La Sala Flyhard acull aquests dies la darrera comèdia de Carol López, ‘Família (im)possible’, un text sobre la diversitat de gènere i els nous models de família. Segons l’autora, que també signa la direcció, és una obra que ‘genera debat i instrueix, sense adoctrinar’. Parlem d’aquest projecte amb la seva creadora.
D’on surt la motivació per parla de la diversitat de gènere?
Tot neix d’un alumne que vaig tenir fa un parell d’anys, em va dir que era fluid i jo no sabia què era. Vaig ser conscient de què hi ha una realitat entre la joventut que a mi se m’escapa i vaig començar a informar-me. Em vaig adonar que era un tema a tocar dalt de l’escenari, però tenia clar que volia fer-ho en to de comèdia, tot el que havia vist quan em vaig documentar era molt drama. No sabia com encarar-ho, fins que se’m va ocórrer l’argument de la funció.
La comèdia feia més fàcil explicar aquesta realitat?
Tots aquests temes es fan sempre des de la foscor. Jo no podia fer-ho des de la comèdia si explicava la història d’una persona que transita, però si explico la història dels prejudicis d’uns pares que van de moderns, però quan es troben amb la realitat, no ho són tant, llavors puc fer comèdia. On poso l’humor i el ridícul és en els pares.
Amb aquests pares, buscaves uns personatges amb qui el públic s’emmirallés?
El que estic veient és que a la gent li està passant això, l’obra crea debat. Primer, el text instrueix sense adoctrinar, la gent aprèn coses, i després, genera debat i la gent reacciona d’aquesta manera: et diuen que es pensaven que eren molt moderns i amb l’obra, els explota el cap! Crec que hem aconseguit l’objectiu que buscàvem.
Que l’espectador se sentís interpel·lat?
Jo pensava que seria l’ideal. La meva voluntat era aquesta, però no sabia si ho aconseguiríem. Nosaltres anàvem a explicar una història, si a més, genera debat, perfecte. És un tema que desconeixem moltíssim. Però la generació del meu fill, que té 10 anys, a no ser que hi hagi un gran cataclisme i es torni enrere, crec que tot això ho portaran amb la mateixa naturalitat com ara es viu l’homosexualitat.
Hi ha un moment en què la mare (Dolo Beltran) li diu a la filla (Paula Jornet) que estaven preparats per a tot tipus de parella, però no per a un trans. Hi ha prejudicis que no sabem que tenim fins que ens confronten amb ells?
N’estic seguríssima. És més, molts ens omplim la boca quan saps d’un cas que li passa a algú altre, però quan et toca a tu… Hi ha un moment en què el personatge del pare (Jordi Andújar) diu la frase ‘quan el problema els tens a casa’. Això és real, quan et toca de prop, arrufes el nas.
Com has apuntat, l’obra té un punt de pedagògica, era la voluntat?
Va sortir de manera natural. Ens vam adonar que nosaltres estàvem utilitzant termes com hetero cis, binari, que la gent no coneix. Potser és una tonteria, però amb tot això que hem conegut de la Rocío Carrasco, hem après el que era la violència vicaria, aquí és una mica el mateix. Són termes que està bé que la gent conegui. I ens anava bé per la història, però va sorgir en els assajos, jo no ho tenia pensat. I el públic ho agraeix.
A tu t’agrada escoltar l’equip artístic durant els assajos. Aquesta ha estat una obra de creació col·lectiva o vau començar amb el guió tancat?
La idea la tenia claríssima i que l’obra estava dividida en tres parts: presentació, embaràs i educació sense imposició de gènere. Però per exemple, el moment del trencament, quan l’Ian (Bermúdez) agafa el micro, se’ns va ocórrer durant els assajos. Hi ha un moment en què ell ha de donar un cop de puny sobre la taula, s’ha de defensar, vam provar moltes coses, però no ens agradava tot el que era naturalista. I al final, vam arribar a l’opció del micro. Igual que la cançó. El que sí ha sigut una funció on hem parlat molt abans d’assajar. Arribàvem a la sala d’assaig i vinga a xerrar, xerrar.
Sobre què?
Sobre tot. De la intenció, dels personatges, del conflicte, sobre com ho podíem fer. L’Ian també ens ha il·luminat molt i hem discutit molt. Ha sigut molt col·lectiu en aquest sentit. El que passa és que jo venia amb la idea molt clara de què i com, però han participat tots.
Sempre vas tenir clar que el personatge de l’Èric l’havia d’interpretar una persona trans?
Sí. Tal i com estan les coses ara mateix, crec que és una qüestió política. Tot i que si no hagués trobat un actor, no sé què hagués fet. A més, ens ha anat molt bé perquè l’Ian ens ha il·luminat en moltes coses.
A més de l’experiència del propi Ian, com t’has documentat?
He escoltat molt el Miquel Missé al programa del Marc Giró (Vostè primer, RAC1), he llegit a Elizabeth Duval, a Paul Preciado, he vist documentals, n’hi ha un a HBO que es diu Transhood que està molt bé. He llegit notícies dels diaris, he escoltat a gent jove, però també m’he deixat portar per la ficció.
L’obra té diferents moments musicals, què va ser primer, la tria de les actrius, que també són cantants, o les cançons?
Jo les vaig agafar a elles com a actrius, quan ja les tenia i vaig veure que l’espai escènic era tan petit, li vaig dir a l’escenògraf (Jose Novoa) que proposaria a la Paula si volia tocar la guitarra i ell va fer un petit set, com si fos un escenari. Volíem tocar alguna cosa, però no ho volia forçar i un dia, en un assaig se’m va acudir que podíem versionar la cançó de Loquillo, El ritmo del garaje. I en un altre moment, li vam proposar a la Paula que cantés una cançó d’amor. Tot ha sortit de manera natural, és el que em sol passar. I després es nota. Ells estan molt bé, s’ho creuen i s’ho passen molt bé.
L’escenografia i el vestuari són completament de color rosa. Quina simbologia té aquí aquest color?
No sé perquè, amb l’escenògraf vam decidir que fos monocromàtic. Jo tenia clar que no volia una escenografia realista, no volia un piset. Estàvem entre rosa i verd aigua i quan es va incorporar la de vestuari (Nídia Tusal), va proposar el rosa, que a més, és el color de la pell, el nu, despullar-se. I ara que ho tenim, ho veig claríssim, queda perfecte!
Comentaris recents