Jordi Casanovas / Immunitat

La Villarroel acull, dins del festival Grec, ‘Immunitat’, un text sobre la gestió de la pandèmia, on sis personatges confronten les seves mirades sobre el que ha passat en els darrers dos anys. En parlem amb el seu autor i director, Jordi Casanovas.

Immunitat surt d’un encàrrec sobre la gestió política de la pandèmia. Quins reptes ha suposat escriure sobre un tema del qual no et pot prendre encara distància?

He sentit a dir això moltes vegades. Ja m’ho deien amb Alguns dies d’ahir, sobre l’1 d’octubre i el procés, que era massa proper en el temps. Jo crec que tot al contrari, de fet, és quan es pren distància que totes les mirades queden distorsionades per aquelles opcions que hem anat agafant pel camí. Fins i tot fa gràcia que algú digui que el meu text hauria d’aportar solucions. Una obra de teatre ha de reflectir el moment i intentar captar quines coses hi passen. I jo tinc la sensació que ara tots anem carregats amb alguna petita ferida d’aquests dos últims anys, alguna cosa que no hem acabat de pair bé i l’obra convida a què aquests personatges ho facin i el públic en certa mesura, també. Per això quan em diuen que és molt aviat jo encara tinc la sensació que és massa tard.

Perquè?

Quan ens diuen que hem de prendre distància és que necessitem que altres persones ens diguin què hem de pensar. Aquí tinc sis intèrprets per jugar amb sis pensaments dels quals ni jo mateix n’estic convençut. M’he hagut de posar a defensar tesis que no comparteixo. Això és el meravellós del teatre, puc sostenir postures de les que em distanciaria com a individu, però mentre ho escric, puc entendre-les molt millor. És la invitació que fem als espectadors, comprendre les maneres diferents com hem reaccionat davant la pandèmia; en contra d’algunes mesures, de les vacunes, de la resposta de la societat, hi ha hagut respostes molt viscerals al llarg d’aquests dos anys que han anat quedant en la nostra mirada sobre els ciutadans. El teatre ens permet ficar-nos en la pell dels altres i per a mi és meravellós fer-ho just quan m’està passant. Quan estigui tranquil, ho vegi amb distància, hagi col·locat tothom al seu lloc i els hagi etiquetat em semblarà menys interessant de fer.

La creació del text t’ha servit, doncs, per acostar-te a pensaments molt allunyats als teus?

De vegades entenem la dramatúrgia com a ‘què ha volgut dir l’autor’. Ens equivoquem molt quan fem aquesta pregunta bàsica perquè estem convidant els autors a què facin un discurs unívoc i no és gaire interessant. Precisament, les obres que es van reestrenant, els clàssics, no tenen un discurs unívoc. Fins i tot, es fan posades en escena contradictòries les unes amb les altres. Les obres que perduren són aquelles en què no sabem ben bé què ha volgut dir l’autor perquè s’ha posat al cap de moltes persones. Tinc la sensació que hi ha molta pressió per saber quin és el discurs, què vols dir, quina és la solució, què vols criticar. No vull criticar res, només plantejar diferents punts de vista sobre un assumpte que, en aquest cas, no està del tot curat. I la invitació és intentar tancar-lo, aquesta sí que és la meva aposta, davant de tots aquests fets traumàtics que hem viscut, sanitaris, polítics, de crisi, des del teatre podem convidar a fer processos curatius que des de la solitud de casa són difícils, però amb molta gent al voltant, sentint el mateix i en un mateix moment es poden produir. És la catarsi de tota la vida, tan vella com el teatre grec.

Buscaves que els espectadors també poguessin arribar a aquesta entesa entre els personatges?

L’important de la història és que ens fiquem dins de persones que no som ben bé nosaltres, en aquest cas hi ha sis mirades, reaccions, algunes contradictòries i algunes que impliquen els uns i els altres, de coses que en algun cas han quedat com a temes tabú i no s’han tractat. S’ha mitificat sobre manera el confinament, per exemple. A mi no m’interessa gens i es va convertir en una queixa molt còmoda per part de la societat. Se’n va fer molta literatura i moltes obres. Em sembla molt anecdòtic al costat de moltes altres coses que han passat en aquests dos anys. Hi ha coses molt greus que s’han deixat sota l’estora, en aquesta obra tenen un protagonisme cabdal i són traumàtiques per a moltes persones. La pròpia societat no n’ha parlat. I espero que veure-ho sobre l’escenari, que s’intenta desllorigar, comprendre i reparar el que es va produir sigui una cosa que curi un dolor i un dol que algunes persones no han pogut fer encara.

