Després d’una gira per Catalunya i d’algunes funcions prèvies, per fi s’ha estrenat al teatre Poliorama la comèdia musical ‘T’estimo si he begut’, un esclat de sarcasme i cançons amb textos d’Empar Moliner. Dagoll Dagom, T de Teatre i La Brutal s’han aliat per tirar-lo endavant i per fi el poden presentar a Barcelona. Amb T’estimo si he begut comença una aliança per gestionar el teatre de la Rambla. El director, David Selvas, ens parla de l’espectacle. 

T’estimo si he begut és una obra de teatre amb cançons a partir dels contes i relats de l’Empar Moliner o un musical?

És una obra de teatre amb set cançons, amb una de superimportant, La invenció de l’aspirina. És un conte que quan el vam llegir mentre recolliem les històries que posariem en escena, l’Andreu Gallén, que és el compositor i director musical, va dir: ‘això és un número musical de dalt a baix!’ I el vam fer. És la història d’una dona que està super avorrida i comença a inventar-se que té altres vides i que àssa a jugar la vida d’una altra persona, i  d’aquesta a una altra i una altra…Altres cançons acompanyen els contes, però no fan avançar la història. Són punts i repunts de l’espectacle. 

La majoria de personatges tenen un nom i cognoms, tot i que representen uns arquetips. El públic pot trobar-se en més o menys actituds i comportaments que veu en escena. O fins i tot identificar-s’hi. 

L’Empar sempre diu que quan els lectors li porten llibres per signar, ningú li diu: ‘oh, jo m’assemblo a aquest personatge’, perquè si t’assembles a algun personatge de l’Empar, potser ets un desgraciat. Però no deixem de veure’ns, de trobar-hi la nostra part ridícula. Trobo que l’Empar fa molt bé això: posar un mirall, una lupa molt gran.            Si ridiculitzaràs la parella, que és el que fa l’Empar Moliner constantment, posar la       parella a la picota, la destrosses. Mostres les seves fílies, les seves fòbies, les seves perversions, no? I aquí sí que hi ha arquetips importants. Una de les històries més arquetípiques és la d’un tipus que representa la masculinitat clàssica: fotògraf, li diuen fucker, que representa tota l’estructura heteropatriarcal, heterosexualota i tot,  i una tipa que és una feminista  de bandera. I acaben embolicant-se. I com acaben embolicant-se és la gràcia, perquè de cop i volta ell, per fer-se-la, li fa creure el que no és. Ella descobreix la cuineta i les joguines de la filla d’ell, i indignada pel que representa d’arquetípic, està a punt de marxar. Però ell, per no perdre l’oportunitat, li diu que la seva filla en realitat és un nen. Això a ella la posa mogollón. Ella pensa: ‘tenia un munt de coses preconcebudes sobre ell i m’ha sorprès’. L’Empar juga amb tots aquests grans principis que tenim ‘jo sóc així, jo sóc de dretes, jo sóc d’esquerres, jo sóc tal, jo sóc tal altra cosa’, i ens ensenya que quan ens agafem massa a això podem arribar a ser ridículs. Riem una mica de nosaltres mateixos.

Però també hi ha personatges que es tracten amb més benevolència. Per aquest bingo hi entren personatges dels quals fa pena riure-se’n. La història de la Flora Camí és molt tendra. 

Sí, la Flora és el personatge que més t’estimes. És el que t’enduries a casa. És humil, busca un lloc en el món i pobreta al final no li surten bé les coses, però ho ha intentat. 

És el més honest dels personatges?

És el que l’Empar s’estima més. Aconsegueix viure la vida que vol, una mia, malgrat el seu context, que té una parella que és una paparra. Hi ha un cert aire de llibertat en aquesta història. En el fons les històries de l’Empar sempre et deixen aquest regust amarg. És poc autocomplaent. És complaent amb el lector i l’espectador en aquest cas, pel sentit de l’humor i el sarcasme que desplega, però no és complaent en els finals: en la crítica, en posar a la picota a la gent, 

Molts de nosaltres ens ho passem bé quan veiem aquests personatges en escena, amb tant de patetisme. 

