Carles Mallol / La vida pornogràfica

A La vida pornogràfica, Carles Mallol reflexiona sobre els límits de la tecnologia i les xarxes socials a través d’una comèdia sobre relacions familiars, un dels seus temes favorits. Parlem amb el dramaturg sobre aquest muntatge. Es pot veure a la Sala Flyhard fins el 24 de maig.

Aquest text neix en un Torneig de Dramatúrgia del festival Temporada Alta. Com ha anat el procés?

Fa sis anys, vaig presentar una versió d’aquest text en format breu, tal com es demanava al Torneig de Dramatúrgia. Aaquella escena la vaig allargar anys després en una versió que no és la que s’ha estrenat ara. Quan en Gorka Lasaosa, que va dirigir Mata el teu alumne a Madrid, em va dir que volia dirigir aquest text a Barcelona i va sortir l’oportunitat de presentar-la a la Sala Flyhard, la vaig reescriure. Ens van seleccionar i l’hem estrenada ara.

D’on sorgeix la idea de gravar tota una vida?

El punt de partida va ser la vida mateixa. Aquesta sensació de què ens passem el dia gravant coses. Per exemple, la meva neboda té tres anys, encara no existia quan vaig començar a escriure el text, i si l’intentes gravar, no vol. Som nosaltres que hem generat aquest monstre. A partir d’aquí, vaig pensar en una situació extrema, o no tant, els pares estan orgullosos dels seus fills i els volen immortalitzar. No obstant això, aquí ens trobem amb uns pares que estan gravant cada mes per muntar un vídeo pel fill quan faci 18 anys.

Aquesta obsessió al llarg del temps és el que em va fer parlar de les xarxes socials, però portat al terreny de la família.+ La majoria d’obres que he escrit donen voltes a aquest tema, vaig barrejar un aspecte més social amb un univers que a mi m’atreu sempre, la relació pares-fills.

Aquesta parella està obsessionada per gravar tots els moments importants de la vida del fill, però menstrestant, s’estan perdent el que passa a la vida real.

Aquest és el joc de l’obra; què és la realitat? El que gravem o el que estem vivint? També juga amb la idea del record, hem perdut la memòria vivencial, només hi ha la memòria d’allò que queda registrat. On queden les emocions en tot això? A l’obra es parla de l’aprenentatge quan el nen creix i l’únic record que en tenen els pares és allò que han gravat, emocionalmente, no recorden res del moment. En una foto o un vídeo tu hi pots posar emoció, però la construeixes a partir d’aquella imatge.

En canvi, si tu no tinguessis cap suport audiovisual, l’únic que en quedaria seria el record emocional. I vull col·locar l’espectador en aquesta baralla mental. Ho faig amb uns personatges còmics, amb humor negre, però en el fons, retraten situacions en les que ens trobem sempre. De fet, el dia de l’estrena hi havia espectadors que em van felicitar per haver tocat el tema de les xarxes i jo els vaig demanar que fessin una story a Instagram! Quan em vaig sentir a mi mateix, em vaig adonar que estem atrapats.

L’OBSESSIÓ DE LES PANTALLES

Aquesta obsessió per veure i viure el món a través del que capten les nostres pantalles ens fa pensar en la quantitat de vídeos i fotos que fem quan viatgem, sense fixar-nos potser en allò que estem visitant.

No és només que no et fixis en el monument, després no et mires les fotos que has fet. Potser només per decidir quina penges a Instagram. O quan anem, o anàvem, a concerts, la quantitat de fragments gravats que teníem. Per a què els fas servir? Tot això, posat en l’educació d’un nen. Els pares ho volen gravar tot perquè el nen ho recordi, però qui no ho recorda són ells. Si com a pares, no li poden explicar res perquè només tenen les fotos, què hi ha en aquella família? Un buit. És el que he intentat explicar l’obra.

Com dius, això afecta l’emoció amb la que es viuen els records.

La falta d’emoció, al cap i a la fi. Hi ha un moment de l’obra en què el pare de la família (Pepo Blasco), que és qui incentiva aquesta gravació, fa un monòleg sobre la preproducció dels vídeos i el veus molt preocupat per decidir quina càmera utilitzarà. He intentat portar a l’extrem totes aquestes situacions, però en realitat, la vida supera l’obra. Si vas a una botiga d’electrodomèstics, està plena d’aquests llums circulars per gravar-te per Instagram. Si s’ha generat això, és que tothom ho necessita.Tothom necessita ser gravat. Jo ho he intentat portar a l’extrem, però la vida és més extrema que tot això.

Al final de l’obra, les emocions es porten al límit quan el pare demostra, un cop més, que li resulta més còmode relacionar-se amb la realitat a través d’una pantalla que cara a cara.

Aquesta part final no hi era a la primera versió, però a mesura que vaig anar desenvolupant l’obra, em vaig adonar que estava creant, sobretot en el pare, un personatge que no sabia gestionar les emocions. Vaig pensar que en l’últim acte el col·locaríem en la situació emocionalment més forta que ell podria viure i a veure com ho gestionava. I es demostra que és un incapaç emocional. Ve a ser un retrat de molts de nosaltres, i no només per les xarxes.

