Com sorgeix aquest projecte?  

Neix d’un treball anterior que vaig fer amb el Carles Martínez i la Míriam Alamany, Les cadires de Ionesco. Vam estar molt contents tant amb el procés com el resultat i em van dir de fer alguna altra cosa junts. Buscant materials, vaig trobar una edició que tenia en castellà de Decadència i Com els grecs, el títol que se li ha donat en català, amb traducció de Rafael Spregelburd. Me l’havia llegit el 2004 i en aquell moment no m’havia tocat, però quan la vaig recuperar, vaig trobar que era molt potent i actual, no li veia el pas del temps. A més, era ideal perquè eren dos intèrprets i suposava un repte actoral per a ells, com ho va ser Les cadires. Els ho vaig proposar al Carles i la Míriam i van flipar. Un cop vaig tenir la seva complicitat, em vaig començar a moure. Jo sóc la impulsora del projecte i també m’he acabat convertint en la productora. He buscat més complicitats per poder tirar endavant, les he trobat i estic molt agraïda. 

 

El Temporada Alta?

En aquest sentit, vam repetir les passes del muntatge anterior. Quan tens un projecte, tampoc no hi ha tantes portes on anar a trucar. En un teatre tens l’exhibició però per trobar coproducció, no hi ha gaires opcions. I he tingut la sort que el (Salvador) Sunyer va coproduir Les cadires i aquesta vegada ha tornat a confiar en el projecte i entre això, la subvenció i l’associació cultural que tinc ho hem tirat endavant. 

 

Què és el que et va tocar del text quan el vas recuperar? 

D’entrada, el mateix títol: decadència. És com un cop de puny. En uns moments tan convulsos com els que estem vivint, amb tota la crisi en l’àmbit europeu, el moviment de l’extrema dreta que està agafant espais de poder i de sobte, veus que aquest text fa una crítica d’aquest sector neoconservador i que això està passant aquí. Han passat 40 anys des de l’escriptura de l’obra, és de 1981, es va escriure en un moment clau de la pujada al poder del conservadorisme de Margaret Thatcher, que ja venia d’una dècada molt dura i desestabilitzadora, i, precisament per això, la dreta va accedir al poder. I en aquests moments, també. Com sembla que passi sempre, l’esquerra es disgrega, es dispersa, s’esquerda i en canvi, la dreta va més a una, tot i que hem vist que hi ha diferents fronts. I quan agafa les regnes, ho fa amb força i d’una manera molt perillosa. Steven Berkoff fa servir l’humor per fer un retrat explícit i excessiu, potser molt exagerat, però ens confronta a aquesta violència social que patim com a societat i de la que de vegades no en som conscients. M’interessava el fet d’exposar-la i fer-nos emmirallar per poder riure de coses, però no només criticar sinó pensar què compartim d’aquestes coses. No es tracta de bons i dolents. Apel·lar a la vergonya de certes coses i sentir-la quan està passant arreu del món. Hem decidit no treure el referent de la Thatcher perquè està bé saber que l’obra es va escriure en aquell moment, això no la fa ni localista ni l’ancora en una època, la transcendeix. A mi em parla igual. El sistema de classes i la desigualtat, que és del que ens està parlant, la distància cada vegada més gran i que els qui la patim som la classe mitjana. En aquest text hi ha un discurs transgressor escrit des d’una llibertat de pensament i d’actuació, Berkoff sempre ha estat en aquest costat i ha parlat amb contundència. 

 

Has apostat per unes interpretacions distants, com demana el text, però a la vegada, volies que l’espectador trobés punts en comú amb els personatges. Com ho has conjugat tot plegat?

