Javier Daulte

Marta Armengol entrevista Javier Daulte per 4D Òptic

4D Òptic s’estrena fa 15 anys al Temporada Alta i després, al Lliure. Què va significar per a tu que et proposessin tornar-la a recuperar i amb l’elenc original?

4D Òptic en el seu moment va ser un petit gran esdeveniment com a artista per diferents raons. Tenia a veure amb la meva relació amb Barcelona i el seu teatre. És la primera obra que, de forma no tan conscient del que estava fent, decideixo estrenar en català, quan jo pràcticament no l’entenia. Aquest trànsit em va fer prendre un contacte molt especial amb aquesta llengua i també amb aquest grup d’actors, amb els que vaig sentir una enorme afinitat respecte una mirada determinada sobre el teatre. Tots aquests elements, a més de l’obra en sí mateixa, van fer que signifiqués tant per a mi i per a tots els que l’havíem fet. També té a veure amb la meva relació amb la Sala Beckett, que va ser coproductora de l’espectacle en la seva estrena original i amb Toni Casares, que en va ser el traductor. La idea de tornar-la a fer va sorgir de manera molt casual fa dos estius. Bet Orfila, de la Perla 29, es va trobar amb dues actrius de l’espectacle i els ho va proposar. Aquesta pregunta que em fas jo també me l’havia feta i pensava si tindria algun sentit més enllà de la nostàlgia, el carinyo i de tot el que va significar en el seu moment, i intuïa que sí, que l’espectacle tenia valor més enllà de la seva novetat i el seu moment pel tema de la ciència ficció. No estem parlant d’un espectacle argentí, sinó d’un espectacle amb aquesta companyia i amb mi, que soc argentí, però crec que això segueix tenint molt sentit, aquesta col·laboració entre dues idiosincràsies. I en tots aquests anys hem crescut, hem madurat, hem passat per moltes coses en el terreny professional i personal. I va ser molt interessant perquè ens trobem més madurs a tots nivells i amb la possibilitat de comprendre, aprofundir i crear en un espectacle que és el mateix que fa 15 anys, però crec que superat, ells són millors actors, i jo he après algunes coses en tot aquest temps. L’hem comprès d’una manera més profunda i això de la realitat alternativa, que en el seu dia era una entremaliadura argumental, avui sabem que parlen en termes metafòrics i tots ens podem fer la pregunta de si hi ha alguna versió de nosaltres mateixos donant voltes per allà i no ja en termes de física quàntica, sinó en termes existencials. Això fa que {4D} tingui moltes capes per ser llegida. La resposta a la pregunta del sentit de tornar-la a fer sempre l’anava a tenir la relació del públic amb l’obra i estem molt contents perquè això està passant.

Aquests 15 anys, doncs, se li han posat bé a l’obra…

Sí. Crec que a Barcelona, el mateix que em va passar a l’Argentina, on la vaig muntar fa set anys, teatralment segueix tenint atractiu, que es el que jo busco en el teatre, que es produeixi màgia i il·lusió sense necessitat de recursos sofisticats. Que només amb la complicitat d’una actuació i un text puguem submergir-nos en un viatge màgic. I un sap que tot és artesà, com és el teatre.

Després de tot aquest temps el text no ha quedat antic, quines creus que són les claus?

L’obra parla dels vincles humans, tots els personatges son molt fràgils, per molt científics i acadèmics que siguin, els seus cors són com els de qualsevol altra persona. Això no perd mai vigència. Les meves obres no acostumen a parlar sobre l’actualitat i no passaran de moda perquè mai no ho van estar. I també per una teatralitat, es produeix un viatge amb l’espectador amb la idea tan bàsica de si és possible que l’espectador vegi dues obres al mateix temps i no se n’adoni. I aquest joc teatral crec que segueix tenint, curiosament, un atractiu molt vigent. No dona la sensació d’estar veient una obra escrita fa 15 anys. El que dona molt plaer és veure les noves generacions, els joves que ara tenen 20 o 30 anys i a qui els resulta molt juvenil, i també en gaudeix molt el públic més gran, el públic fidel del teatre i de la Biblioteca, perquè crec que té un joc servit pels actors d’una determinada manera. Jo els deia que ells no son una companyia de teatre sinó de circ. Els equilibristes de les companyies de circ són sempre una família perquè tens la confiança que el teu pare t’agafarà de la mà quan saltis del trapezi i aquest és el caràcter d’aquesta companyia que es va formar i que va forjar una amistat que encara es manté. I aquesta idea de família, a més de ser molt entranyable, és fonamental per l’obra. Entregar-se en aquest joc que s’arriba a tornar molt endimoniat. També l’espectador d’avui s’ho passa bé i marxa pensant en una cosa que és fonamental i molt bonica per a mi, el gaudir del teatre en sí mateix.

Creus que una de les claus de què l’obra funcioni és precisament aquesta complicitat entre els actors?

Sense ells seria impossible. Quan parlo de família, parlo d’una incondicionalitat, però no vol dir que tot sigui de color de rosa. Tots tenim una forta identificació amb certes premisses del teatre, el que jo anomeno joc i compromís. Portar el compromís emocional dels actors al servei del joc teatral, encara que els continguts sonin a xorrades. Aquesta combinació de joc i compromís és alguna cosa en la que venim coincidint amb aquest grup d’intèrprets des de fa temps i 4D ho sintetitza. Hi ha molts membres de la companyia que donen classes d’interpretació i segueixen transmeten aquest esperit de compromís, confiança i complicitat. I es pot aconseguir en una companyia més enllà del carinyo personal. Cal que hi hagi una complicitat i unes idees de teatre en les que tots coincidim i aquest és l’espectacle que a nosaltres ens agradaria veure.

