Dídac Flores i Marc Flynn / Barcelona 24h

El Teatre Gaudí acull ‘Barcelona 24h‘, un musical estrenat el 2020 que es reposa amb petites novetats, però amb la mateixa energia i vitalitat dels inicis. Exportat a Madrid i a Buenos Aires, retorna ara a la ciutat i a la sala que el va veure néixer. En parlem amb els seus directors, Dídac Flores i Marc Flynn.

Barcelona 24h és un musical per a gent jove, amb la ciutat com a teló de fons. Aquestes eren les premisses de partida quan vau decidir crear-lo?

Dídac Flores: Barcelona 24h és una obra creada pel Pau Barbarà, ell em va venir a buscar el 2017 amb una història i una idea d’escenes que durava 15 minuts. Nosaltres ens vam encarregar de fer-la créixer i que tingués més recorregut com a musical de petit format. La idea del Pau era transmetre aquest concepte de quotidianitat a Barcelona, quatre personatges a qui els passen coses molt comuns, busquen pis, estan farts de la feina, somnien, i amb qui el públic s’hi pogués identificar. El Marc i jo tenim una productora, Suerte en mi vida, i d’aquí va sortir el musical.

La proposta original ja tenia cançons?

D.F.: Hi havia maquetes, idees de cançons. Jo em vaig encarregar de fer-les créixer, dels arranjaments, perquè ho poguessin cantar actors i actrius de musical.
Marc Flynn: Des de l’obra original del Pau al muntatge actual s’han fet molts canvis, hem adaptat coses. Per exemple, l’escena del Paral·lel entre l’Àlex (Àlex Sanz) i la Carla (Anna Piqué), hi havia un to d’un cert assetjament.
D.F.: Vam voler-ho neutralitzar i que fos ella qui prengués les decisions.
M.F.: I que no fos ell qui convidés al bar, sinó ella.

És una obra molt de 2020.

D.F.: Respecte a la versió de 2020 també hem fet canvis. Al principi, els músics imitàvem l’accent pakistanès del dependent del supermercat 24 h. Ara ho hem deixat de fer.
M.F.: I a Madrid fèiem el mateix amb els xinesos, són la comunitat que allà porta aquest tipus de  supermercats.
D.F.: Era un moment molt còmic, però vam creure que ara no era adequat fer comèdia d’això.

Dídac, com a director musical, de quina manera has treballat la creació de personatges a nivell de cançons?

D.F.: Amb la tonalitat, la progressió harmònica, que cada personatge tingués la seva cançó amb el seu leitmotiv, la música dona molts missatges. El Pau em va demanar que l’arranjament fos tipus Broadway, que els actors cantessin a quatre veus, que tinguessin moments corals. I també vaig intentar que els leitmotiv s’anessin repetint en cada personatge en diferents tonalitats i amb arranjaments diferents.

Aposteu per la música en directe i a més, el pianista està en escena, buscàveu una proximitat amb l’espectador?

D.F.: Teníem pensat afegir en la versió actual alguna orquestració gravada, però vaig considerar que tot el que s’interpretés en aquesta obra havia de ser purament en directe. Hi ha espais sonors gravats, com la veu del metro o el soroll de trànsit, però la música és piano i veus en directe, res més, és un petit format. Tot molt auster, molt senzill, tal i com és l’obra.

Et semblava que la música enregistrada li restava autenticitat?

D.F.: Li treia quotidianitat, era una cosa més produïda, com Tuelf Points, una altra obra nostra que és molt més orquestrada, ha passat per un laboratori de creació musical i té intel·ligència artificial. En canvi, amb Barcelona 24h volíem aquesta cosa més artesanal.

Heu fet un musical clàssic en format i amb un so contemporani, quins han estat els vostres referents?

D.F.: Tant el Pau com jo musicalment ens hem inspirat en Dear Evan Hansen, Ordinary Days, Rent, melodies molt senzilles, molt pop, no vol dir que siguin fàcils ni menors quant a la qualitat, però no tenen res a veure amb Stephen Sondheim, Jason Robert Brown o Albert Guinovart, que fan peces harmònicament més elaborades.
M.F.: I del món audiovisual, el Pau es va inspirar en Cites; Barcelona, nit d’hivern; Barcelona, nit d’estiu. Buscava que es palpés la ciutat, el tràfec, el metro, els llocs. Quan ho vam exportar a Madrid, la Xènia Reguant ho va adaptar i va canviar els espais al Retiro, el Templo de Debod o Casa Lucio. És un musical que vol sentir la ciutat. També el vam exportar a l’Argentina. I jo me l’imagino a Londres o París. De fet, hem tingut ofertes per portar-lo a València i a Praga, però som una companyia petita.
D.F.: No sempre és fàcil exportar-ho i no venem drets a tothom qui els demana.

