat?
A més, hi ha un moment en què la dona diu que està fent el mort i que està al mig, no està ni al mar ni al cel. És el que sent ella en aquell moment, que està a mitges. Què ha de fer? Capbussar-se o sortir volant? El mar per a mi té molta importància, és molt simbòlic, la infantesa, la neteja. Té alguna cosa molt màgica.
Has comentat que aquesta obra la volies veure dirigida per una dona. Quina creus que seria la mirada d’un home?
Ni m’ho vaig plantejar perquè la dirigia la Mònica. I d’entrada, hi ha una aposta política de donar-nos feina entre nosaltres, hem avançat, però encara ens costa. L’obra parla d’una època de la dona i d’una determinada manera que una mirada femenina pot entendre millor o ser més sensible a certes coses o sentiments. I m’hi sento més connectada en aquest sentit. Però si hi ha la sensibilitat i t’entens artísticament, a mi m’és igual. L’avançar dels homes cap a la maduresa és diferent al nostre. Ells no passen la menopausa, no perden valor quan es van fent grans, els cànons estètics son uns altres. És molt diferent des d’on ho veus i a què dones importància. Per això vaig pensar que estava molt bé que ho dirigís una dona.
Comentaris recents