Begoña Moral

Ángeles Castuera entrevista a Begoña Moral per Canción dulce y amarga del hombre sin abuelos y la hija robada que quiere encontrar a su madre en el Cámbiame

Fem l’entrevista a la platea del Tantarantana, davant de l’escenografia de l’espectacle, el mateix dia en què exhumen les restes del dictador Franco del Valle de los Caídos. Observo l’escenografia.

Ara riuràs, però … Tot això són llaunes?

Són llaunes.

No vaig adonar-me’n el dia de la representació!

Doncs respon a la idea d’acumulació. I de la rutina. Per això volíem que es veiessin molts preservatius, indicant el pas del temps. Potser no és molt perceptible des de fora però treballem amb aquesta idea, la de la repetició: preservatius, llaunes, caixes de pizza. Un dels ítems era el de l’acumulació. 

Com va aparèixer el text?

Jo volia parlar d’alguna cosa relacionada amb el franquisme i les seves conseqüències. I sobretot va aparèixer per la idea de maternitat. Jo sóc mare d’una nena de quatre anys, i de cop i volta m’interessava molt parlar de la meva pròpia experiència com a mare. I per això, per a mi era important analitzar què havia passat amb els meus pares. Jo no vaig conèixer als meus avis (jo sóc l’home sense avis), només vaig conèixer a una de les meves quatre avis, els altres van morir en la guerra. També em vaig interessar per les històries dels nens robats. Investigant, vaig trobar per casualitat el cas aquest del Cámbiame, en què es van trobar realment una mare i una filla després de 36 anys. Es van retrobar allà, al programa. Em va cridar molt l’atenció i vaig pensar que amb tot allò havia de començar a construir alguna cosa.

Va ser llavors que es va oblidar la idea de situar-lo en els anys 40, i vaig pensar que era interessant posar-ho ara, des de qui som. Perquè som una mica en funció del que va passar en aquest país.

El treball de moviment sincopat dels personatges estava previst des del principi, o va arribar a mesura que avançaven els assajos?

En Paradiso 99 treballem molt amb aquesta línia de cos. És molt important en les obres que hem fet abans, sempre hi és, perquè d’alguna manera explica el subtext. Engrandeix l’emoció que hi ha al text. Llavors, sí que quan escric m’ho imagino. No al 100%, perquè també és bonic que en l’assaig això es concreti, es canviï, es modifiqui. Però mentalment, no puc evitar pensar en la proposta escènica que després es veu. Sí, sempre hi és, com a germen.

Ve primer el text i després el moviment?

Depèn, perquè jo sóc també molt d’imatges. Llavors a vegades em vénen també imatges. I descobreixo que va molt lligat el text al cos. I després, amb Albert Bassas, que és el coreògraf que m’ajuda sempre, el desenvolupem. Les idees inicials, les propostes, es desenvolupen en la feina que faig amb Albert.

És interessant l’escena inicial, la dels actors presents a l’escenari mentre el públic entra. No és fàcil d’aguantar per al públic. I demostra el talent i la tècnica dels actors.

Aquest inici és una petita càpsula concentrada de tot el que després s’expandirà. El que pretenem és que t’imaginis qui són aquests personatges I a veure si després ho col·loques bé o no a mesura que vas veient l’obra. 

La idea de maternitat en la parella d’aquesta obra se centra, al principi, en l’home. Ell té molt clar que tindran un fill.

És el motor.

I encara que ella es nega primer, al final es queda embarassada.

Ella necessita estar preparada. Al final, això va sempre de com  nosaltres decidim i quan decidim. Som nosaltres les que decidim. Som nosaltres amb l’altre, no pot haver-hi una imposició en una decisió tan important com la de tenir un fill. Per molt que ell vulgui fins a morir, jo he de voler. Si jo no vull, no hi ha fill. Per a mi l’interessant és que ella vagi fent el seu procés, i això té a veure amb conèixer a la seva pròpia mare, i com això la canvia o no. Com és capaç després de decidir quedar-se embarassada. Però és pel seu procés, cadascun necessita el seu procés individual. Després ho posem en parella, en col·lectiu.

La noia coneix realment a la seva mare al Cámbiame?

La mare és un símbol. Llavors, per a la Blanca, la mare és la mare. Però nosaltres des de fora veiem que no és una mare completa. Ella sí que pensa que es troba amb la seva mare, encara que de seguida s’adona que no és res. En la següent escena, a la del somni, veu que no és res, que es desfà, que no hi ha resposta. No pot, per tant, agafar-se a ella per prendre les seves decisions. I ha de ser ella, individualment, amb el seu passat i les seves mancances, com tots les tenim, la que decideixi per si mateixa si és capaç o no de tenir fills. Independentment d’això que li està passant. Sí que l’ajuda, però l’ajuda precisament per saber que la seva mare no la necessita per això. Ha de ser valent i fer-ho per ella mateixa.

Quan el personatge de la noia fa el monòleg en què imagina què li diria a la seva mare, quan l’imagina, és això precisament el que la convenç. Ja és capaç de fer-ho perquè ha fet el seu procés de retrobar-se i descobrir que és capaç de ser mare, encara que ella no la tingui. Tots fem el que podem amb el que tenim.

Que el personatge del feixista s’assembli tant a Albert Rivera està especialment buscat?

