Ferran Utzet / La truita

Un matrimoni a punt de jubilar-se organitza un dinar amb les tres filles i les parelles respectives per fer-los un anunci important. Aquest és el punt de partida de ‘La truita’, un dels èxits teatrals de l’estiu, que tornarà el setembre al Poliorama i farà gira el 2027. Parlem d’aquesta tragicomèdia sobre la família i la parella amb el seu director, Ferran Utzet.

Has definit La truita com a ‘una obra que n’amaga una altra a dins’.

És una sensació que vaig notar de seguida quan em plantejava escenificar el text. D’una banda, combina elements de comèdia de situació tradicional, vodevilesca, parteix d’un dinar familiar on hi ha conflictes i retrets, però s’aborden des de l’humor. I ho intercala amb un seguit de monòlegs que expliquen l’interior dels personatges i, sobretot, amb un crescendo dramàtic al final de l’obra que no es correspon amb els codis habituals de la comèdia, tenen una càrrega més dramàtica. És una estructura perillosa, com a espectador, et trobes per sorpresa amb aquest gir cap al drama i pot ser xocant. Tot i que en el viatge que proposem al públic, hem aconseguit que no rebi aquesta brusquedat malgrat que el paisatge canviï de cop.

El porteu per una muntanya russa d’emocions.

I de cop, hi ha una baixada molt forta que no esperaves. Aquest doble gènere entre la comèdia i la tragèdia és una de les gràcies estructurals de l’obra. I també hi ha aquesta voluntat de l’autor, poc habitual, de descriure el recorregut emocional de tots vuit personatges. En una obra d’aquest tipus estem acostumats a què s’expliquin molt bé dos o tres protagonistes, i la resta, són secundaris estereotipats que no canvien gaire. Per exemple, Agost és una obra amb la qual aquesta n’està emparentada. I dibuixa molt bé el personatge de la mare i de la filla, interpretades per l’Anna Lizaran i l’Emma Vilarasau, però tot el que en recordes segurament és aquesta relació i no la resta de personatges. En canvi, La truita és una obra coral en un sentit profund de la paraula. L’obra reparteix el focus entre els vuit personatges i això és molt interessant i molt bo per als actors, tots gaudeixen molt d’aquest viatge. L’obra parla de la família i de la parella, i de la soledat en aquests dos àmbits, de com es viuen aquests dos tipus de relació en allò íntim, en el pensament.

Què et va motivar a voler-la dirigir?

M’agrada el teatre que emociona sense utilitzar recursos massa simples, que et fa riure, que et fa plorar, que et fa somiar, que et fa reflexionar, que et mou. I aquesta obra em va semblar molt atractiva, també per la dificultat de muntatge.

Feia temps que volies portar aquest text a l’escenari. Explica’m com ha anat el viatge.

Fa quatre anys, el Carles Batlle, el traductor, va descobrir l’obra en francès i vam muntar una lectura dramatitzada a la Sala Beckett, on hi havia l’Emma Vilarasau. Va funcionar molt bé, el públic es va aixecar i tot, això és molt rar en una lectura dramatitzada. I ens va semblar que entroncava amb un interès molt català per les obres familiars. A les societats mediterrànies els vincles familiars són més forts que a les societats de més cap al nord. Per exemple, aquesta obra no s’ha representat mai a París ni ha estat cap èxit a França. S’ha fet en un circuit absolutament perifèric. Però al Carles li va interessar i a l’Emma i a mi, també. Ella va buscar el finançament, va anar a tots els directors de teatres públics, que deien que era massa comercial, mentre que les productores li deien que era una obra de teatre públic; massa actors, s’havia de fer ploure. Al final, Bitò ho va veure clar i ho vam tirar endavant. M’emociona molt aquest muntatge perquè ho trobo una recompensa a la valentia, en aquest cas del sector privat, de confiar en un material del qual no tens cap garantia. No és una obra que hagi estat un èxit al West End o a Broadway, no l’escriu un autor de solvència contrastada vinculat al territori o que sigui un supervendes.

Entenc que hi va ajudar el fet de tenir l’Emma com a cap de cartell.

