Eu Manzanares / Nessun dorma

La sala Beckett acull, dins del festival Grec, l’obra ‘’Nessun dorma’’, escrita i dirigida per Eu Manzanares, l’autora resident d’aquesta temporada. Parlem amb ella sobre aquest text, una particular combinació d’història familiar, òpera i herois del còmic.

La idea de Nessun dorma sorgeix quan descobreixes que la teva àvia donava sang a canvi de menjar per a una farmacèutica que ha acabat guanyant molts diners. Com va anar aquest procés?

Quan m’ho va explicar la meva mare, vaig començar a buscar i em va costar molt trobar informació sobre persones que havien donat sang a canvi de cistelles de menjar o de diners. Això em va emprenyar i alhora, em va semblar molt curiós. Quan vaig saber, a més, que aquesta companyia patrocina espectacles del Liceu, vaig pensar en el viatge que havia fet la sang de la iaia, una dona amb una vida tan miserable i amb tan poques alegries a la vida.

Entenc que ella va viure l’època més dura de la postguerra espanyola?

Sí. A més, de classe humil i, com tantes dones, era invisible. Que fort que la seva sang hagi acabat servint per explicar històries glorioses d’herois i heroïnes. Això em va generar entre ràbia, pena i sentiment d’injustícia. I em va connectar amb la meva part artística, em surt parlar de qüestions socials i aleshores va ser quan vaig decidir que volia escriure sobre això.

Volies donar visibilitat a una història que ha estat oculta?

D’una banda, sí. I hi ha una altra part, un dels pilars de l’obra, que soc jo preguntant-me de què serveix fer tot això. És una obra on hi ha moltes capes de significat i moltes realitats que comencen per separat, però es van ajuntant i això també hi és molt present.

A l’obra connectes història familiar amb l’òpera Turandot i Los vengadores, de Marvel, d’on surt aquesta barreja?

Tenia claríssim que l’òpera havia de ser-hi present i jugar un paper important. Quan era petita, la meva mare els diumenges posava les òperes que feien a la tele i em va quedar molt Turandot i l’ària Nessun dorma, és magnífica. Vaig investigar de què anava i és la història d’una neta que venja la seva àvia per haver estat maltractada, violada i assassinada per uns prínceps. Aquesta havia de ser l’òpera. D’altra banda, a l’obra hi ha tres històries; el passat, la meva àvia donant sang; el present, la meva mare i jo a casa, ella és dona de la neteja, ha arrossegat misèria i precarietat gairebé tota la seva vida, i aquesta filla autora vol parlar sobre això. Los vengadores són aquesta set de venjança en la imaginació de l’autora i una possible història que ella imagina per dur-la a terme. Jo sempre navego entre el drama i la comèdia. No hi ha bona comèdia sense drama ni un bon drama sense comèdia.

Finalment, t’ha quedat un compendi d’homenatge, denúncia i venjança moral.

Totalment, és una bona definició. És un homenatge a la meva àvia i a la meva mare i és també la meva venjança en forma de llicència poètica. Al final, els esforços, sang, suor i llàgrimes d’elles dues han fet que s’estreni una obra en honor seu i això té molt de valor. Estic molt contenta.

Consideres que has saldat un deute?

He fet un pas. He pogut formar part de saldar aquest deute d’alguna manera. La pena és que la meva àvia no ho podrà veure, però la meva mare, sí. El més bonic de tot, d’estrenar i tancar el cicle de creació i assajos va ser que la meva mare s’ha sentit homenatjada i venjada, per a mi això és el més important.

Agafes el nom de l’ària com a títol de l’obra, que ningú dormi, és el teu desig per a qui s’ha enriquit a costa de la misèria de les classes baixes?

No els deixem dormir tranquils. Hi ha moments del text en què es parla d’això, hi ha qui dorm molt tranquil quan no hauria de fer-ho. Com diu l’ària, que ningú no dormi. Si alguns no podem dormir tranquils, que no ho faci ningú.

Durant la part de metateatre qüestiones la funció del teatre dins de la societat, tu creus que serveix d’alguna cosa?

