Destination Moon és un drama distòpic que explica el viatge de dos germans en un món que s’acaba. Literalment, perquè l’espai on viuen s’esgota, i metafòricament, perquè la seva realitat, el seu món, canviarà radicalment en poc temps. De dos passaran a ser un. Paradiso99 explora les relacions humanes, la dependència emocional, i qüestiona què és allò que, de debò, ens fa feliços. L’espectacle es pot veure al Teatre Tantarantana fins al 6 de juny.
Què et va inspirar a abordar els temes de Destination Moon, el segon projecte dins #ElCicló, programa de suport a la creació? El calendari s’ha vist afectat per la pandèmia?
Sí, es va retardar una mica, no gaire, tampoc. Hem estrenat el més tard possible respecte a la Canción ducle y amarga, el primer muntatge d’aquesta residència, que vam fer a l’inici de la temporada 2019-2020. Vaig demanar que s’allargués el més possible perquè així puc escriure el text amb calma i fer els assajos tranquil·lament, també.
Què volies explicar i fins a quin punt el temps de confinament ha influït en el text?
Molt, va influir molt, Quan vaig començar a escriure ja feia un temps que estàvem confinats i això va ser realment motor d’escriptura. Destination Moon va molt d’això, de la necessitat d’aturar-nos i de com aprofitem o no aquesta necessitat. La pandèmia ens ho va servir obligatòriament: havíem de frenar-ho tot i mirar què fèiem a la vida. I si tenia sentit continuar de la mateixa manera ( i aquest és un dels temes importants de l’obra) un cop tornes a posar-te en marxa. Ella diu en algun moment que quan sent els óssos és quan se sent més viva, i no en la seva vida quotidiana. Quan passa alguna cosa que fa que la vida t’estrenyi en algun lloc és quan toques de peus a terra i la valores realment.
I un cop el text estava escrit, com va fer-se la recerca artística?
Paradis99 és una companyia estable pel que fa a les persones professionals que treballen darrere de l’escenari: L’escriptura i direcció sempre és la mateixa, ho faig jo, el moviment li pertoca a Albert Bassas, que ja fa anys que treballa amb nosaltres, l’Helena Torres i la Nina Tuset fan la part d’escenografia, vestuari i il·luminació. Manuel Pajuelo repeteix, com els altres, a càrrec de l’espai sonor. Tots portem des del principi de la companyia treballant junts. El que canvia normalment són els actors. El personatge femení estava previst que el fes la Blanca Garcia Lladó, que és una actriu amb qui treballem tot sovint. Finalment no ha pogut actuar, s’ha quedat en la part de la comunicació del projecte per seguir vinculada a la companyia i la intèrpret és la Mariantònia Salas.
És la primera vegada que veiem l’Albert Bassas en escena, acompanyant els dos actors, la Mariantònia i l’Hodei (Arrastoa). A tots dos, la interpretació els exigeix una bona forma física, corren, salten, es deplacen i ballen mentre diuen el text.
És feina, és feina de fons. A més ells dos vénen de mons diferents. Ella és més de text, ell de moviment, i a tots dos se’ls demana una certa habilitat en els dos àmbits per poder fer cadascun dels personatges.
I vau fer un càsting?
De la gent de la professió que coneixem , vam pensar en dues persones que podrien fer-ho bé.
Els protagonistes d’aquesta funció són un actor i una infermera, dos germans amb professions precàries que amb la crisi sanitària, s’han vist molt tocats. Sobre tot ella, com a infermera. Els professionals de la salut s’han visibilitzat molt.
Això s’ha posat de manifest amb la pandèmia. Hi ha una clara voluntat de reivindicar la feina d’aquests col·lectius: els de la salut pública, però també el professorat, atenció al públic, cures.. Treballs a quins professionals se’ls demana molt. Donen molt i reben molt poc. A Econòmicament i pel que fa a les condicions laborals, encara falta molt.
Ella cuida dels altres, aquesta és la seva professió, però també cuida del seu germà. La seva relació és de dependència.
Crec que aquest és el punt clau: no tenen a ningú més, es tenen l’un a l’altre i es necessiten. És simbiosi, gairebé. I això és per a les coses bones i les dolentes. Estan molt mimetitzats, i quan apareix la possibilitat que ella falti, tot trontolla. Sobre tot el món d’ell. Quedarà sol i necessitarà reconduir una mica tot.
L’espectacle té elements audiovisuals, i en alguns es fa referència a la televisió que es feia als Estats Units als anys cinquanta. Per què aquests referents?
M’agrada molt aquella època.
El vestuari també ho indica.
Sí, m’agrada. Volia mostrar aquella sensació de fi del món de les sèries estatunidenques de ciència-ficció, que sembla que és mentida. En contrast, hi ha la fi del món real de la parella protagonista, que són espectadors d’aquestes imatges. Ara sembla que tot està bé, però és quan realment estem acabant amb els recursos i és més possible que el món, tal com el coneixem, canviï. És gairebé grotesca la referència a aquestes sèries dels anys cinquanta, quan és ara que realment estan canviant molt les coses, semblem abocats a la fi del món i com que estem immersos en l’escena no ens n’adonem. Ara hi ha molta por a no poder viure com estàvem vivint fins ara.
Haurem de buscar altres mons per viure.
Jo crec que sí.
Però acabaran sent la solució, o malauradament repetirem allò que hem fet malament aquí?
Lamentablement, el missatge és pessimista en aquest sentit. Som humans. No veig qui hi hagi millora. Jo crec que repetiríem encara que anéssim a un altre lloc. Crec que faríem el mateix.
Comentaris recents