Pretenia que l’espectador s’adonés que encara que no estigui obsessionat per les xarxes, també li pot costar emocionar-se. Potser m’estic posant molt ideòleg, però crec que és fruit de la societat que anem construint, més de façana que d’emocions. Ens és més fàcil relacionar-nos amb la pantalla d’un mòbil que no cara a cara. De fet, hi ha un moment a l’obra on la mare (Patrícia Bargalló) li diu al fill (Pablo Hernández) que tenen converses molt obertes i transparents, però allà mateix s’adonen que no és ben bé així.

Potser la idea de mostrar la part més bonica de les nostres vides ha existit sempre, però ara s’ha potenciat amb les xarxes socials. Hi estàs d’acord?

S’ha potenciat i multiplicat per milions. Abans tu feies una foto amb un rodet i tothom intentava estar bé i somriure, però no hi havia ni filtres, ni selecció de fotos, ara hi ha una feinada si penges coses, t’ho penses molt, si se’t veu bé, tal i com tu vols. Abans fèiem fotos, però no ens preocupava el resultat final. Si ara ens veiéssim a Instagram en una foto on estem ridículs, no ens agradaria, mentre que abans ens feia riure i la penjàvem a la nevera. Això ha canviat moltíssim. I no dic que ens ho haguem de carregar, només faltaria, però ni que sigui fent-hi broma, hi posem una alarma, potser amb aquesta obsessió ja hem creuat una línia.

CARLES MALLOL I EL FRACÀS

Al text també poses en evidència la poca tolerància que tenim al fracàs, fins al punt que un personatge no és capaç ni de pronunciar la paraula.

Això també va sortir a mesura que escrivia l’obra. Com que havia de construir l’univers de la família, vaig arribar a la conclusió que era un matrimoni que havia dedicat la seva vida a un projecte que no és només tenir el fill, sino a construir-ne una imatge. Quan tu bolques molta energia en un projecte, és fàcil que després aparegui la frustració. A mi per escriure em va bé pensar en si els personatges busquen una cosa, anem a parlar del contrari.

Si ells estan tan contents amb el seu projecte de gravar el fill cada mes, deuen tenir una por al fracàs absoluta, l’únic que poden esperar és que sigui un èxit. I aquesta por la vaig posar no només en el projecte audiovisual, sinó també en la parella. En el fons, és intentar explicar el recorregut emocional d’una parella. Tot i que l’obra no entra en la seva història d’amor, vas intuint que allà no només es parla del projecte del fill sino també com a parella.

Encara que sembla que els joves són els que viuen més enganxats a una pantalla, curiosament és el fill qui en fa un ús més racional.

Aquesta és una reflexió que vaig fer quan escrivia l’obra, el personatge més jove és el més reaccionari cap a les xarxes. No estava intentant fer una tesi sobre això, però veus la lucidesa d’aquest noi quan s’adona que els seus pares no recorden res d’ell, per molt que estigui enganxat a l’iPad. I venia de la idea de la meva neboda, els nens tenen 1.000 fotos, però tenir un mòbil entre el pare i la mare els supera, diuen ‘prou, em pots mirar de veritat sense una càmera pel mig?’ Aquesta cosa tan instintitva crec que ve d’algun lloc. És obvi que quan la meva neboda faci 10 anys voldrà un mòbil i estar a les xarxes, però aquest instint és el que vaig intentar posar en el personatge de l’Èric.

El text ha anat modificant-se durant els assajos?

És una obra que no s’havia estrenat mai i a mi m’agrada anar treballant a mesura que avancem. La versió que s’ha estrenat és la número 8, jo m’adapto molt a canviar coses. Hem anat modificant, sobretot perquè el director i els intèrprets han fet un treball molt d’actors, veure perquè una rèplica entra aquí i no allà, i amb aquest procés, com a autor, n’estic encantat, m’ho passo molt bé.

El director va definir aquesta obra com a una comèdia ‘domèstica, negra i salvatge’, hi estàs d’acord?

Sona molt contundent. És domèstica perquè explica la història d’una família; negra, pel tipus d’humor, que té mala llet respecte els personatges i la societat; salvatge, no sé si tant. M’agrada la paraula perquè em fa pensar en una cosa frenètica i en l’obra no paren de fer-se atacs, hi ha una dialèctica de rèpliques molt xula i en aquest sentit, sí que ho és. Potser baixaria una mica l’adjectiu. De fet, a l’obra fan broma amb quins adjectius utilitzen per caracteritzar les coses, potser ‘salvatge’ em sembla massa.

La idea de la darrera gravació de l’Èric potser sí que és una mica salvatge.

El punt de partida sí que és molt salvatge, és cert.

Com se’t va acudir el títol?

Era el títol de la peça original al torneig. Sempre em costa molt trobar títols, però aquí el vaig veure molt clar de seguida. Realment, el que fan els pares és pornografia. No només perquè el vídeo que volen gravar és el del seu fill mantenint sexe, sinó perquè el que han fet tota la vida és pornografia, pervertir la imatge i la vida del seu fill. El títol em va venir molt ràpid, és la vida que viu aquesta família.