Nosaltres hem rigut molt quan l’assajàvem, vaig veure que funcionava. També he tingut els actors idonis per aquest sentit de l’humor, però sí que hem hagut de fer una esporgada perquè l’obra és molt excessiva i crec que hem fet molt bé. Tot són descripcions molt pantagruèliques, generoses i hem hagut de tallar, però ha arribat un punt on no pots treure més perquè l’obra t’està parlant d’això. D’una vida d’excessos constants sense cap altra preocupació, girant la vista a qualsevol mena de problemàtica que pugui existir. El text demana un estil d’interpretació amb afectació, és consigna de l’autor. Berkoff ve de l’escola Jacques Lecoq i el seu estil de teatre passa per la fisicalitat i gestualitat, el seu teatre s’allunya del naturalisme. I en l’acotació principal de l’obra diu que els personatges han de gesticular de manera afectada perquè les respostes siguin el màxim d’absurdes possibles. Hi ha una qüestió d’humor que surt d’aquí. I després, hi ha una qüestió de respondre a una realitat, hi ha coses molt absurdes en certa gent d’una determinada classe social, de l’aristocràcia, més enllà de les operacions d’estètiques, que és molt esperpèntic. Però també perquè el mateix llenguatge no et porta a una interpretació natural. I el fet d’haver de diferenciar les dues parelles fa que hagis de treballar físicament actituds molt contraposades. Per exemple, en la parella principal, la Helen i l’Steve, et marca que han de fumar amb mímica, però en l’altra parella, la Sybil i el Less, no et diu res i nosaltres vam trobar el recurs del xiclet. La posada en escena sense objectes, amb sofà i terra negre, és de l’autor, ell marca l’estil d’interpretació i de posada en escena. En aquest sentit, és molt shakespirià, del teatre de paraula. Amb la paraula tu te’n vas a sopar o a una cacera. No hi ha canvi de vestuari ni d’escenari, només canvi de gest i d’actitud.     

 

L’autor també marca que un mateix intèrpret faci els dos personatges?

Sí. Ell normalment escriu, dirigeix i interpreta les seves obres. Fa una distinció dins de l’alta societat que retrata entre la noblesa de classe, de llinatge i els que s’han enriquit i aspiren a ser com aquests però no ho aconsegueixen. I no deixa de parlar-nos de les diferències de classe i de la desigualtat, que és estructural, en fa crítica i la fa per a tothom. Dins d’aquesta piràmide, el Less és qui està més avall però es deixa enlluernar per la possibilitat d’estar amb una dona que té diners. Quan se li enfonsa tot, toca de peus a terra i veu que estan condemnats i que la culpa també és seva per acotar el cap. Hi ha una escena al final quan surt el Less i és on parla més l’autor, hi ha el discurs més polític i social, diu que ens tenen esclavitzats, que sempre existirà aquesta separació entre classes i que també és culpa nostra.   

No fem res perquè les coses canviïn?

No fem res per rebel·lar-nos, però també hi ha els qui acaparen. La monarquia britànica és la més antiga d’Europa i ha resistit. Han tallat caps a tot arreu i ells han resistit. I és el poble qui aguanta aquesta monarquia. 

 

Entenc que el text en vers era un repte afegit, tant per a la traducció com per a la direcció… 

No he conegut encara les traductores (Neus Bonilla i Carme Camacho), van fer la feina molt ràpid i molt bé. Té molta complicació perquè té un vers lliure, combina rimes assonants amb consonants, rimes a finals de vers i dins d’un mateix vers i t’ho vas trobant, no segueix un patró constant. És un text que treballa molt amb imatges i hi ha una barreja de registres lingüístics important, un de més elevat amb d’altres de més col·loquials. Sobretot, amb els dos personatges  masculins. També apareixen moltes frases fetes i imatges. Això té una dificultat afegida amb la traducció. Elles han intentat mantenir les sensacions que transmet l’original i el sentit de l’humor i han trobat equivalències o han mogut certes rimes a un altre lloc per mantenir aquest esperit i riquesa d’imatges i frases fetes. Crec que ho han aconseguit molt bé. També és cert que hi ha moments de l’obra que llisquen molt bé o que tenen una continuïtat temporal, com la descripció de l’època de l’internat o la cacera, i d’altres més barrocs. Tota la part d’empatx de begudes, de gola i luxúria és tan farcit d’imatges que és molt difícil transitar-hi. Tant nosaltres com els actors hem hagut de treballar molt.

 

Per això li heu retallat algunes parts?