Has comentat que quan la vas dirigir per primer cop, no entenies del tot el text però aquest fet et va permetre no estar sotmès a la tirania de les paraules…

Això ho vaig descobrir temps després. En el cas de 4D no vaig tenir més remei i d’alguna forma, ho vaig patir. Sabia per descomptat de què parlaven perquè l’havia escrita jo, però no podia estar pendent de com era la intenció de tal paraula o tal altra perquè se m’escapaven. Ho sentia com darrera d’una mena de núvol auditiu i això m’obligava a veure allò essencial dels actors. Ara veig que quan dirigeixo en la meva llengua o ara que entenc molt bé el català, m’adono que m’he d’ensordir una mica per no estar sotmès a aquesta tirania de les paraules, el fet que un actor digui ‘em sento fatal’ no és suficient. Les paraules afirmen alguna cosa que si no està en l’instrument emocional, en el cos i en el sistema respiratori de l’actor, no valen. Tots som víctimes de la tirania de les paraules, els que dirigim, els que actuen i el públic també. Creiem que això que diuen les paraules és cert, però en realitat, no està passant. Hi ha una diferència molt gran. De forma accidental, amb aquella experiència vaig aprendre aquesta gran lliçó.

Quan vas escriure l’obra, vas partir de la premissa que actors i públic interpretessin i veiessin dues obres a la vegada. Com va anar?

Quan començo a pensar en un nou espectacle sempre se’m combina una idea més filosòfica amb una idea purament teatral. La part teatral té a veure amb explorar els límits de la teatralitat. Quan vam estrenar Ets aquí?, amb Clara Segura i Joel Joan al Romea, la premissa era si es podia crear la il·lusió que un actor que està sol a l’escenari, l’espectador no el vegi sol i cregui que hi ha més persones. Allà explorava les lleis de la teatralitat i els seus límits i s’explicava una gran història d’amor. 4D Òptic planteja una qüestió més existencial de si estem habitant la nostra realitat o la possibilitat d’habitar-ne una altra per elecció o obligació. Aquestes idees són capricioses, arbitràries, aquesta pregunta de si és possible que l’espectador estigui veient dues obres de teatre al mateix temps és un punt de partida, un estímul que em poso a mi mateix per muntar després tot un argument perquè allò es faci possible.

En aquest sentit, has dit que volies que l’espectador tingues un paper més actiu, que passés d’espectador a públic…

Això és una cosa que observo com a pròpia del teatre. Quan un espectador entra en una sala de teatre, va sol o acompanyat, però va com a ésser individual encara que sap que compartirà aquella vetllada amb gent que no coneix. I en alguns casos, sentim que aquest jo individual es converteix en públic. Tota aquesta gent que no conec, de cop estem sent recorreguts pel mateix, embastats pel mateix fil, responem i participem d’aquell fet artístic de manera completament similar. Aquest fenomen a vegades passa i d’altres no. En el cas dels concerts de musica és probable que passi perquè tu ja ets fan d’aquell grup, és com anar a veure el Barça, ja sabem de quin equip som. I la idea de què la meva individualitat es dilueix dins d’aquest altre fenomen que es diu públic ja ve donat pel fenomen de la banda de música o l’equip de futbol, però en el cas del teatre, no. Anem com a éssers individuals i de cop, ens convertim en part d’un tot i això és meravellós.

Has comentat que el text parla de l’intent de portar a terme els nostres anhels més profunds.

Tots els personatges anhelen alguna cosa. El paper dels científics es pot assemblar al d’un artista, buscar allò tan somniat, durant tota una vida crear una obra d’art o en el cas del científic, aconseguir una fita respecte dels seus estudis. Aquest lloc per a mi en la ciència i en l’art són el mateix, com aquesta gent entrega tota la seva vida a aquesta il·lusió d’aconseguir aquestes coses. En el cas de l’altra realitat, els personatges de la mansió Urkel també ho busquen però de forma absolutament concreta, pensant que una mica de diners culminarà aquest anhel i fracassen rotundament. Crec que aquesta ànsia que avui tots tenim, aquest desig permanent i que moltes vegades ens desespera, és el que ens manté vius. Però molts ens volen fer creure que aquest desig es veurà satisfet a través dels diners, del consumisme i això és una de les catàstrofes personals més fortes que produeix el nostre estimat sistema capitalista.

Aquesta obra necessita d’una gran precisió tant pels actors com per l’espai, com ho vas treballar amb ells?

Hi ha molta feina, és molt coreogràfic. És tenir una percepció casi musical de com tot es va encadenant i lliscant. Un actor està treballant no només quan està a l’escenari sinó també quan està fora, treballa amb els altres. És una gran cerimònia i en aquest sentit, el fora i el dins han de ser una mateixa cosa. El 4D vist de del darrere és més fascinant que vist des de davant.

Utilitzes la música de Vértigo pel joc de realitats que tenen en comú la pel·lícula i el muntatge?

No va ser per qüestions climàtiques. Òbviament, la musica de Bernard Herrmann és molt suggeridora, li dona un toc de misteri i de cert romanticisme a l’aspecte sonor de la peça, però el fet d’escollir-la va ser totalment intuïtiu. M’agradava l’atmosfera que creava i m’anava bé.