Perquè penses que s’ha mitificat el confinament?

Em sembla molt poc interessant. En el confinament, amb comoditat es podia viure prou bé i es va fer molta creació des d’aquí. També és cert que les persones que poden crear cultura segurament tenen uns mitjans normalment més còmodes. I hem transmès unes històries que eren una mica banals de vegades. I mira que jo des del primer dia vaig animar a fer el Coronavirus Plays per reivindicar que no passava res si es tancaven els teatres, que podíem seguir sent actius. Però després penso que al confinament se li va donar un grau de sacrifici o d’èpica que potser no era tal.

Coronavius Plays era una iniciativa teva perquè els autors creessin textos mentre els teatres estaven tancats.

Els teatres es van tancar un dia abans del confinament total de la població. Molt bona part de la professió es va exclamar. A mi no em va semblar gaire legítim i vaig intentar fer una cosa propositiva, que fos positiva. Que intentéssim explicat tot això que ens passava des de la nostra feina, escriure, implicar altres persones, que ho gravessin i emetessin per YouTube. Era una manera de distreure’ns i no entrar en el bucle de negativitat i del ‘van a per nosaltres’. Em semblava una mica infantil en aquell moment.

Quan vau començar a assajar Immunitat no tenies el text acabat, acostumes a treballar així o aquesta obra tenia un desenllaç especialment complicat?

Cada vegada que he de dirigir un text propi al principi intento acabar-lo, però perdo una sèrie de possibilitats que apareixen als assajos i no hi vull renunciar. Prefereixo quedar-me amb l’últim terç o quart de l’obra per poder veure quins accidents es produeixen. Apareixen relacions noves que potser no has imaginat en l’escriptura. I més, en una obra amb sis personatges que estan sempre tots a escena. En la lectura, en els assajos es veuen petits detalls que es poden recollir per fer que el tram final sigui més potent emocionalment. Sempre tinc la intenció d’acabar el text per no tenir més feina, haver d’escriure i dirigir alhora, però perdo l’oportunitat de què surtin coses que poden ser màgiques.

Has creat un thriller on els personatges estan constantment sota pressió per prendre decisions conjuntament. Perquè un thriller?

Si al públic no li interessa la batalla dialèctica política entre els personatges, que com a mínim pugui jugar a descobrir qui són. Es tracta de plantejar diverses capes de lectura del text teatral. Una primera, que sigui de joc; una segona, el debat dialèctic i una tercera, amb un punt més filosòfic. Hi ha aquest joc inicial de descobrir qui és qui o si se’n sortiran o no, les preguntes o l’intent de tirar endavant la sessió que els proposa la intel·ligència artificial són dinàmiques que fan que jugui tot el públic. Si després els espectadors volen entrar en les altres capes, jo encantat i feliç, però almenys no faig que sigui indispensable per poder gaudir de la funció.

A l’escenari hi veiem un comptador lumínic que marca el temps que tenen els personatges per prendre les decisions. Ha suposat una dificultat afegida pels actors?

Una mica. És el moment en què pateixo més de tota la funció. És com una petita coreografia, com si tinguessin la peça musical i haguessin de fer tots els moviments, han de dir totes les frases dins d’aquell temps, no hi ha la flexibilitat d’altres escenes. És el moment en què em poso més nerviós, però és molt divertit de veure perquè quadra i ho fan molt bé. Això accelera la tensió en l’espectador i és el pa que et fa l’entrepà i et permet posar el pernil salat, els debats amb més profunditat entre cadascun dels jocs.

Quan vas escriure l’obra ja sabies que ho feies per a la Villarroel, l’espai t’ha condicionat d’alguna manera a l’hora de crear la història?

El primer encàrrec del Daniel Martínez de Focus era molt específic, una obra sobre la gestió política de la pandèmia. Això era a principis de 2021, quan encara havien de passar algunes coses o, sobretot, aparèixer informacions periodístiques o llibres que expliquessin coses de les primeres onades. En aquell moment vaig començar-hi a pensar, però la Villarroel et convida a crear un espai on el públic es quedi com a observador, l’escenari és al mig i no invita a fer textos que trenquin la quarta paret. Em va convidar a imaginar un espai més tancat, un lloc d’observació i potser un viatge més psicològic que si l’hagués plantejat per a una altra sala. I també m’ha convidat a arribar a aquesta fórmula, que sento que és la suma de tres de diferents que he anat treballant per separat: el teatre documental, el thriller dramàtic o comèdia thriller i el retrat identitari català. Aquí hi conflueixen totes tres.