La sala Versus Glòries acull aquests dies l’espectacle Angle mort, de Roc Esquius i Sergi Belbel, una comèdia que juga amb l’espai i el temps i on res és el que sembla. En parlem amb el seu director, Lluís Elías.
Explica’m com entres en aquest projecte.
La sala Versus Glòries té dos socis, el Jofre Blesa i el Ramon Godino. Jo havia estat professor de teatre del Ramon i professor d’improvisació del Jofre. Quan van muntar el Versus Glòries, jo els anava seguint, anàvem mantenint el contacte. I un dia van proposar-me que dirigís una comèdia. Jo sortia d’una operació i venia de passar el confinament a Albacete dirigint la Celestina amb un sol actor, havia estrenat a Madrid, estava molt empoderat i vaig dir que sí. Els vaig demanar quina seria la comèdia i em van dir que no ho sabien. Li havien demanat al Roc Esquius que escrivís l’obra i li havien explicat qui era jo, què m’agradava, què no.
Et van fer un vestit a mida.
Jo crec que sí. Vaig parlar amb el Roc i li vaig explicar que m’agrada molt el ritual, no m’agrada sentir la paraula al començament de l’espectacle, les músiques em sobren, m’agrada molt el gest. He treballat amb Els Joglars durant prop de vint anys i he fet de polidor de marbre, he treballat molt la precisió. Ell li va passar una proposta al Sergi Belbel i van començar a treballar. A finals d’octubre em vaig trobar amb els actors sense saber ben bé quina era l’obra i vam començar a assajar i a treballar el gest i l’espai escènic. A principis de novembre vam tenir tota l’obra i vam anar treballant escenes, però a poc a poc, sense llegir-la tota de cop, imaginant com seria el final.
Un dels elements més originals de l’obra és que mostra una mateixa situació des de dos punts de vista. Això demana un treball important de gest per part dels actors.
La proposta del Roc i del Sergi és molt interessant. És un repte per a qualsevol director i també per als actors. Té una gran fusteria teatral, un gran coneixement de dramatúrgia i del que és una comèdia. Són uns mestres. Engranar tot això és pura marqueteria teatral. És com si mires un trencadís de Gaudí, de lluny el veus com un tot, però quan t’hi acostes, t’adones que és un conjunt de trossets enganxats. És un treball artístic envejable. Jo com a director vull que surti com ells s’imaginen i sobretot, pensant molt en el públic, que ho entengui, que no se li faci estrany que en paral·lel estiguin passant dues escenes i en una d’elles no es parli. I després, tot va cobrant sentit.
I d’aquí ve el títol de l’obra.
L’angle mort té moltes accepcions, és un lloc on van passant un seguit de coses i tu des de l’altra banda, jo li dic l’angle viu, no saps per què passen. Parteix d’una situació molt actual; en plena crisi, el cap d’una petita empresa es veu obligat a fer un acomiadament. Intenta fer-ho de la millor manera possible, pretén convèncer una de les treballadores perquè ho deixi i a partir d’aquí, comença tot l’embolic. De cop i volta, en aquell despatx passen coses que aquell cap no entén. I després, t’assabentes de tot el que ha passat. El públic durant la primera part s’identifica amb el cap perquè viu el mateix que ell, però al final descobreix tot el pastís.
Tu anomenes ‘angle viu’ el costat de la història que s’explica al públic.
A l’angle viu es parla, està viu. A l’angle mort, no. Tu ho veus en paral·lel, saps que a l’altra banda estan passant coses perquè els actors les fan, però no les parlen, per tant, no podem saber què hi passa. És com si tu sents que el veí fa uns sorolls, però no saps què passa fins que un dia t’explica que va amb crosses i ja ho comprens tot.
Com has treballat amb els actors les escenes sense parlar?
