Els Pirates celebren els 20 anys de la companyia parlant de teatre. Amb ‘Els secundaris’ volen retre homenatge a l’edat d’or del Paral·lel, però també reivindicar la figura dels actors que hi ha darrere dels protagonistes. En parlem amb Laura Aubert i Bernat Cot, els seus creadors i intèrprets.

D’on surt la idea d’Els secundaris?

Bernat Cot: De les converses que tenim sovint la Laura i jo sobre la professió. Ens vam adonar que fer personatges secundaris ens agrada, però trobem que estan infravalorats, fins i tot per nosaltres mateixos.
Laura Aubert: És recurrent parlar de què ens agradaria fer un paper protagonista, però a la vegada, ja estàs bé. Perquè et fa sentir malament ser un secundari? sempre acabem al mateix punt de sortida; estem aquí, no parem de treballar i fem el que ens agrada.
B.C.: Al final, l’important és treballar amb amor i passió, el paper que facis és rellevant, però és una cosa més. L’obra volia ser una reivindicació, un homenatge als secundaris.

Com se us acut situar la història en el Paral·lel dels anys 20?

L.A.: Va ser força natural, de fet. Ens agrada aquella època perquè la gent anava molt al teatre, sobretot, al Paral·lel, als vodevils i revistes, i en el fons, és un gènere que està minoritzat. Ja que reivindiquem tot el que està minoritzat per la mateixa professió, també ho fem amb aquest gènere.
B.C.: Vam adonar-nos que tot això que ens passa a nosaltres al segle XXI, ja els succeïa als actors fa 100 anys, amb una altra dimensió i en un altre context, però també hi havia aquesta ànsia de voler fer més, d’anar a Madrid a treballar.
L.A.: De voler fer una obra de teatre seriosa perquè si no, no estàs ben valorat com a actor o actriu.
B.C.: Hem descobert que tot això és universal, no només del teatre, sinó de moltes altres professions. Sempre vols el de més endavant, sense entendre que el que tens tu està molt bé.

Heu trobat punts en comú amb el teatre de fa 100 anys?

B.C.: Molts més dels que jo m’esperava. També és cert que del teatre de fa 100 anys no coneixem a pràcticament ningú, ni els que van triomfar. Ara hi ha una certa obsessió d’alguns actors en voler ser recordats o coneguts.
L.A.: Però seran oblidats.
B.C.: L’important és viure el present i llestos.

Hi surten experiències personals?

B.C.: Sí, anècdotes de coses que ens han passat a nosaltres o a amics nostres. Passen moltes coses darrere un escenari.
L.A.: Des de la caiguda d’una palmera del decorat, a no sortir a escena perquè estàs xerrant a dins.
B.C.: Equivocar-te amb un canvi de vestuari, enfadar-te amb algú per un malentès i haver de sortir a escena i no poder arreglar-ho.
L.A.: Confessions de tot tipus…

També parleu de la precarietat dels actors, especialment, de les dones. Volíeu fer paleses les dificultats socials de l’època?

L.A.: La nostra professió continua sent miserable, però no tant. Abans no era ben valorat aquest ofici, ara els que ens hi dediquem som majoritàriament de classe mitjana, pots anar tirant fent classes de teatre, abans per sobreviure havies de prostituir-te si eres dona.
B.C.: O fer contraban o transvestisme si eres home.
L.A.: A l’obra surt una conversa entre dues actrius que parla de la pressió de les dones pel físic. Et fas gran i perds bellesa, entesa com que només es pot ser guapa de jove. Vam trobar una anècdota d’una actriu del Paral·lel que feia molt que no actuava. La van fer sortir en un espectacle vestida de vedet jove i el públic va començar a cridar i a xiular. Ella els va dir ‘m’heu fet adonar que soc vella, gràcies. Em retiro’. Aquesta conversa de què les dones rebem molts afalacs quan ets jove jo l’he tinguda amb actrius més grans. Ho reps com una cosa fantàstica, però és un verí, arribes als 35 i t’ho deixen de dir, li ho diuen a una de 25. I això ja passava fa 100 anys.
B.C.: Si ets guapa, potser treballaràs més. Hi ha cosa molt d’estètica en la professió. Tu reps un personatge o un altre segurament pel teu talent, però també hi ha una part de físic. Es pot entendre, però té una part perversa.

Això també els passa als personatges a l’obra.

