La Sala Flyhard ens proposa un viatge cap als antípodes a través d’Austràlia, l’aventura de tres germanes que es retroben després de molt temps per un motiu ben especial. En parlem amb el seu autor i director, Israel Solà.

La idea d’Austràlia sorgeix de l’experiència real de l’actriu Ester Cort. Què et va motivar a convertir-la en una obra de teatre?

Estava prenent un cafè amb l’Ester i em va explicar que li havia trucat la seva germana, que viu a Austràlia, per demanar si volia donar-li un òvul. Allà la donació es fa entre persones conegudes. Em va explicar també que la seva germana gran l’acompanyava. Vaig pensar que era una situació molt dramàtica; es trobarien les tres germanes després de molt de temps. De seguida va connectar amb el dilema sobre la família; és la sang i la genètica o qui et cria? M’imaginava les germanes tenint aquesta conversa. Era una cosa molt petita que acabava parlant d’un tema molt gran, la família i a mi m’interessava molt.

I el títol també el vas tenir clar de seguida?

M’imaginava els cangurs, que pareixen i després es posen la cria a la bossa i continuen gestant fora. Entroncava amb el tema de l’obra, aquesta tonteria era tot un món suggerent. I la idea d’un viatge, tres germanes juntes després de molt de temps. Tot va explotar en el meu cap i vaig veure que allò era una obra. Li vaig demanar a L’Ester si em deixaria l’anècdota i em va dir que sí. I li vaig encarregar un petit diari del que passava durant el viatge.

Tot això ho vau parlar abans de marxar?

Vam parlar el juny i ella marxava a l’agost. El diari que va fer ens ha ajudat molt, sobretot amb el tema mèdic, les hormones, el que va sentir. La història de les germanes l’hem magnificat molt, aquí vaig ficar cullerada i vaig començar a crear traumes, les germanes reals no tenen problemes de sentiment de pertinença a l’illa ni amb el seu marit, però jo vaig pensar que l’interessant eren els conflictes. I aquí és on ens inventem Austràlia.

L’obra parla dels vincles familiars i, especialment, de la relació fraternal i dels canvis que hi ha a l’edat adulta respecte a la infantesa.

Absolutament. Jo estava vivint aquesta experiència. Com tornes a trobar la relació amb la teva germana, amb els teus pares? Una relació que muta al llarg dels anys i que has de continuar construint. Si has creat un vincle prou fort, aquests canvis es van reordenant, si no, acabes trencant-lo. L’obra és una petita oda d’amor a la meva família. És com dir-los que per molt que canviem, que siguem diferents, són tan importants que estic disposat a fer els esforços que calgui per continuar sent una família. Jo no tinc fills i en principi, no en tindré, per tant, els meus pares i la meva germana son la meva família. Quan l’Elena (Ester Cort) li diu a la Laia (Carme Poll) ‘tu ets la meva família’, en el fons, soc jo dient-li el mateix a la meva germana. De vegades, el fet de tenir fills i crear una nova família sembla que serveixi per desvincular-te, però en realitat, continues tenint pares i germans. I aquesta és la part que m’interessava més i on crec que la gent se sent identificada i connecta.

Hi ha una part d’inspiració personal en l’obra, doncs.

Hi ha moltes coses de la meva família, de la relació de la meva mare amb les seves germanes, de la meva amb ma germana. Entens qui és més forta de caràcter, però no sap cuidar tant, qui cuida més bé, això em va ajudar a crear l’equilibri de les tres germanes, que fa que no hi hagi dolents, veus que són éssers humans.

El tema del viatge també t’interessava?

Tenia aquesta cosa de road-movie, de seguida vaig veure que era un viatge. A l’obra es diu ‘viatjar als antípodes per adonar-me de com n’estàvem de lluny’. Tota aquesta distància s’ha tornat real, l’Elena ha de viatjar fins allà per tornar a estar juntes. Fa un viatge físic i emocional a la vegada. A més, Austràlia és un lloc on la gent no expressa sentiments. Li preguntes a un infant perquè plora i et diu que no li passa res i si insisteixes, es considera de mala educació. Això em va ajudar molt a crear el personatge de la Laia, ella s’ha tornat així, amb aquest hermetisme i fredor.

A La Calòrica el procés de creació és col·lectiu, aquí també has comptat amb les actrius per anar construint la història o vas arribar amb el text tancat?

Les obres normalment es creen d’una manera i a La Calòrica és tot el contrari. Aquí va ser de la primera manera. Va ser una inspiració, jo ho vaig tenir molt clar i em vaig posar a escriure l’obra sencera. Després, vaig demanar a uns amics que la llegissin en veu altra i a partir d’aquí, la vaig reescriure. Llavors vaig buscar productora i càsting. La pandèmia va aturar el projecte i quan vam tornar-hi, la meva situació havia canviat. Mentre que quan escrivia el text em plantejava si ser pare o no, ara tenia més constància que la vida no em portaria a tenir fills, llavors vaig canviar algunes coses i vaig donar més perspectiva als personatges. Fins i tot, assajant amb les actrius vam fer canvis, han sigut molt generoses, van entendre que l’obra acabaria el dia que s’estrenés.

Cadascuna de les germanes té un rol molt ben definit, com vas fer la tria del repartiment?