Sí, el físic de l’actor ajuda. El nostre referent era Rivera, era Casado … És clar, tota la gestualitat que té Arnau, aquesta simpatia tan embafadora que al final repel·leix … Això ho té l’actor. Però no hi va haver càsting, jo ja coneixia Arnau i necessitava d’ell per a aquest personatge tota la seva part còmica i tot el seu encant. A mi m’interessava, per al personatge del feixista, aconseguir un actor que enamorés. Que realment ens agradés. Perquè ells te la fiquen així, una mica. Ens enganyen, en aquest sentit, ens diuen que tot és tan meravellós, i després ens estan matant a poc a poc.

No forma part de la companyia?

No. La companyia Paradiso 99 som Núria Rocamora i jo, com a nucli central. Ella acaba de tenir un nadó i no ha pogut pujar a aquest projecte. M’està ajudant per la part de producció. Nosaltres som el nucli dur, però sí que és veritat que repetim molt amb gent que ens funciona molt bé. I tota la part tècnica: l’escenògrafa, la il·luminadora, Albert, que és el coreògraf, són els habituals.

El repartiment l’ heu anat a buscar.

Exacte. També és gent que treballa habitualment amb nosaltres, però no pertanyen 100% a la companyia. (Els intèrprets són Arnau Comas, Blanca Garcia Lladó, María Jurado i Chap Rodríguez)

Aquest és el primer espectacle del cicle El cicló d’aquesta temporada. Com valoreu l’experiència?

És molt positiva. Presentem una idea per als tres anys de programa, ens la van acceptar, i llavors vaig començar a escriure el text. El cicló està molt bé perquè a part de la possibilitat d’exhibició, que és una cosa meravellosa, el que està bé és que també tens un assessorament dramatúrgic i de direcció. Jo vaig començar a escriure, i amb Albert Tola, que és el nostre assessor, hem anat quedant i ell ha anat revisant el text. Això m’ha permès treballar ja amb un ull extern posat.

La companyia es va crear per a aquest espectacle?

No, Paradiso 99 ja havia fet coses: Gossos de neu, que havíem presentat aquí a l’Àtic 22, i prèviament també Sarajevo, que va ser el meu últim treball de carrera a l’Institut del Teatre, i en el qual ja vam deixar molt enfocada la nostra línia de treballar el cos, els meus textos … Ja tenia les bases del que seria la companyia. Aquest és el nostre tercer projecte.

Hi ha moments improvisats en l’obra? La interpretació és tan natural que pot semblar-ho.

No, és bonic que sembli això, però no, el text està escrit. Aquest és un molt bon equip. El que vaig fer com a directora d’interpretació és donar els raïls, i a partir d’aquí va creixent perquè ells ho fan créixer, això sí. Tu proposes, ells proposen, es construeix a mitges, però text i moviments estan molt pautats.

També la part en què el personatge que interpreta Arnau Comas interpel·la al públic?

El moment en què el feixista convida a tirar tomàquets és molt provocador veure com reacciona el públic.

Almenys en la funció que jo vaig veure, el públic no s’atrevia a tirar-li els tomàquets a ell.

Alguns espectadors els tiren al mateix lloc, o a un no-lloc. Alguns sí que se’ls tiren a ell, però és un gest tímid. Jo crec que hi ha alguna cosa de ficció, no poden evitar pensar ‘li estaria tirant els tomàquets a un actor i no a un feixista’. Aquí no saps on col·locar-te exactament. En una de les funcions, l’Arnau, quan va notar l’impacte d’un dels tomàquets, va seguir, com a personatge, preguntant: ‘qui ha estat’?, de forma molt autoritària, molt des del personatge. I això sí que és improvisat perquè no estava en el text. I això és molta interpel·lació directa, és agressiu.

Segurament encara tenim el feixisme massa present i encara no li hem perdut la por a les conseqüències.

I està en la quotidianitat, que és el que també intentem explicar. No ens adonem de totes les coses petites en què el feixisme està encara present. No només estan en les coses gegants (l’entrevista coincideix en el temps amb l’exhumació de les restes de Franco del Valle de los Caídos). Les coses gegants són clares, són òbvies, però és en la manera de vida que imposa el Mercadona, o en la sensació d’estar passant-ho bé en un programa de televisió com el que es reprodueix en l’espectacle, que és natural i emocional. T’ensenyen que dues dones, mare i filla, s’han de trobar en un programa de televisió perquè no hi ha mecanismes d’Estat perquè això passi on ha de passar.

I ens ho vam empassar, ho vam passar perquè una atrocitat així, entra bé. És com dir-ho … petit. Però és denunciable.  T’adones que són coses petites que tu mateix passes per alt.

Alguna cosa està malament en aquesta societat si una dona ha d’anar a un programa com Cámbiame per veure si algú la reconeix i pot trobar a la seva mare. El personatge té un objectiu: trobar-la. I així ho hem treballat amb l’actriu: el personatge té un objectiu i va al programa, un programa del qual és espectadora, i no li importa pel que hagi de passar. 

Creus que canviarà alguna cosa?

Jo sóc pessimista. Tant de bo no estigués en el cert, però sóc pessimista. No té pinta que ens n’acabarem sortint d’això. De vegades sembla que aixequem el cap, que la fem treure, però ens l’aixafen de nou amb una facilitat que tomba. Encara hem d’insistir.