Ella és una garantia que un nombre gran d’espectadors vagi al teatre, té un públic que no falla. Però si una obra on ella participa no interessa, al cap de tres setmanes, no s’omple la sala. Realment, mai no saps què cal per fer un èxit. De fet, és el primer que faig. És una suma de molts factors atzarosos, no hi ha una fórmula. També és un bon senyal perquè no és una obra tonta. Et pot agradar més o menys, però és indiscutible que és un artefacte dramàtic exigent.

En quin sentit?

Hi ha un llenguatge exigent, hi ha codis teatrals molt variats. No és només una comèdia de portes que s’obren i es tanquen, hi ha monòlegs força lírics. Que el teatre comercial aposti per aquest tipus de textos més arriscats i hi hagi rèdit em sembla una notícia molt bona.

Dius que és el teu primer èxit?

És la primera obra que faig en el teatre privat i la primera obra d’èxit. Bé, altres obres que he dirigit també han estat èxits, Dansa d’agost o Sopa de pollastre amb ordi, però eren en sales molt més petites. Parlo d’èxit comercial en el sentit de grans teatres, d’haver d’omplir 700 butaques cada dia.

La truita del títol desencadena un conflicte entre la mare i una filla i en genera d’altres, què representa per a tu, aquesta truita?

L’autor la utilitza com a metàfora. És un peix que evoca aquesta cosa de llibertat, de muntanya, aquesta exaltació de la natura, sobretot quan el pare (Jordi Boixaderas) recorda que anava a pescar. I després, hi ha aquesta idea de canibalisme entre les truites de riu, a l’hora de competir pel menjar, s’arriben a devorar entre elles. I aquesta idea de la violència intrafamiliar és una imatge que l’autor utilitza per reflexionar sobre les tensions que hi ha dins de la família en forma d’enveges, de retrets, de discussions que poden arribar a ser molt crues entre la mare i les filles. De tota manera, personalment m’és igual la qüestió de la truita, està en el text i l’acompanyes, però tinc la sensació que aquí la major part del públic no en sabem res de les truites de riu. No tenim un imaginari. De fet, va haver-hi grans debats sobre si aquest era el millor títol.

És el títol original?

Sí, però en francès no hi ha ambigüitat entre la truita de riu i la d’ou. Per això vam fer que el peix aparegués ben gran en el cartell.

Com has comentat, l’obra comença com una comèdia familiar, però fa un gir dramàtic. Com s’aborda des de la direcció aquest canvi de to?

En realitat, és més fàcil arribar al drama que al riure. La comèdia és molt més exigent tècnicament, en termes de musicalitat, de ritme. En canvi, l’empatia amb un personatge a qui li passa una cosa terrible és un territori que té més a veure amb una atmosfera i no és tan precís, hi ha més marge. Nosaltres vam treballar amb molt rigor aquesta dimensió, sense buscar la broma fàcil, que l’obra avancés a un ritme lleuger, però on l’arc dels personatges no es veies interromput perquè volien fer riure. Que la comèdia vingués per la situació. Per arribar allà on volíem sense que grinyolés ni fos inversemblant, calia no recrear-se en la comèdia des dels personatges. Ells diuen coses que fan riure, però a ells no els fa gràcia. Potser és la clau de direcció més important, evitar acomodar-se en la comèdia i entendre que per als personatges, allò és un dinar ple de tensions. Això fa que tots arribin al moment de les revelacions, on puja el llindar de la inversemblança perquè comencen a passar coses molt fortes una rere l’altra, però com que abans els has vist tensos i incòmodes, ho pots acceptar.

Utilitzes l’audiovisual en els monòlegs i els silencis entre els personatges. T’ajudava a mostrar el seu món interior?

