Arnau Puig i Ricard Farré es van plantejar un gran repte artístic: assumir, tots dos sols, l’adaptació, direcció i interpretació d’El bon policia, de Santiago Rusiñol, al Maldà. I l’aposta els ha sortit molt bé, han exhaurit entrades per a totes les funcions. Parlem d’aquesta aventura amb un dels seus artífexs, l’Arnau Puig.    

 

Vau descobrir el text d’El bon policia a través del Xavier Albertí. Explica’m com va anar.

El Ricard (Farré) i jo vam participar en la companyia jove del TNC el 2014, on vam treballar sobre (Serafí) Pitarra i vam descobrir tot un repertori que és molt desconegut i teníem ganes d’investigar. Vam començar a llegir textos, però ens vam adonar que no teníem la brúixola que ens guiés per a aquestes lectures i per això vam quedar amb el Xavier Albertí. Després d’una gran explicació, situant-nos una mica en el període, ens va guiar cap a El bon policia, que precisament és un llibre que jo tenia a casa. però que no havia llegit perquè amb aquest títol no m’havia cridat l’atenció. Aquella mateixa nit me’l llegeixo, truco al Ricard i li dic ‘crec que la tenim’. Per diferents motius: l’època ens quadrava, els temes ens tocaven, podien ser vistos i tractats des de l’actualitat, i ens vèiem capaços de fer-la amb dos actors, fent mil i una operacions dramatúrgiques.  

 

Què us va interessar més del text?

El que sobta primer de l’obra és que la protagonitzin un parell d’homes, un d’ells vidu i amb fills, que viuen junts. I que formen una pseudoestructura familiar molt actual avui en dia, però molt curiosa el 1905. Has d’anar rellegint per confirmar que són parella. I l’espectador ja decidirà quin tipus de parella formen. Després, sobta que tracti, en un temps de crisi, com una persona bon jan es posa a treballar de policia i precisament per aquest bon caràcter no encaixa gaire en l’ofici. En l’obra queda molt escarnit, es veuen molt bé els prejudicis de la policia i l’arbitrarietat a l’hora de detenir. Després, hi ha una paròdia sobre uns anarquistes que ens semblava fabulosa. Rep tothom, uns i altres, és fantàstic.

 

També parla de crisi i hi ha uns personatges que són vegetalistes (vegetarians). En el moment de l’estrena es va qualificar d’inversemblant, però cent quinze anys després veiem que no hem canviat gaire…

Més aviat, hem normalitzat algunes d’aquestes coses que crèiem sorprenents. Això dels vegetalistes és fantàstic, els més moderns són vegetalistes i ara serien vegans. I un anarquista vol ser detingut per passar a la posteritat, però a la vegada defensa la lluita mitjançant el paper i no les bombes. Això en una època en què a Barcelona ja començava a haver-hi actes anarquistes força importants. Havia de sobtar moltíssim. Fins al punt que l’anarquista es fa amic del policia i això al públic no li va acabar de convèncer. Era un moviment que estava molt actiu en aquell moment. 

 

Un altre tema és la repressió policial. Les representacions de l’obra coincideixen amb un moment on el cos policial torna a estar qüestionat. 

No només això. Com que el teatre està al carrer del Pi, molts dies hem patit perquè el soroll de l’helicòpter de la policia no impedís sentir l’obra. Cada setmana anem afegint puntades de l’actualitat, passen moltes coses; la detenció de Pablo Hasél, els aldarulls als carrers, la crema de contenidors, fins i tot, els abusos de poder a l’Institut del Teatre.  

 

El fet de poder afegir qüestions d’actualitat al text, creus que es deu al fet que Rusiñol era un autor molt modern pel seu temps?

Creiem que Rusiñol era un autor filat, que punxava, amb una ironia que podia arribar a coure. I el que fem és tocar temes que a nosaltres ens puguin arribar com a creadors. Si el tema al carrer és que hi ha batusses, no podem fer veure que no n’hi ha i les hem d’introduir d’alguna manera. Amb molt de respecte, però hi posem pinzellades del que està passant. És un autor que es pot entendre o traslladar fàcilment al nostre punt de vista d’avui. 

 

Què us venia més de gust, fer una comèdia i aprofitar-ho per fer pensar l’espectador, o fer una obra amb crítica social, i de pas, fer riure? 

Suposo que el primer que buscàvem era una comèdia que ens agradés, que fos possible l’adaptació a dos personatges. Si a més, contenia crítica social que encara fos vigent avui en dia, ja seria l’hòstia i crec que ho hem trobat. El principal cribratge era la comèdia, però n’hi ha de molts tipus, algunes de molt senzilles que no ens acabaven de fer el pes. Per això l’ajut del Xavier Albertí va ser tan valuós.  

 

Heu fet molts canvis respecte al text original?

