‘Gegant’ és una de les obres del moment. Basada en unes declaracions antisemites de l’escriptor infantil Roald Dahl i protagonitzada per Josep Maria Pou, l’obra s’ha convertit en un dels èxits de l’estiu teatral a Barcelona. Parlem d’aquest petit fenomen amb el seu director, Josep Maria Mestres.
Josep Maria Pou descobreix el text de Mark Rosenblatt i decideix portar l’obra a Barcelona. Com arribes tu al projecte?
Parteix d’un fet real de la vida de Roald Dahl en què va estar a punt de ser cancel·lat en una època on aquest concepte encara no existia. Sobre el paper, era una idea boníssima i el Josep Maria (Pou) de seguida se’n va interessar. Primer, per l’alçada, Dahl feia 1.95 cm, no sé quan fa el Pou però no hi ha gaires actors que puguin fer aquest paper per les característiques físiques; després, per l’edat i per la categoria actoral. Me’n va parlar, la vam llegir nosaltres i la gent de Focus i vam decidir posar-nos-hi.
Què és el que et va interessat més del text?
Primer de tot, la teatralitat, és impressionant, la mida justa d’emoció, de tensió, de debat, de discurs, de pensament. I sobretot, del que parla, és una obra que provoca debat. A la mitja part veus a la gent discutint sobre el que acaben de veure i al final, també. Una de les coses que m’interessen és que té un element gairebé d’urgència, està parlant del que parlem al carrer i a casa, del conflicte araboisraelià.
L’autor l’escriu abans de l’atac terrorista de Hamas el 7 d’octubre de 2023, ara la mirada ha canviat.
És impressionant com amb aquests fets terribles que estan passant a Gaza, el text va agafant sentits diferents, com si s’actualitzés. L’obra se situa el 1983 i parla sobre una ressenya literària de Dahl, on deixa anar unes opinions incendiàries. El text és molt complex, no és una cosa binària, hi ha molt de matís. Et posa en conflicte, hi ha moments en què penses que en Dahl té tota la raó i en d’altres, creus que és un nazi. El conflicte araboisraelià es manté des de la creació de l’estat d’Israel i a l’obra ho tracta tot, però en cap moment no és una conferència. És teatre i molt bo. És meravellós que a gent jove, com al meu nebot, també els hagi arribat. És una obra per a tothom. I posa en evidència els prejudicis del personatge.
Aquí es planteja el dilema de si es pot separar l’autor de la seva obra.
Era un personatge polièdric. Diuen que a causa d’algun dels accidents i operacions que va patir, li va quedar afectada una part del cervell i feia que no tingués filtre. A banda de ser un escriptor impressionant, era un home molt peculiar, era un aventurer, un inventor. Però també era socialment molt incòmode, no el convidaven a les festes. Era capaç del millor i del pitjor. Jo el coneixia per les pel·lícules i el musical Matilda, el vaig començar a llegir quan preparàvem l’obra i és un autor que no tracta amb gens de condescendència els nens, és molt bonic. I parla de l’inexorable i de la contestació contra allò es establert. I també és molt feminista, a Matilda i a El gran amic gegant les protagonistes són nenes i les fa llestes i valentes. En això, era molt avançat a la seva època. Et posa en conflicte de si pots separar l’autor de la seva obra. I la família ha fet tot el que ha pogut, es van disculpar un cop ell era mort i fa uns anys, d’acord amb l’editorial, van voler canviar algunes paraules de la seva obra per blanquejar-la. Ell no és gens políticament correcta i en fa bandera.
Creus que això és possible amb un tema tan sensible com el que planteja Gegant?
Penso que l’obra sempre està per damunt de les persones. El que passa és que el discurs d’aquest text ens serveix per provocar que tothom en parli a la mitja part, que no sigui una cosa tan binària. Fins que arriba el final.
Com interpretes aquest final?