L’Ester sempre anava amb el projecte. L’obra ha tingut molts participants, abans de la pandèmia hi havia gent vinculada que després no hi ha pogut ser. Hi ha una llei del teatre que diu que qui fa una cosa és qui ho havia de fer. Tots arribem a algun projecte de carambola. En la tria de la Carme Poll vam coincidir l’Ester i jo, tots dos vam pensar en ella. Amb la Meritxell (Huertas) va passar una cosa semblant, és una actriu amb una vessant còmica, però volia oferir-li un personatge amb una part còmica i una altra de dramàtica. Pensava que li vindria de gust. Físicament, me l’havia imaginat i s’assemblava a ella.

I el Brian Lehane (Andy)?

El paper de l’Andy l’havia de fer l’Andrew Tarbet, però no va poder per qüestions de calendari i vam fer un càsting. Quan va aparèixer el Brian, vaig saber que era ell, havia de tenir aquesta cosa de mascle no dominant, simpàtic, amb un físic que no fos violent. I ho donava molt bé. Era important que entengués que no era el protagonista de l’obra i que despertés tendresa, que el volguessis abraçar. Ha estat un gran descobriment. Quan escrivia el seu personatge no sabia si funcionaria o no, però amb el Brian vaig veure que sí. També ha estat molt generós i ha entès la seva part d’importància a l’obra. Diuen que és una història de tres germanes, que ho és, però no entendríem què és una família si no tinguéssim algú que no ho és. Elles es construeixen perquè existeix ell, aquest element aliè a la família.

Aquest joc amb el personatge que no parla català i els equívocs que es generen el tenies clar des de l’inici?

Són petites idees de dramatúrgia, pensava que estaria bé que un personatge només parlés anglès, un altre no l’entengués i el que es generava. Algunes coses semblen trivials, però són arquitectura dramatúrgica molt forta, com aconseguir que la Laia i l’Andy tinguin una baralla i sigui en català. Ella li està explicant a la seva germana, davant de l’Andy, tot el que voldria dir al seu marit i ho reps com si li estigués dient realment a ell. M’agradava aquesta idea de què no tenien la baralla en realitat, a ell no li han donat l’opció de barallar-se perquè no ha entès res.

L’espai escènic és un estudi de fotografia, com el que podria fer servir l’Elena. Et permetia fer els constants canvis d’espai que l’obra demana?

Era per donar-li poètica a una cosa que podia haver estat un espai buit. Al principi, l’obra començava com si fos el diari de l’Elena, però després vaig decidir que fos fotògrafa i a partir d’aquí, va néixer la idea de substituir el text escrit per instantànies. Ha fet un viatge continu però t’ensenya les polaroids de moments concrets, són fotos en moviment. Amb la Clàudia Vila primer vam pensar que fos una exposició amb les fotos del viatge. Ella no està creant vida, però l’element creador es vehicula a través del seu art. I finalment, vam decidir fer l’estudi fotogràfic, una metàfora de la vida, on es van creant les petites instantànies que després es convertiran en l’exposició. Això ens permetia fer el road-trip en un espai de quatre per tres metres i tenir una platja i un desert.

Pensaves ja en la Sala Flyhard quan vas escriure el text?

No, però ho fes on ho fes, no podien anar per una carretera, no hagués pogut haver realisme a totes les escenes, així que aquest codi de fer els escenaris amb dues coses aquí se simplificava al màxim. Jo no pensava en cap teatre en concret i en van aparèixer d’altres, però quan vam acabar pensant en la Flyhard i a ells també els va interessar, vaig sentir que era un espai que permetria que l’obra funcionés. Aquest és un text de personatges, de situació, d’emocions, de relacions humanes. I trobava que a la Flyhard això brillaria tant com a qualsevol altre teatre, és una sala perfecta per a aquest espectacle.

Tot i que les parets estan buides, evites projectar cap imatge de les que s’esmenten a l’obra.

Volíem jugar amb la imaginació de l’espectador. Que no hi hagués res em semblava molt eloqüent. A més del desert, volíem mostrar l’òpera de Sidney i la platja, crear un diàleg. Però si posàvem tres plafons, la sala quedava encara més petita. Vam entendre que la imatge del desert era metafòrica i arribava en un punt de l’espectacle on regenerava el codi que havíem creat. Si mostràvem altres imatges abans, no aportava res. Vam decidir essencialitzar, no hi ha res i de cop, apareix un desert, just abans d’arribar al punt climàtic on es barallaran. I també fem un altre efecte, una mena de posta de sol que s’acaba tornant completament vermella. Com si els personatges estiguessin dins d’una cabina de fotos antigues on es revelarà tota la veritat. En el moment més dramàtic estan saturats de vermell, a partir d’aquí sortirà la llum i tornaran a la felicitat.

És la teva primera experiència com a autor i director en solitari i sense La Calòrica, vas tenir molt vertigen?

Molt. Vaig passar molts nervis. Una exposició i un pudor que no havia sentit mai a la vida. Com sempre he estat envoltat d’altra gent, si fas una porqueria, l’hem feta tots. Aquí només l’has feta tu. Però estem molt contents, la rebuda està sent molt bona. Jo tenia por que els autors em trobessin un intrús, però els actors i els dramaturgs i dramaturgues que han vingut a veure-la m’han dit coses molt boniques.

Author