Avui llegia una crítica que deia que hi ha una mica de repetició i és cert. Per exemple, en una baralla de la Helen, el text es d’una pàgina i mitja dient el mateix tota l’estona i el vam retallar. Berkoff desplega imatges, referents culturals, és un autor savi i molt ric, però preferíem retallar-ho una mica i deixar-ho més curt, encara que no ho hem pogut fer sempre. Ell entra en tot, la moda, el menjar, la beguda, el sexe, la cacera.  

 

I no et volies deixar perdre res.

És que és l’obra. Pots connectar-hi més o et pot crear rebuig o no entrar-hi, o saturar-te. O pots gaudir perquè vas de la mà del sentit de l’humor i et deixes portar.  

 

L’autor demana un únic sofà com a escenografia i tu hi afegeixes un quadre gegant que va canviant d’imatge.

Quan anava llegint l’obra, tenia clara la proposta de l’autor, però contemplava la possibilitat d’omplir l’escenari amb altres coses. Buscava alguna cosa visual que pogués donar un suport o alguna lectura metafòrica a un text tan explícit, pensava que ho podia aguantar, no estem traint l’esperit de l’autor, li estem donant un context visual que pot ser agraït. Com que hi ha moltes imatges en el text, de seguida em va venir la idea d’un quadre, també per la classe social. Totes les cases de gent amb pasta estan farcides de quadres i retrats. És un signe de classe i poder. Volia fer un context pensant en què estaven en un palau, tot passa a casa de la Helen, que és la més noble, i alhora ens permetia jugar amb la imatge. Hi havia una altra possibilitat que eren els caps d’animals, per donar aquesta idea més violenta i agressiva que també hi és en l’obra, per exemple, en la descripció de la cacera. Però finalment, vam optar per la idea del quadre i amb l’Alfonso Ferri i la Laia Tubio, que s’han encarregat de l’espai escènic i el vídeo, vam fer la dramatúrgia de la imatge, que hi  haguessin diferents quadres, però que no fos una televisió en marxa. Crec que la gent no se n’adona gaire, però ja està bé. El focus està en els actors. Però hi és i ens permet jugar amb la idea del retrat del final, que és una cosa que va més enllà del barroc, la necessitat d’una determinada classe social de fer-se retratar per deixar constància de la seva posició i per passar a l’eternitat. I a més, en un món actual on la imatge i el retrat tornen a tenir el seu lloc amb la selfie, no deixem d’emmirallar-nos amb les celebritats que apareixen constantment als mitjans i les revistes, són els models o referents que tenim. I aquesta gent són tot això que hem vist. Ens servia per explicar més coses. 

 

Berkoff també demana aquest vestuari tan llampant?     

És una transgressió que m’he permès, igual que ell ho és. Ell planteja una obra molt en blanc i negre, un estilisme quasi dels anys quaranta i nosaltres hem partit més de l’època de l’escriptura. Jo veia l’obra en color, ell proposa un frac, però a mi em quedava lluny i vam començar a treballar el figurinisme amb alguna cosa que donés classe i elegància i amb un aire entre Thatcher i la reialesa. No perdem el toc britànic, però ens hem permès aquest atreviment en el vestuari, també amb un cert amanerament, sobretot en el d’ell. Li queda molt bé i s’ho poden permetre. No volíem el típic anglès, seria més sobri, havia de ser més llampant i també divertit.   

 

La il·luminació és diferent en cada parella, però sempre amb una certa penombra. Volies reforçar aquesta foscor moral dels personatges?

Vas veure molta penombra?

 

No és una obra lluminosa…

Tenim un quadre que ens marca, no pots posar molta llum perquè el perds. En aquest sentit, en l’escenografia governa el llenguatge lumínic i s’ha intentat treballar cada escena com si fos un quadre. Crec que la Sylvia (Kuchinow) fa un treball preciós perquè aconsegueix que vegis la llum però no saps ben bé d’on ve. I vam parlar de diferenciar les dues parelles amb tots els elements escènics, ja que no hi ha canvi de vestuari ni d’espai. També creem atmosferes, amb els que tramen la venjança l’ambient és més tens i més fred. I tota l’obra passa de nit, com si es tractés d’una gran nit i d’una gran festa. I per això acaben com acaben.  

Author