La història de Bollywood Bombay Barcelona ha anat canviant des que vau començar el projecte, m’ho expliques?
Més que canviar, ha evolucionat. Un cop vam haver decidit que volíem parlar de l’Índia i el fenomen migratori, vam començar amb moltes improvisacions i cada dia trèiem un tema relacionat a la sala d’assaig: els déus, els pisos pastera, inventar perquè aquests nois havien vingut a Barcelona… I també molts balls. Al principi, vam començar ballant amb un amic nostre, el Palwinder Nijar, i per raons de la vida, l’espectacle ha acabat sent pràcticament el seu biopic. En aquell punt, vam cridar el Marc Rosich perquè posés una mica de sentit i d’ordre dramatúrgic i teatral a tot aquest material que era inconnex, ell va demanar fer una entrevista personal al Palwinder i a partir d’aquí, va proposar afegir trets reals de la seva vida als personatges per donar-hi credibilitat. Així és com es va conformar la recta final del text que ens va retornar el Marc i en el que, amb tota la generositat del món, ens va deixar fer algun canvi. Aquí ja es va consolidar el text definitiu.
Quina part d’història real hi ha en l’obra?
Molta. A partir de l’entrevista al Palwinder, el Marc va repartir la seva història entre els tres personatges, però també hi va afegir molta ficció perquè no quedés superat per la realitat. I també per crear més teatralitat. Per exemple, la mort del germà no és biogràfica, però el fet d’haver de pagar molts diners per arribar a llocs on normalment no es pot passar i carregar-se d’un deute increïble que encara està pagant sí que són dades reals. I totes les feines, menys la de vendre cervesa al carrer, també són reals. Això dóna cos i veritat als personatges.
Com vau conèixer el Palwinder?
A través del meu company, que va ser professor seu de castellà només arribar aquí. Ell feia cada dia classes de castellà i una mica de català en un centre cívic. Era un noi molt inquiet, ens demanava moltes coses i vam començar a establir una amistat, anàvem amb ell al teatre, a dansa, era ballarí. I ens hem seguit veient amb molta regularitat.
La història del festival de dansa índia de Budapest també és real, doncs?
És la manera com ell va arribar a Europa. Tenia una companyia de dansa Banghra, que a l’Índia es fa servir sobretot per animar festes familiars, però també participava en un grup més elaborat que viatjava i participava en festivals de folk i el periple per Budapest és una dada real.
Des de l’inici del projecte vau tenir clar que el to seria de comèdia?
Crec que sí pel nostre tarannà, el dels tres actors i el meu. Ens vam conèixer l’any passat en un espectacle sobre Mèxic que també tenia molts passatges de comèdia, som molt de la broma a la vida real i tot estava molt encarrilat a la comèdia, però teníem clar que també volíem fer algun passatge de drama. En part, aquesta va ser la raó de cridar el Marc Rosich, pensàvem que era un dramaturg que s’avé molt bé amb la comèdia, però que alhora, pot escriure algun passatge més dur i tocar drama i així ha estat realment.
A banda de les dificultats per trobar feina, també parleu dels prejudicis i la intolerància a través de les veïnes dels nois. Volíeu fer una crítica sobre com els autòctons rebem els nouvinguts?
No era un a priori, però les veïnes van sortir un dia en les improvisacions, ens va agradar i vam tirar d’aquest fil. Al Marc també li va agradar i les va fer aparèixer i reaparèixer al llarg de l’obra perquè va pensar que era la connexió amb el nostre context de l’aquí i l’ara. Tenim un problema migratori molt gran, però en tenim un altre, que és com rebem i amb quins graus de xenofòbia. Com és rebre l’altre? Com va ser la primera tongada d’immigrants de la resta d’Espanya i com aquella tongada està rebent aquests nous immigrants? D’això n’havíem parlat molt i no anava a sortir, però és el batec de cada dia, el que ens trobem a les nostres escales de veïns i s’ha acabat imposant. I ha enriquit molt el relat. Si bé la gran història, la que surt als telenotícies, és la immigració, la història en minúscules, la del dia a dia, la reacció domèstica de cada veïnat amb els immigrants té molta teca. Estic molt content perquè han sortit les dues històries i és en la segona on intervenim tots, vulguem o no, ni que sigui pecant d’omissió.
El text no té el desenllaç que desitgen tots els personatges, perquè heu apostat per aquest final agredolç?
