A Alguns dies d’ahir, de Jordi Casanovas, acompanyem una família en el seu viatge emocional durant els esdeveniments polítics de 2017 a Catalunya. A través de cinc dies clau, el text repassa uns fets històrics que tots els espectadors hauran viscut. En parlem amb el seu director, Ferran Utzet.

Alguns dies d’ahir parla d’una família que viu els fets previs i posteriors a l’1 d’octubre. Què et passa pel cap quan la llegeixes per primer cop?

El Jordi Casanovas té aquesta escriptura per fases, no et presenta l’obra tancada. A mi em va proposar la direcció quan el text encara no estava escrit i vam començar els assajos amb només la primera escena escrita. Ara puc dir que estava una mica inquiet. Ell em va explicar la idea que tenia i la vaig dir que sí, però amb un punt d’incertesa, és un tema molt sensible. Ell i jo no estem exactament en el mateix punt polític. El meu paper com a director no era donar el meu punt de vista sinó reflectir la seva mirada. Era difícil fer aquest exercici sense saber exactament quin seria el text. Sí que em va explicar la idea, com volia fer-ho i em va semblar molt interessant. Però una mica a cegues. Fins que no va tenir el text acabat no vaig veure que, efectivament, no havia de posar en escena res que a mi m’incomodés. Al final, la meva manera de fer filtra el muntatge, però jo sempre procuro posar-me al servei de l’autor i en aquest cas era especialment important. Amb el Jordi hem treballat molt, ens coneixem bé i l’admiro, així que vaig decidir creure que m’hi sentiria proper i m’agradaria. I, efectivament, ha estat així.

Creus que l’obra busca que l’espectador es faci noves preguntes?

Jo soc independentista, trobo especialment terrible la situació dels presos i que siguem una monarquia em sembla una catàstrofe. És cert que l’obra es col·loca en un lloc no sé si tant de fer-se preguntes com de reviure aquella època, tornar-hi a passar. És una situació molt singular. Estem acostumats a posar en escena grans moments d’altres èpoques i cultures, però en canvi, aquí ens confronta amb un moment que vam viure nosaltres i del que no ha passat prou temps perquè l’interpretem. Crec que és una experiència molt especial i valuosa acompanyar una família a reviure aquests fets. Els records són molt difusos i l’obra ens permet passar cronològicament per tots ells i empatitzar amb una vivència emocional des de la memòria i no pas des de la identificació. Aquest recorregut intern és el que m’emociona de la peça. I recordar qui era jo llavors. El joc de temporalitat és molt curiós, et permet tornar a ser qui eres fa quatre anys i això es la primera vegada que ho visc en teatre.

Quatre anys és prou distància per revisar-ho?

És un tema tan íntim que li exigim a l’obra que cobreixi unes funcionalitats que no li pertoquen. És un producte artístic, un joc de ficció, no ha de fer una diagnosi del que va passar. Que l’obra no es mulli ho trobo raonable. Fins d’aquí a 50 anys no sabrem què diu la història de com ens vam comportar, si els nostres líders van ser valents, porucs, inconscients, incapaços o simplement, van fer el que podien. I si nosaltres col·lectivament vam ser uns tous, moderats, prudents o impacients. Demanar-li a una obra de teatre produïda des del sector privat que respongui a aquests dilemes és carregar-li un pes excessiu. En quatre anys no ens han parat de passar coses, el que fa tres anys ens semblava el més evident del món, pensar que tot estava preparat, ara ho trobem molt ingenu.

Molts espectadors riuen quan es diu aquesta frase a l’obra.

Si, però jo no crec que sigui una burla. Al contrari, era un desig. Jo recordo converses amb els meus pares, que eren més moderats, i explicar-los que tenien diners d’Israel, i a mi em semblava bé. I la gestió de la decepció penso que col·lectivament no s’ha conduït d’una manera impecable i tampoc no ens trobem en un escenari gaire diferent, sense haver paït l’enorme frustració que vam viure.

Has comentat que vau començar a treballar amb només la primera escena escrita, el procés es va anar completant amb tot l’equip?

Les escenes anaven arribant gradualment. El confinament no va ser una època especialment fèrtil creativament. Intentaves posar-te a escriure o a preparar un projecte i el cap no funcionava bé. Va arribar el moment dels assajos, a l’agost de 2020, i el Jordi encara no havia acabat el text, no l’havia pogut escriure durant la pandèmia. I alhora, segurament això li va permetre posar una distància emocional saludable.

Hi havia un altre tema que havia passat a primer pla.

I que havia afectat igual a catalans, espanyols, francesos i americans. De cop això fa una mena de rentat, fa córrer l’aire. Potser allò que fa uns mesos t’enfadava molt, després de la pandèmia ho veus d’una altra manera.