L.A.: I ara no para de passar.
B.C.: En el fons, són traumes o pors que tinc com a actor. Pel meu físic hi ha un seguit de coses que no podré aconseguir mai.
L.A.: Hi ha moltes obres de teatre que s’han passat a la gran pantalla i ha canviat el repartiment. O també passar de Barcelona a Madrid.
B.C.: Els actors som una peça de producció i per certa gent, son només diners. Hi ha una part de la professió que és perversa i ho vius amb ràbia i temor. I l’obra no vol ser una crítica, però sí una reflexió sobre com funciona.
L.A.: Hi ha d’haver una crítica en el sentit de què hi ha molts actors que se senten infravalorats perquè no son famosos, però això no vol dir que siguin més dolents.
B.C.: O perquè només has fet comèdies o musicals.

Com ha estat el procés d’investigació sobre el Paral·lel?

B.C.: Molt còmode i pausat, no teníem pressa. El nostre objectiu era treballar junts i passar-ho bé.
L.A.: Vam demanar ajuda al Xavier Albertí i ens va indicar molt bé què llegir.
B.C.: Pel que va ser el Paral·lel, hi ha molt poca informació, sobretot, a nivell de partitures i llibrets.
L.A.: I també ens ha ajudat l’actriu Cinta Moreno a decidir quina mena d’espectacle, de repertori i de personatges podrien sortir junts.

A l’obra hi surten personatges com l’actor de revista Alady o Josep Santpere, us ajudava a donar-li versemblança?

B.C.: Volíem uns protagonistes que no es veiessin mai i al principi, no tenien nom. Finalment, vam decidir que la gràcia era que els secundaris no en tinguessin, però els protagonistes, sí i en comptes d’inventar-los, vam agafar-ne de reals.
L.A.: Ho vam situar el 1923 per saber qui podia encaixar, ja que ho fas en una època, ho fas bé. Crec que com més ben documentat està, més arriba.
B.C.: I aquestes estrelles del Paral·lel de qui no en tenim record, com a mínim, potser algun espectador en sortir les busca a internet.

Parleu de tourné, varietés, alterne. Heu adaptat el vocabulari a les expressions d’aquell moment.

L.A.: Volíem revisar tot el text i adaptar-lo a l’època, però no vam arribar a temps.
B.C.: Sí que fem servir paraules de la professió que ara no es diuen. Com que hem consultat molta documentació d’aquell temps, hem agafat el mateix llenguatge, amb barbarismes i tot, però li dona un aire i ajuda a situar-se en una altra època.

A l’obra hi apareixen uns 15 personatges, sempre vau tenir clar que vosaltres dos els interpretaríeu tots?

B.C.: Amb Pirates el fregolisme és una cosa que fem sovint. No ens feia especialment por.
L.A.: Com a actor, és un repte.

I també que volíeu cantar i ballar?

L.A.: Vam tenir molt clar des del principi la situació, que passaria en una cameta de teatre, que també és un espai secundari que no es coneix.
B.C.: Tot el que passa a nivell de música ens han passat a nosaltres en cametes, cantar una cançó, imites els que estan a l’escenari, són coses naturals dels personatges que s’esperen.

Com arribeu a aquesta escenografia tan detallista?

B.C.: Teníem clar com seria aquesta cameta i que l’escenari no es veuria i ho vam parlar amb l’Enric Romaní, l’escenògraf.
L.A.: Havíem pensat en fer un escenari giratori.
BC: Nosaltres pensàvem en gran i després, l’equip ja ens va dir el que es podia fer i el que no. Però l’Enric ha dissenyat una escenografia espectacular.

Ha suposat algun repte especial mostrar la part del darrera d’escena i a la vegada, sortir a actuar al davant?

B.C.: L’única complicació va ser haver de definir un escenari que no veiem mai.
L.A.: I que hem d’anar quadrats amb el so de fora.
B.C.: Tot el que passa a l’escenari està gravat, ha sigut una feinada que han fet el Damià (Duran) i l’Adrià (Aubert).
L.A.: De fet, el guió el vam escriure en dues columnes, l’escenari i entre cametes.
B.C.: Tot el que fas en la cameta està en relació amb el que passa a l’escenari. De fet, hi ha dues obres de teatre. Nosaltres ho vam escriure i després vam veure la magnitud de la tragèdia.
L.A.: Però tot l’equip ha remat a favor, hem anat tots a la una.