L’Empar té un sentit de l’humor molt intel·ligent, molt refinat, que va molt a l’arrel de les coses. És molt burra en el bon sentit de la paraula. Ella diu ‘diguem burrades, fem burrades’, i a l’escenari les burrades li van molt bé. 

Parlar de l’Empar i els seus personatges em porta a preguntar-te per la gènesi de l’espectacle. Quin va ser el principi d’aquest T’estimo si he begut?

T de Teatre. Dagoll Dagom i La Brutal buscàvem alguna cosa per fer junts. Estirant el fil de les tradicions de les altres dues companyies, que han fet molts espectacles a partir de contes. Vam revisar, com pots imaginar-te, molts noms dins l’autoria dels contes i ens queia una mica de les mans, sobretot en relació amb el paper de la dona. Quedaven antigots. Van aparèixer els contes de l’Empar i vam xalar. Ens vinculen i ens engresquen per poder fer un espectacle junts. Ella va adaptar els contes a escena.

La idea de fer d’un bingo un fil conductor va ser seva?

Aquesta proposta la vam anar descobrint entre tots. Potser hi havia algun conte que se situava en un bingo i a partir d’aquí, entre uns i altres, vam pensar a fer-ho servir com a fil conductor. L’Empar m’anava dient: ‘digues-me quin conte vols i jo vaig fent’. Hem provat molts dels contes del llibre. Adaptava un, adaptava l’altre, anàvem provant, alguns no els acabàvem de veure… El conte de L’article, per exemple, que el protagonitza l’escriptora, el vam incloure al final perquè pensàvem: ‘tenim un espectacle d’algú que n els seus contes moltes vegades hi fa aparèixer escriptors i escriptores… I no en presentarem nosaltres cap? Doncs posem aquest de L’article. Al principi del procés de creació treballàvem amb un conte molt curtet i bonic d’una maquilladora que maquillava un expresidiari d’un camp d’extermini, i no vèiem qui ens ho podia fer. Dèiem: ‘no tenim un actor gran, de noranta anys’, i no volíem algú maquillat com una persona de noranta anys. El vam descartar. Hi havia tot de coses que ens feien agafar un conte, provar-lo, veure si funcionava… Fèiem servir el mètode prova-error. Hem descartat molt material del llibre de contes T’estimo si he begut.

I quan finalment teniu tots els textos, tot el muntatge, heu d’estrenar i s’aplica el confinament. Després de fer  alguns bolos per Catalunya, arribeu a Barcelona un any i mig més tard del que estava previst. Ha canviat molt l’espectacle?

Jo crec que això li ha anat bé a l’espectacle. S’ha provat, s’ha tastat, aquesta vegada l’hem pogut reduir, li hem tret deu minuts. S’ha pogut posar a lloc. Les coses, quan tens temps de repassar-les, i si alguna cosa hem tingut amb aquesta pandèmia és temps, acaben guanyant. L’espectacle està ara més collat que quan ens en vam anar de bolos. En aquesta temporada al Poliorama hi ha una substitució: el Marc Rodríguez treballa en comptes del David Bagés.

Aquesta feina entre les tres productores us ha animat a associar-vos.

No és fàcil treballar junts, però quan hi treballes, i t’entens, és un gust. Una cosa que tenen les tres productores és que la part artística està dins de la producció. I de la mateixa manera que mesures riscos, vols donar voltes a les coses des de la producció perquè siguin possibles. I això ajuda a explicar perquè acabem fent una cosa determinada o perquè no la fem, amb què ens arrisquem, fins a on… Si ho fas sol, sempre tens més possibilitat de fallar. L’altra és la part econòmica, és clar. En el moment en el qual estem, dividir el risc és una cosa bona. Estar acompanyat és millor.

Per vosaltres no ha estat cap sorpresa, probablement, però comprovar com de bé canten les T de teatre és tot un al·licient.

Sí, i posar-les en una certa tessitura. Perquè les has vist tant, que de cop i volta dius: ‘Oh, aquí fan una cosa que no havíem vist!’ Doncs apa, aquí ho tens! Jo crec que és molt bonic.