Vau treballar amb els actors la seva experiència personal durant els fets?

Les primeres setmanes d’assaig vam tenir grans discussions polítiques. Hi havia diferents sensibilitats dins de la companyia, com és saludable que sigui. Era important que tothom mostrés qui era, com a part del procés de crear aquesta família. Era una obra on els actors havien de crear una família en el món real perquè fos versemblant la família en el teatre. I ho vam aconseguir, però per arribar a l’harmonia ens vam tirar els plats pel cap. No hi ha un única manera d’interpretar la història. I a la vegada, és prou íntima i vam viure els fet amb prou intensitat com perquè vulguis que la teva veu sigui sentida. Vam tenir unes discussions molt fantàstiques que ens van permetre anar-nos aproximant al text.

Et va costar trobar el to d’un espectacle que parla d’esdeveniments tan propers en el temps i l’espai de l’espectador?

Era la por que tenia abans de començar els assajos però va acabar no sent així. La pandèmia també em va ajudar a relaxar en aquest sentit, a treure-li intenció a la manera de viure-ho. I la veritat és que com a muntatge, tenia força clar el to que volia, molt cinematogràfic, molt dinàmic, centrat en la conversa i en la paraula. Per això l’austeritat escenogràfica. Aquesta obra són gent parlant al voltant d’una taula. No ha de ser res més. És el que diuen i com s’ho diuen.

Aquesta família es pot veure com una metàfora de la societat, té punts de vista diferents, hi ha un intent de divorci, però sempre estan oberts a escoltar-se, aquí llegim que és necessari un diàleg per entendre’ns?

Personalment, penso que no hi arribarem mai a través de l’acord. Sí que coincideixo amb una lectura del text de què fins que Catalunya no resolgui els seus problemes interns no serà prou forta com per afrontar aquest fet fins a les darreres conseqüències. És molt difícil perquè té a veure amb la forma de ser del catalans, com ens relacionem, les nostres pors i inseguretats. D’alguna manera, això surt en el text. Fins que Catalunya no tingui l’autoestima realment alta no podrem seure a dialogar amb l’Estat i si li plantegem un nou desafiament, sostenir-lo més enllà del que que vam viure. He intentat no traslladar aquest posicionament en el text. Que no hi hagués paròdia en cap dels dibuixos dels personatges. Cadascun representa posicions diferents davant d’un mateix fet, he intentat que tots estiguessin construïts des de l’empatia i el respecte. Em sembla bàsic a l’hora de fer teatre. Si no, estàs fent propaganda.

I tu busques una altra cosa.

Jo vull ensenyar una família que té problemes i posicions polítiques diferents i capturar l’espectador amb aquests conflictes interns i externs. Però no pas dirigir l’opinió de qui ve a veure l’obra, és un tema molt íntim. Crec que fins i tot, ens fa pudor que se’n parli dalt d’un escenari i per això li demanem al text una mica més del que té per donar. Volem una resposta, una solemnitat que no esperem d’un text que parli de conflictes més llunyans. Per exemple, a Sopa de pollastre amb ordi, la gent acaba cridant ‘llibertat’ i en canvi, aquí no. La distància amb el que s’està explicant permet que els paral·lelismes siguin més generosos, et reafirmen.

Sopa de pollastre amb ordi, que vas dirigir el 2018, parla de la pèrdua de l’ideal comunista d’una família britànica als anys 50. Has tingut aquella història present durant els assajos?

Sí, vam utilitzar tècniques diferents per explicar el pas del temps. Allà hi havia mímica i els objectes que anaven obstaculitzant els somnis. Aquí hi ha el giratori, que ensenya el moviment del pas del temps i el dinamisme dels posicionaments. Tenen molta relació. De fet, m’agradaria fer una altra obra d’una família parlant de política. Encara no sé quina, però penso que és xulo fer les obres que s’agermanen de tres en tres. Una família al voltant d’una taula i sense parlar de política, però amb la mateixa premissa de gent parlant i bolcar tota la teatralitat en això, en la conversa.

És la tercera obra en la que treballes amb el Jordi Casanovas, després de Les millors ocasions i Una història catalana. Que és que més t’interessa del seu teatre?

La seva valentia, el ritme de les seves obres, la claredat, la imaginació, el sentit de l’humor. Domina a la perfecció els ressorts teatrals, és un plaer posar-lo en escena. És un material molt sòlid sobre el qual construir les relacions entre personatges i l’escenificació. Hi pots confiar molt. I com que som molt diferents, crec que per a ell és interessant encarregar-li la proposta a algú altre. El contrast entre la seva mirada i la meva funciona.