Aquesta pregunta li hauries de fer al Marc perquè ha rematat ell la peça, però a nosaltres ens ha agradat molt. D’una banda, no volíem un final estil Bollywood perquè d’alguna manera ens superaria, però de l’altra, l’energia tan alta que deixen aquestes pel·lícules ens agradava, encara que reflexivament, no buscàvem aquest desenllaç. Vam posar tot això sobre la taula i el Marc ens va venir amb un final agredolç que ho contenia tot, hi ha la traca final, però alhora hi ha molta reflexió que és un poquet més amarga i és molt real.
Els personatges compensen aquesta part més difícil i dura de les seves vides amb uns balls molt acolorits i lluminosos, servien per contrastar amb la foscor d’aquesta boca de tauró de la qual parlen?
Això sí que va sortir força al principi. Quan partíem del pis pastera, vam imaginar una escenografia que havia de ser apagada, cutre, vella, però quan preparàvem les coreografies, pensàvem que havien de ser punxades d’oxigen per al públic, per deixar-lo respirar, fins i tot l’escenografia havia de girar i transformar-se en color. Jo sempre tinc la idea que per fer passar un drama és millor anar oxigenant l’escenari amb broma, ball o cançó. El drama és molt impositiu, t’obliga a empatitzar, és una mica autoritari en aquest sentit. I si funciona, molt bé, però si queda a mitges, se’t posa tot el públic en contra. Penso que una mica d’oxigen et col·loca a tu com a creador en un lloc més humil i al públic, en un lloc més relaxat, no li estàs imposant haver de plorar una hora i mitja. I crec que la reflexió es pot fer igualment, no perd força, al contrari, si l’espectador abaixa la guàrdia, quan dius el que has de dir entra millor perquè està relaxat.
Dius que com a creador, l’humor et col·loca en una posició més humil?
Quan faig bromes, sí. Igual que en la vida real.
Perquè no pontifiques…
Exactament. Crec que és bo, de fet, m’encanta aquesta autoritat dramàtica dels autors i autores que ho tenen molt clar, jo no la sento tan forta dins meu, i per tant, em sento millor un graó més avall. Les bromes m’ho permeten. Ja veurem més endavant, de moment, és així.
Per a l’escenografia, jugueu amb una llitera desmuntable que us serveix per crear múltiples escenaris, com arribeu a aquesta proposta?
La construcció escenogràfica ha tingut tres fases. Primer, comences sense res i vas veient què surt a les improvisacions, vas pensant com pot anar l’espectacle i comences a imaginar què faràs servir. I si quan improvises, vas dient que et tombaràs en un llit, al tercer dia, ja saps que fa falta un llit. Això és la idea de partida. Llavors truques a l’escenògraf (Jairo Fuentes) i li expliques que vols una llitera, però que també surten unes veïnes per un balcó, proposes una llitera desmuntable i allà comença la seva feina. Ell va veient les improvisacions, com fas servir el material a la sala d’assaig i et va proposant les seves idees. T’ho entrega i amb això tornes a jugar per donar-li semàntica, funcionalitat i velocitat. Semàntica vull dir que acabes de definir la manera en què tu convertiràs aquella llitera en un taxi perquè no és obvi quan t’arriba el ferro. Has de fer servir tota la creativitat del món amb els actors per veure diferents possibilitats i agafar la millor. Això per a mi és donar-li les possibles semàntiques a l’objecte més enllà de la semàntica primària que té ‘per se’. I li dónes funcionalitat i velocitat quan has de transformar molt l’escenografia, a part que necessites uns actors que estiguin molt a favor i amb moltes ganes, has de filar molt prim i assajar-ho molt. Un cop tens el taxi, tampoc no és tan obvi com ho transformes perquè agafes molt pes i no ho ha de semblar, ho has de fer fi, no has de donar cops. Aquestes són les dues feines que et toca fer un cop t’entreguen l’objecte somiat. Encara que ja és un concret, no significa del tot teatralment fins que no el re explotes amb els actors.
En l’anterior espectacle, Y me morí, vau viatjar a Mèxic i ara, a l’Índia. Comença a ser un segell de la companyia això d’explicar històries d’altres països?
Ha estat l’atzar i ha sigut graciós que fos així, però no té per què. No és un desig predeterminat. Ens vam posar amb Mèxic perquè havíem llegit uns contes que ens havien agradat, i ara a l’Índia, quasi igual, perquè té molta teatralitat, per la mitologia i el color. No sabem què més farem. Igual en el següent espectacle ens posem amb Ibsen o Txèkhov per trencar-nos a nosaltres mateixos qualsevol procés d’acomodació i posar-nos en un lloc incòmode, ja que aquests autors no són tant de la broma…
Comentaris recents