No ha estat fàcil. És precisió pura. Hi ha una escena que hem de treballar en mut, però ells han de fer un seguit de gestos marcats pels autors i uns altres que ens hem inventat. A la part muda has d’agafar la mateixa energia i fer els mateixos gestos de l’escena parlada. Així de fàcil d’explicar i així de difícil. És la màgia, la poètica del gest i de l’obra. L’altre inconvenient és que una escena parlada no dura el mateix que una escena muda, per tant, els moviments s’han d’allargassar. S’alenteixen o s’acceleren. I una dificultat afegida és que el Versus Glòries té grades a les dues bandes i no pots col·locar els actors a segons quin lloc perquè els espectadors han de veure el mateix des de qualsevol punt. Hem treballat els moviments a partir de trobar situacions que es puguin obrir i tancar molt perquè tothom ho pugui veure igual. A més, qui està a les primeres files no té tanta perspectiva. Hem treballat d’una manera que els que estan més a prop no es perdin res.
Déu n’hi do, el repte.
Ha estat complicat, però el teatre es basa en la poètica de la simplicitat. Aparentment, ha de ser simple perquè el públic gaudeixi. No pots ensenyar el patiment dels assajos, encara que aquí no hem patit, ens ho hem passat molt bé, hem vist el joc de seguida i tot l’equip hi hem jugat.
L’obra ens explica una situació d’acomiadament, però en clau de comèdia. Ha resultat complicat trobar el to?
El to s’ha anat trobant. Pujar-ho tot al màxim nivell de bogeria i després, anar-ho baixant. Si en una comèdia comences amb un punt de vista realista costarà molt d’anar pujant, en canvi, jo jugo a pujar-ho al màxim i després ho baixo. Aquí el to està entre el realisme i el clown, hi ha dos personatges que són els pallassos ximples i els altres dos, els pallassos savis que porten la veu cantant. En els assajos el pallasso desapareix, intentem que els personatges siguin realistes. Necessito identificar-me amb uns personatges de cos, no amb un altre tipus de llenguatge, el clown. També he cuidat el ritme. La comèdia necessita un ritme. I això ho hem anat trobant. Hi ha moltes entrades i sortides del despatx i has de controlar molt bé aquestes transicions.
Això també és clown.
Sí, però rebaixat. El clown funciona quan és de debò. El que he treballat més són les transicions entre escenes i la progressió dels personatges. La Rafaela (Rivas) té un personatge molt innocent que evoluciona cap a una persona forta i jo vull veure aquesta dona, no la nena acomplexada. I en el cas de la Berta (Bahr), no vull veure la freak, sinó la treballadora combativa i capaç d’arribar als seus objectius. És el món de les dones i els homes que hi ha allà. Això ho he intentat reforçar molt i crec que encara ho faré més quan els actors ja ho tinguin tot per la mà.
Les dones en aquesta obra fan una evolució més interessant que els homes.
Sí. I això ho he de remarcar molt. Que el públic entengui que una acabarà agafant el paper de líder i l’altra, el paper de la freak, la tia que no té por, que supera els seus complexos i es converteix en una dona combativa.
Totes dues fan un pas endavant.
Exacte. I l’home no canviarà. La seva progressió és molt diferent, és molt estret de mires, té vergonya de dir-li a la companya que n’està enamorat. No és ximple, però s’hi acosta una mica.
El desenllaç és el que desitjaríem moltes vegades en casos com aquest. Es fa justícia poètica?
La poètica està a tot arreu, i la justícia poètica, també. Tothom es mereix el que va llaurant. Si tu durant un temps has anat sembrant una sèrie de coses, al final et trobaràs que tothom se’t gira en contra. I aquí el paper important de les dones, una indueix a l’altra a ser molt combativa. En canvi els homes, un grava notes de veu perquè li ha dit la psicòloga i l’altre s’equivoca d’estratègia i tria qui no ha d’acomiadar. És més ruc ell que ningú. En definitiva, el que s’explica és que no perquè tu tinguis poder i autoritat podràs arribar allà on realment vols. Tot se’t pot girar en contra. Aquesta és la poètica del final.
Comentaris recents