A l’Argentina vau vendre els drets?

D.F.: Vam fer una cessió de drets. Ells se n’han encarregat de tot. A Madrid vam fer l’adaptació, la selecció de personal, era una rèplica de la versió de Barcelona. A l’Argentina, en canvi, han fet la versió que han considerat, hem cedit els drets.
M.F.: Ells van prendre les seves pròpies decisions, per exemple, no posar Buenos Aires 24h sinó Open 24h, creien que no era convenient posar Buenos Aires per un tema polític.

Com va anar la resposta a Madrid?

D.F.: Increïblement, bé.
M.F.: Jo ho dic amb la boca petita, però el públic madrileny és més agraït amb la comèdia, t’ho riu tot. Aquí som més cautelosos, més britànics. A la comèdia, els actors necessiten molt el feedback del públic i a Madrid els espectadors responien de seguida.
D.F.: És molt diferent el públic de Madrid, però també el d’Andalusia i el del nord, són maneres de fer i de ser.

De fet, hi ha obres que funcionen bé a Madrid i no a Barcelona i viceversa.

D.F.: Mar i Cel no ha funcionat mai a Madrid i mira aquí.
M.F.: A Madrid han sabut educar el públic espanyol perquè hi vagi a veure musicals. Hi ha molt talent català que està a Madrid fent de protagonista de musicals. Aquí fem molt bona feina de formació, però després la gent ha de marxar per treballar.
D.F.: Fins i tot, nosaltres hem estat molt de temps a Madrid fent altres produccions, però és el que ens toca, ho hem assumit.

Dídac, has comentat en alguna ocasió que veus el panorama del musical complicat.

D.F.: No està fotut a nivell d’oferta, hi ha les infraestructures per oferir musicals de gran format i el públic respon. Fa uns mesos, el TNC va estrenar un musical (Ànima) i va ser un èxit rotund, i Mar i Cel no caduca, però el musical de petit format costa molt. No hi ha els mateixos recursos ni la mateixa infraestructura econòmica per poder fer campanyes publicitàries que amb El dia la marmota, per exemple.

Vols dir que el que falla és la capacitat de fer promoció?

D.F.: El tema econòmic. No són el mateix les ajudes per explotar una sala com el Gaudí, de 170 localitats, que una sala com el Coliseum, que en té 1.500.
M.F.: A Barcelona li falten teatres de mig format, tenim sales com el Gaudí o el Maldà, que són petites, o ja anem a 1.000 butaques. Falten espais de 500 o 700 butaques.
D.F.: I és un altre circuït. Si hi ha un musical al Victòria o al Coliseum, el públic pensarà que segur que és millor que un que es fa al Gaudí. I el públic català ho fa molt, això.
M.F.: Tinc la sensació que el públic que consumeix teatre té un punt burgés, com si esperés culturitzar-se amb el consum de teatre.

També hi ha públic de teatres.

D.F.: Com el públic del grup Balañá. El Gaudí també té un públic molt fidel, del barri, però molta gent que ha anat a veure Ànima al TNC no es plantejarà venir a veure un musical al Gaudí. Considera que serà de menys qualitat.

Vosaltres heu fet una aposta per la llengua i reivindiqueu que Barcelona 24h és en català.

D.F.: Nosaltres fem musicals en diferents idiomes, ens agrada el musical en català, però ens hem adonat que en castellà ve més públic. Un exemple és Tuelf Points.

No haurà ajudat que tracta d’Eurovisió i es canten les cançons més icòniques del festival?

D.F.: També. Però hi ha gent que veu un musical en català i no vol venir per por a no entendre’l. Gent d’aquí i gent que ve d’altres llocs. A Londres anem a veure musicals en anglès, potser no entenem res i els anem a veure igual. Però més que la llengua, és el format. Si em gasto els diners en un musical, que sigui en gran format i espectacular.

Potser no han descobert el petit format.

D.F.: Segurament, però costa molt. I els caps de cartell també tiren molt. Si jo poso Úrsula Corberó a Barcelona 24h, el grup Balañá m’obriria les portes i ho tindria ple, però nosaltres fem un tipus de teatre més artesanal i és el preu que paguem.