Vaig veure clar que havia d’encarregar al Cisco Isern la part audiovisual per dos motius. Primer, perquè aquest recurs de la càmera ultralenta ens permetia entrar dins del pensament dels personatges. La primera vegada que apareix el vídeo veiem la parella dins del cotxe i sabem el que estan pensant mentre ells no es diuen res. D’altra banda, l’audiovisual fa l’espectacle més gran, li dona un embolcall. L’escenografia d’una producció al Teatre Nacional és infinitament més cara que la nostra, no podíem competir, per exemple, amb una casa com la d’Agost. A més, al Poliorama l’escenografia ha de conviure amb espectacles de flamenc i s’ha de poder desmuntar i tornar a muntar molt de pressa. En canvi, l’audiovisual, tant pels primeríssims primers plans dels personatges com per les textures que van progressant i tenyint l’atmosfera de la casa des de la paret ajuden a donar un embolcall de gran espectacle, que és necessari per atreure el gran públic. És molt difícil fer un èxit. Jo he fet teatre pobre molts anys i segueixo, a l’última obra que he fet, Pla per Roig, l’escenografia és una taula i dues cadires. I em sembla meravellós i necessari, però una proposta estètica ambiciosa, gran i valenta és atractiva per al públic. Tots aquests recursos donen potència a l’experiència teatral i l’espectador ho agraeix molt.

Hi ha una conversa entre la mare (Emma Vilarasau) i el seu gendre (Marc Bosch) que té lloc sota la pluja, tot i trobar-se dins de casa. Volies donar-li una intensitat especial a aquest moment de confidències?

Això està proposat pel text, no és idea meva. I l’Emma volia que el muntatge es fes en gran i que plogués. En realitat, no és tan car fer ploure, però fa la producció més complexa. Jo pensava que no calia, però quan vaig veure la pluja de veritat, em vaig adonar que sí que calia.

Per què?

D’una banda, prepara el camí per aquest gir cap a la tragèdia, fa un efecte de neteja de tot el que s’ha vist fins llavors, comença a instal·lar unes imatges més poètiques, que és cap on tendeix l’obra, d’una manera molt ràpida. Fins a aquell moment, l’obra parla d’incomunicació i de cop, es produeix un instant de comunicació genuí entre la mare i el gendre, alguna cosa comença a obrir-se pas dins de la família. És una manera molt poètica i plàsticament molt bonica de fer-ho. Realment, cobreix una funció dramatúrgica que jo no havia sabut llegir en el text i que ara celebro molt.

En aquest cas, heu adaptat els referents locals al context català, cosa que tu no acostumes a fer.

En general, no m’agrada fer-ho. Però aquí hi havia el karaoke, si mantenies les cançons, es perdia totalment la versemblança geogràfica. Quan vam estar fent l’adaptació amb el Carles, ens vam adonar que és una obra francesa, però el model de família que descriu és bastant mediterrani dins de l’univers francès. Les relacions familiars de les obres de Florian Zeller o d’El sopar dels idiotes són molt més tenses. Les relacions familiars a París o en el teatre de vodevil pertanyen a un tipus de família que no ens és proper. Aquí notes un model de relació familiar diferent al final, en aquella cadena de retrets que les filles els fan als pares, però fins llavors, em sembla prou proper. Nosaltres hem rebaixat molts els silencis, les pauses, les males mirades. Són gent que s’estimen i que volen estar junts, que de vegades es diuen barbaritats o s’enfaden, però no des d’un lloc d’acritud o de fredor.

Que tu associes a la família més nòrdica.

Acabo de fer una altra obra, El fill, de Jon Fossse, un autor noruec, on hi ha una família molt més disfuncional, allò és fredor absoluta. En canvi, a La truita, les filles estan enfadades amb els pares, però s’estimen molt i aquest vincle amorós era el que permetia adaptar-ho a una realitat familiar reconeixible per als catalans. I la gent gaudeix molt d’aquests referents propers. Sempre havia estat reticent a aquestes adaptacions, però estic content de com ha quedat. Hi ha una frase que crec que és de Txékhov, que diu ‘si vols fer-los plorar, primer fes-los riure, no? I per fer riure és molt útil establir una relació d’empatia, de proximitat. Segurament, hi ha mirades teatrals més elitistes que pensen que connectar des d’aquests referents populars és una idea massa fàcil, però jo penso que no té res d’humiliant.

Què vols dir?

Jo faig teatre per connectar amb el públic, sense trair cap dels meus principis morals o estètics. I penso que no té res de dolent voler fer un teatre popular. Al contrari, molt sovint ens entestem a fer un teatre allunyat i a mi m’agrada fer també obres que connectin amb persones que no van mai al teatre i que no llegeixen llibres. Penso que és la porta perquè després vagin a buscar coses una mica més complicades.