Josep Maria Mestres / Heisenberg

La Sala Beckett acull aquest estiu el muntatge Heisenberg, un text del dramaturg anglès Simon Stephens. La peça porta per títol el cognom del físic alemany que va desenvolupar el principi de la incertesa i que l’autor utilitza com a metàfora de la condició humana. Parlem d’aquest muntatge amb el seu director, Josep Maria Mestres.

Tu arribes a la Sala Beckett perquè tenies ganes de treballar en aquest espai. Explica’m com va anar.

Penso que la Beckett és un dels llocs on es couen les coses més interessant a nivell de teatre a Barcelona, és un generador constant de noves propostes, de nous creadors, d’actors i actrius, i tenia ganes d’immergir-me en aquest món. A més, el continent també crea contingut i a nivell arquitectònic, aquesta sala té una bellesa molt especial. Em venia molt de gust fer-hi alguna cosa, el Toni també tenia ganes de què jo hi fos i ens vam posar a buscar un text que em pogués interessar a mi i que tingués sentit en aquesta sala.

Com vau escollir Heisenberg?

De seguida vam arribar al Simon Stephens. Havia de ser de creació contemporània. Vam descartar autors i autores catalans perquè ja tenen la seva via d’exhibició i normalment ells mateixos posen en escena les seves obres. Tot plegat va empènyer cap a l’autoria anglesa, on jo em sento més còmode. N’he dirigit molts i Stephens m’interessa moltíssim des de fa anys. A més, és col·laborador de la casa, és un dels promotors de l’Obrador d’estiu, així que quadraven moltes coses per anar directament a Heisenberg. També pel format, el fet de ser només dos actors i tenir-los confirmats, perquè de seguida que els ho vaig proposar, van dir que sí.

Werner Heisenberg va ser el físic que va descriure el principi de la incertesa i Stephens trasllada aquesta teoria a la condició humana. Això és el que et va atreure del text?

La metàfora és poderosíssima i és molt interessant com a joc. En paraules del mateix Stephens, ‘la incertesa s’ha instal·lat a les nostres vides’. I ara més que mai. L’obra és de 2015 i el que ha passat en aquest darrer any i mig ha multiplicat la incertesa en les nostres vides. Ell proposa aprofitar-la com a una oportunitat en comptes de viure-la com a un problema. La mirada positiva sobre aquesta incertesa és una de les coses boniques i lluminoses de l’obra. Viure la vida des d’un lloc positiu, aprofitar-la sense prejudicis. El Simon Stephens té una escriptura pretesament senzilla, però és molt sofisticada a nivell de llenguatge, té moltes capes i nivells de lectura. I sobretot, té una gran teatralitat, una poètica molt poderosa. És un tòpic, però els autors anglesos tenen un fons que els sustenta; Shakespeare i tota la dramatúrgia del Segle d’Or. En llengua castellana també tenim el Segle d’Or, però no el tenim valorat, i si parlem de cultura catalana, el patrimoni cultural és molt més prim. Jo hi veig molt de Shakespeare en Simon Stephens.

Per exemple?

No hi ha gens d’artifici. Et cola reflexions molt profundes des d’un terreny que de vegades és pretesament senzill, però mai gens artificiós. Això ho fa amb una poètica molt especial i amb moltes capes de lectura. Una altra cosa que fa el text molt atractiu i que també ve d’aquest principi d’incertesa és que no saps cap on anirà la història, es permet fer els girs més rocambolescos dins d’una certa realitat, que et sorprenen constantment. I sempre arrelats a una quotidianitat molt propera a l’espectador.

Després d’aquest temps de pandèmia, és un bon moment per parlar d’incertesa?

Absolutament. L’obra té tant de sentit en el moment que s’escriu com ara. Després de tancar-nos a casa durant tres mesos i viure fins i tot, amb por, a partir d’un determinat moment ja no podem assegurar res. Els actors han assajat amb mascareta i sempre hi ha el perill de què tot se’n pugui anar en orris per uns dies, per una quarantena. Això fa que es visqui més al dia, és el que hi ha en el fons de la proposta d’Stephens; aprofita el que et dona la vida. Els seus personatges sempre tenen ferides, estan tocats, però estan tractats des d’una compassió molt profunda. M’agraden els autors que s’estimen molt els seus personatges, que els van a favor, els donen oportunitats. Això te’ls fa molt propers, com a espectador t’obliga a empatitzar-hi i a sentir la seva peripècia com a pròpia.

Més enllà del principi de la incertesa, la història juga amb l’humor, de fet, algunes veus l’han definit com a una comèdia dramàtica o fins i tot, una screwball comedy, hi estàs d’acord?