No. El que hem fet és ajuntar fragments d’un personatge amb el d’un altre, però el text gairebé hi és tot. Hem reduït personatges, de 20 n’hem passat a 10, que els fem entre tots dos. Per tant, alguna cosa ha canviat, però les tesi del text original hi són. L’única cosa que hem modificat és el personatge femení, la Paula, originalment, el seu únic objectiu era casar-se i nosaltres hem volgut que fos un dels motors de l’obra. Una dona amb criteri, que pensa i actua per ella mateixa i que fins i tot, és el desllorigador final de la funció. Gairebé salva els dos amics. En l’original no és d’aquesta manera, però crèiem que si només posàvem un personatge femení, no podíem fer que el seu únic objectiu fos casar-se. Hem empoderat aquesta figura.  

 

Heu mantingut el llenguatge original de l’autor, amb quin propòsit?

Una dèria que tenim amb el Ricard és que ens agrada molt gaudir del vocabulari singular i genuí, dir-lo i sentir-lo, i amb això som partidaris de respectar-lo al màxim. Alguna cosa ha canviat perquè certs referents de Barcelona ja no s’entenien, però hem fet un esforç per mantenir el vocabulari original. 

 

El fet d’interpretar entre els dos tots els personatges respon només a una qüestió pressupostària o hi ha una aposta artística?

És un repte que ens posàvem. Evidentment, hi ha qüestions pràctiques, amb dos actors es faciliten molt les coses artísticament i de producció. Hem fet moltes obres, però sempre amb molta gent. I teníem ganes de treballar junts, de prendre les nostres decisions i anar pel camí de pedregar si calia. Pensàvem que la manera fàcil seria agafar un director, però vam preferir fer-ho nosaltres i demanar algun suport, volíem seguir el nostre criteri, a veure què passava i fins a on podíem arribar.  

 

Com heu combinat aquestes feines en un text on sou protagonistes absoluts?

Crec que la gràcia va ser preparar molt l’adaptació prèvia. Vam estar molt de temps, durant tot el confinament fèiem una videotrucada cada dia i preparàvem un trosset, una escena, dues, i quan acabàvem tornàvem a començar. Teníem clar que seríem dos actors, per tant, en la dramatúrgia ja intentàvem veure com podria ser la posada en escena. Això ha facilitat molt la feina a la sala d’assaig. Per exemple, si necessitàvem que un dels dos es canviés darrere l’escenari, intentàvem veure quin text podria dir l’altre perquè tingués temps a canviar-se. Aquesta és la clau, preparar molt bé l’adaptació. També l’hem modificat moltes vegades, fins a l’últim dia l’anàvem canviant, però la veritat és que el treball de text va ser molt bonic i enriquidor.

 

I us va permetre enfocar-vos en aquesta posada en escena. 

També anàvem trobant coses del text original, va tenir una primera versió i una segona, que el mateix Rusiñol va retallar al final. Vam descobrir frases sobre els anarquistes que l’autor havia tret el dia de l’estrena, potser s’havia autocensurat, i les vam poder recuperar. Anàvem descobrint coses al voltant de l’obra perquè vam tenir aquest temps de pausa mundial per pandèmia. 

       

En certa manera, a vosaltres us va ajudar… 

En aquest sentit, sí. Després, ens va anar a la contra perquè havíem d’estrenar el novembre i ho hem acabat fent el febrer. 

 

Potser per un homenatge al teatre o per establir una complicitat amb l’espectador, li mostreu alguns dels vostres trucs. 

Són les dues coses. Volíem fer un homenatge al teatre, a l’art del comediant, a aquells que arribaven a un poble, desplegaven la carreta, muntaven el teló i es posaven a jugar. I després, fer còmplice a l’espectador de què ens ho estàvem passant bé, que era un joc. Evidentment, sabem que és un joc i que som dos actors, però fem còmplice a l’espectador, que també ho sap. Per exemple, si hi ha una escena en què falta un personatge, li expliquem al públic que un de nosaltres ha d’anar al darrere perquè pugui entrar aquest altre personatge. No ens amaguem de què som dos i hem de fer moltes animalades per arribar a fer els 10 personatges.

 

L’escenografia juga un paper clau, tant per poder canviar d’escenari com per fer un canvi ràpid de personatge. Com la vau treballar?

Ha estat molt interessant perquè en molts projectes l’escenografia està dissenyada abans del primer dia d’assaig. Arribes i te la presenten. En aquest cas, no va ser així. Quan vam començar a assajar, l’Enric Romaní va venir al local i vam començar a parlar, a provar escenes i veure necessitats. Anàvem creant l’escenografia a mesura que creàvem l’espectacle i això ha fet que estigui tan conjuminat, que hi hagi tanta unió i connexió entre el que fem i l’escenografia. És un actor més. Això ja estat possible perquè l’escenògraf, així com la responsable de vestuari, la Carlota Ricart, han treballat braç a braç en el local d’assaig amb nosaltres i això es nota i s’agraeix. Tots anem a l’una. Ha sigut un procés paral·lel i amb molt diàleg entre el que estàvem creant o imaginant en escena i el constructor en el seu taller. I també, molta prova i error.

Author