Crec que sí. M’agradaria que servís per a més i que estigués a l’abast de més gent, la cultura en general. I no parlo només d’una inaccessibilitat econòmica, sinó de context, hi ha gent que no es planteja anar al teatre, no el veu proper. Considero que no es fa prou per part de les persones responsables i les institucions perquè la gent s’acosti més al teatre, se senti més interpel·lada, se’l senti més proper. Hi ha una responsabilitat col·lectiva, la societat som tothom, però qui té el poder, té moltes eines. Penso que el teatre serveix per qüestionar. Hi ha un personatge que diu que el teatre serveix per connectar-nos els uns amb els altres, per sentir que no estem sols. És un ritual, un moment de trobada, de respirar alhora. En aquest dia a dia tan digital que vivim, el teatre és un rara avis. Només succeeix aquí, ara i en el present físic. Això és un valor molt gran a conservar.

Tenies clar el repartiment mentre escrivies el text?

No del tot, però quan l’estava acabant, vaig situar el tipus d’intèrprets que buscava. Totes elles són persones a qui admiro moltíssim professionalment. També era molt important per a mi que fossin bona gent, amb qui fos fàcil treballar, que s’atrevissin a tot, que confiessin en el projecte i que sabessin fer el viatge de la comèdia al drama sense pudor. Sabia que elles voldrien jugar amb mi a això.

Un dels personatges és el teu alter ego, et va costar trobar l’actriu que t’interpretés?

Vaig fer un un càsting tancat a sis actrius molt diferents entre elles, el que tenien en comú és que m’agradaven i que tenien una energia particular. Eren dones amb caràcter, com jo.

Buscaves que tinguessin afinitat amb tu?

Sí, però entre elles tenien energies molt diferents. De fet, ni jo mateixa sabia què volia d’aquesta autora, si el personatge havia de ser molt proper a mi o no, mentre em donés alguna cosa que pogués ser un alter ego meu. Amb la Tai Fati ho vaig veure molt clar, en la manera de parlar, d’expressar-se. Després, parlant de coses de la família, vam descobrir que tenim moltes connexions personals i de caràcter. El primer dia d’assajos portàvem el mateix estoig i una camisa molt semblant. Són aquelles coses on trobes que la intuïció ha funcionat.

Ha estat especialment complicat dirigir una obra que et toca tan de prop?

Va ser molt més difícil l’escriptura, la creació de la dramatúrgia, decidir què explicava, què no, que pervertia en el bon sentit, que feia volar més, com de fidel era. Em fa molta gràcia perquè la gent que ens coneix a mi i a la meva mare i ve a veure l’obra ens hi reconeix molt. I mira que vaig posar coses perquè hi hagués diferències, però suposo que és inevitable. Furgar en mi mateixa durant l’escriptura va ser el més complicat. La dificultat en la direcció va venir perquè és un muntatge molt complex, amb escenes molt diferents, cadascuna de les actrius i l’actor fan personatges molt diversos i el text viatja molt. M’agrada mencionar la Nené (Fernández), la regidora, que ajuda a fer que tot aquest mecanisme funcioni com un rellotge i no hi hagi un daltabaix.

Un element important és aquest espai escènic versàtil que permet canviar d’espai ràpidament. Com el vas treballar?

El primer que em va dir la Closca (Laura Clos) va ser que tenia moltes ganes de fer-ho, però que posar molts espais en un de sol era tot un repte. La idea era que l’espai fos sempre el mateix, però canviés en funció de com es construïen les llums i l’espai sonor i d’on se situaven les intèrprets. Amb la Zaida Crespo, de vestuari, vam buscar una estètica de còmic; colors molt vius i amb un fons molt blanc que et remet a l’asèpsia dels entorns sanitaris i a la vegada, al còmic. També ajudava a destacar els elements vermells, el teló, la butaca, una planta que representa l’àvia quan no hi és, la sang. I volíem que els personatges tinguessin uns colors molt vius i molt característics de cadascun d’ells, que fossin figurins molt reconeixibles.

Comentes que l’espai sonor i la il·luminació han esta claus.

Cal destacar molt la seva feina, tant de la Gane (Ganeche Gil) com del Guillem Rodríguez, que han dissenyat respectivament llums i espai sonor, han fet una feina brutal. Realment, en una obra de teatre pensem només en direcció i intèrprets, però una bona posada en escena, per molt que tu tinguis les idees, te la dona l’escenografia, la figurinista i el disseny de llums i so. Ells son els que fan la màgia. I aquesta obra requeria de molta màgia.