No excessivament. A mi m’agraden molt aquest tipus de comèdies, de fet, algunes de les meves pel·lícules favorites són Historias de Filadelfia i La fiera de mi niña. Es pot considerar comèdia dramàtica? depèn de com te la miris. Hi ha dies en què el públic riu molt, mentre que d’altres, no riu gens. El públic és sobirà. Vam fer un pacte de sang la Sílvia (Bel), el Pep (Cruz) i jo de què mai no faríem res a què ens obligués el públic. Faríem la funció que volguéssim nosaltres. El públic és tirà, demana carnassa i fa que els actors forcin més una cosa que una altra. Nosaltres hem intentat fer una història amb molta veritat, molta vida, molta complexitat emocional i de pensament. He d’agrair de manera molt profunda l’entrega total i absoluta dels dos actors perquè van deixar-se anar d’una manera molt vulnerable ens els assajos.

En quin sentit?

És un tipus de text que es pot fer amb un compromís molt profund o es pot ser més lleuger. És el que dona un alè poètic, especial i d’experiència viscuda per part de l’espectador. De vegades es pot tallar l’aire en l’ambient, hi ha una comunicació molt poderosa amb el públic. Que riguin o plorin, ja és problema de la sensibilitat de cadascú. Em sembla un pèl reduccionista considerar-ho una comèdia dramàtica, jo el considero més aviat un conte, una ficció propera. Sobre l’screwball comedy penso que no va per aquí, almenys no la vaig tenir com a referent en cap moment. Sí que hi ha molt d’humor i el vam deixar aflorar, m’agrada potenciar-lo. L’humor és transgressor, alimenta la intel·ligència i ens ajuda a viure. El text té molt d’humor i això flueix, però no hem fet l’espectacle des de voler fer una comèdia. Aquest gènere té unes lleis i no ens hem col·locat en aquest punt.

Des del primer moment vas veure clar qui volies que interpretés el text. Vas intuir que es podria generar química entre ells dos?

Per deformació professional, quan llegeixes textos dramàtics t’imagines algú, i en aquest cas, a la pàgina 3 ja els tenia a tots dos. El tema de la química, podia ser molt arriscat posar el Pep i la Sílvia en escena, podrien ser de dos universos paral·lels, per trajectòria, per aparença, per moltes coses, però aquí hi havia la gràcia, el que demanava la historia, que dos éssers que en principi no tenen res a veure poden forjar una cosa molt interessant i viure una aventura molt poderosa. I des del primer moment, la química en escena va ser fins i tot màgica. I ara també ho és.

Que bonic que s’hagi produït.

És el que demanava el mateix text. L’experiència m’ha donat la raó. La qüestió és que els actors siguin bons, amb molt de talent. I el que fa que els actors destil·lin aquesta química tan poderosa i creïn això és un plus que costa de trobar als escenaris, és la màgia que de vegades es crea i de vegades, no. Penso que s’ha produït perquè hi ha una mateixa manera d’entendre el fet teatral i el compromís és el mateix. A mi m’agrada anar a veure l’espectacle com si fos un espectador més i veure com respira la sala, notes que hi ha aquesta cosa de més, aquest valor sagrat, de ritual laic que et commou d’una manera molt poderosa.

Un element destacat de l’espectacle és l’escenografia, una mena de mitja lluna inversa que representa els diferents escenaris. Explica’m com es va crear.

L’autor demana un escenari molt despullat, amb una teatralitat mínima. Amb el Paco Azorín vam veure que necessitàvem un artefacte que ens permetés traslladar-nos d’un lloc a un altre, el text passa per molts espais. L’autor és molt precís en l’acotació, però també et demana que no siguis realista amb la posada en escena. Em vaig plantejar si projectar en algun lloc la ubicació, però no calia, en el text ja es diu. Resulta més ric i estimulant per a l’espectador descobrir on són, el fa volar i ser més creatiu. Aquest artefacte que es va inventar el Paco el vaig trobar molt bonic, és un balancí, hi intervé la física com a joc d’equilibri de forces i això ens ajuda a treballar des d’un lloc sense artifici perquè la paraula té molt valor. Un objecte d’aquest tipus l’has de tenir des del primer dia per trobar el punt just d’utilització, perquè sembli que és l’hàbitat natural dels personatges, que són molt propers, però son de ficció. Viuen en un espai que no és realista, però que ho és molt. I on els espectadors hi projectem la nostra imaginació.

El Simon Stephens ha vist el muntatge?

Vam esperar a fer l’estrena oficial fins el 5 de juliol perquè pogués venir. Estava fascinat, molt feliç. És una persona propera, amb molt sentit de l’humor i és un dels grans autors del moment. Té un estil molt personal i una poètica molt especial. Sobretot, aquesta empatia que té amb els personatges, aquesta vulnerabilitat que els fa tan propers. Té una escriptura molt lluminosa. En el moment en què vam triar l’obra, ara fa un any, quan estàvem sortint de la primera onada, hi havia la necessitat de fer una obra lluminosa. En un moment on tots estàvem una mica cascats, volíem fer arribar aquesta llum als espectadors. En aquest sentit, em dono per satisfet.