Depèn de com ho hagis viscut, del viatge interior que fa cadascú. A part de com n’està de ben escrita, el que trobo de brillant en aquesta obra és com et va portant i com et vas confrontant. L’actualització del text enfront del que tu portes, del que has vist aquell dia a les notícies, et fa estar més a prop d’una postura o de l’altra, tenir més ràbia o menys. La funció en aquest sentit no et deixa tranquil en cap moment. No ho tanca. Com et col·loques enfront d’això, com t’hi sents? Assajant, anàvem trobant moltes coses.
El muntatge mostra un personatge convuls i sense filtres, però també un autor supervendes envoltat d’algunes persones que li toleren qualsevol comportament i tracte.
Era l’any 1983, uns altres temps. Als artistes se’ls permetia tot, ara ja no. L’editor es mou entorn dels diners i per això li consenteix moltes coses. Ara ha canviat, hi ha el perill de la cancel·lació.
Imagino que el text ha generat debat entre la companyia, això us ha ajudat a construir el personatge de Dahl?
I tant, tot i que teníem molt feina perquè l’obra sembla molt senzilla, però és molt complicada a nivell d’estil. Havíem de construir-la tot assajant. Jo soc director i veig clarament que l’obra l’ha escrita algú que és director d’escena. Em sento molt guiat per l’escriptura. Quan posa ‘pausa’ o ‘pausa breu’ ho fa per alguna cosa. Noto que està molt ben escrita des de l’escena. Tot i que hi ha dificultat, els personatges agafen una idea a partir d’una frase que s’ha dit fa tres rèpliques i això és complicat de treballar tècnicament i pels actors és difícil, encara que no ho sembli. És un fals realisme. Sembla que no costi, però està prenyada de dificultats tècniques, se n’ha de saber, els actors han de ser bons i ho son.
El text és força llarg i la història avança gràcies al diàleg. Com ho enfoques des de la direcció?
És cert que el crescendo és a partir del que es diu, no tant del que passa. És maco que te n’hagis adonat, realment, de coses en passen molt poques. L’obra és molt dialèctica. Per això hi ha tant de debat i de pensament complex. Tracta l’espectador com a un adult, demana que estigui atent per entendre allò que se li està explicant i que es comprometi. En moments, és molt incòmoda, com el mateix personatge, que alhora, és molt divertit. Els anglesos són meravellosos amb això. Ara et posen un acudit per desengreixar i que puguis seguir.
Com has afrontat aquesta manca d’acció?
Era un repte. Son coses que vas descobrint a mesura que assages. En aquest cas, el Josep Maria se’n va enamorar, però per més que la llegeixis, quan l’entens és quan t’hi fots a dins, amb els actors i les seves propostes, és quan et fiques realment en el món de l’obra.
L’escenografia també és un reflex del moment vital i emocional de l’autor.
Estava clar que havia d’haver-hi un cert realisme, tot i que està estilitzat. L’autor ho planteja, estan tancats, la casa està en obres, no poden sortir al jardí, tot és molt complicat i fa molta calor. En teatre, allò millor és allò excepcional. D’una situació incòmoda en surten coses més interessants.
Has treballat un espai sonor que ajuda a reforçar les emocions del personatge.
Com si fossin gegants. M’agrada molt el títol de l’obra, Dahl era molt alt, i un dels llibres més bonics és El meu amic gegant, que es basa en el personatge del seu jardiner, havien lluitat junts a la guerra. Els sorolls són trepants i també són gegants que ataquen, és l’inexorable, el destí, tot s’ajunta per fotre’l. Ell vol controlar el món i tot li surt malament.
En les funcions prèvies, abans de l‘estrena, la platea estava plena, perquè creus que ha aixecat tanta expectació?
Em fa molt feliç comprovar que el públic vol coses que el moguin. Hi ha un reclam evident, que es el Josep Maria Pou, i també la resta d’actors, és una obra que té tres premis Lawrence Olivier, se n’ha parlat, però al públic el que l’interpel·la és que hi haurà alguna cosa que el posarà en marxa. Aquesta densitat de discurs, tot i que està molt ben mesurat, és estimulant i complexa. Com més tractes el públic d’intel·ligent, més t’ho agraeix. Com a director, a mi em retorna molt quan el públic valora que l’hagis tractat com a adult.
Comentaris recents