A la sala Versus Glòries s’hi respira aquests dies inquietud i foscor gràcies a L’habitació tancada, una obra de gènere fantàstic on s’entrecreuen tres històries de suspens amb desenllaços sorprenents. Parlem sobre el darrer projecte de la companyia La Salamandra amb l’autora i directora del muntatge, Loredana Volpe.

Com se’t desperta l’interès per fer una obra de gènere fantàstic?

En primer lloc, volia reivindicar aquest gènere al teatre, es fa molt poc o pràcticament, mai. Fa un parell d’anys, vaig veure L’última nit del món, de Llàtzer Garcia, a la Sala Flyhard, un text barreja de gènere fantàstic i ciència ficció i em va obrir la ment; això es pot fer! Jo havia estat fent recerca a la universitat sobre el gènere fantàstic.

En quins estudis?

Vaig estudiar lletres a Caracas i després vaig venir a Barcelona a fer estudis teatrals a l’Institut del Teatre, va ser la meva especialització, però sempre he estat molt a prop del gènere fantàstic. De fet, la meva tesi doctoral tracta del terror, l’horror i el grotesc a la peça Ubu Rei, d’Alfred Jarry. És un tema que m’interessa molt i que em venia de gust portar al teatre. Vaig estar pensant en quines històries podria escollir, el Llàtzer va agafar tres contes i em semblava una bona combinació. Vaig trobar l’Antología de la literatura fantástica, de Borges, Bioy i OCampo, i llegint The Monkey’s Paw (William Jacobs) vaig tenir un revelació, podia ser un motor per activar les altres històries. De fet, agafo l’artefacte de la pota de mico com a objecte màgic i és el desencadenant del que passa a l’obra, el terratrèmol i tota la resta.

A les tres històries, els personatges es debaten entre la curiositat i la por per allò desconegut. T’interessava explorar aquestes emocions?

Totalment. I també que al gènere fantàstic sempre és necessari algú que pugui dubtar de tot. Tens un personatge molt segur de què tot funciona, de què hi ha alguna cosa que trenca les lleis del nostre món i un altre, el testimoni, que dubta i gràcies a aquesta vacil·lació es pot generar el fantàstic. Necessites aquest equilibri. De fet, a la història Hounds of Tindalos tens el Víctor Chalmers (Marc Pujol), un escriptor a qui li agraden les ciències ocultes i està convençut de què pot viatjar en el temps i la Frank (Anna Casas), que és una física i diu que allò és una animalada.

En tots tres casos, pot més la curiositat que la prudència.

Això ho parlàvem molt quan estàvem assajant. Em passava amb l’Anna Casas, que és una actriu molt natural i necessita sentir que allò és real per entrar dins de la veritat en escena. Deia que el seu personatge no voldria ajudar el Víctor perquè és perillós. Jo li deia que era important que sempre hi fos aquesta curiositat cap a allò desconegut; és perillós, però atractiu al mateix temps. I ho acaba fent per veure què passa, per saber què hi ha més enllà.

Parlem de les tres històries. La primera s’inspira en The Monkey’s Paw, el clàssic conte dels tres desitjos, que porten conseqüències.

Es compliran, però d’una manera no tan meravellosa. Aquí hem adaptat el conte amb nous personatges que poden ser més creïbles per a un espectador del segle XXI. A la història clàssica tens una parella que viu en un poble apartat i arriba un personatge que no és gaire comú, crec que el públic estaria una mica més allunyat. Jo he posat una parella de germans i una amiga de tota la vida que arriba després de nou anys de no veure’s. Es crea una cosa molt més versemblant, que és molt important per aquest gènere. He creat personatges nous que a més, tenen els noms dels meus millors amics.

I això?

He posat els noms de Víctor, Fabio, Edmund, Samuel, volia fer els personatges més propers a mi i volia parlar d’ells. Jo soc veneçolana i porto molts anys sense veure’ls i els trobo molt a faltar. Era una manera d’estar més a prop d’ells.

Ells ho saben?

Sí. Són els meus millors amics, però a més, teníem la companyia La Salamandra, a Caracas, i estan al corrent de tot el que fem.

La segona història es basa en el conte The Blind Spot, d’aquí surt la idea de l’habitació tancada, que has convertit en leit motiv de tota la funció.

Totalment. Tot i que aquesta va ser la segona història que vaig pensar entrelligar, la idea de l’espai tancat és un clàssic a la literatura detectivesca, és perfecte perquè és una excusa teatral. Només tinc un espai i hi he de desencadenar totes les històries. Que ja tenen aquesta sensació d’alguna cosa d’oclusiva, era perfecte per poder encadenar. Blind Spot s’ha traduït com a Punto Ciego en castellà, quan hauria de ser llacunes, és una cosa que oblides.

Finalment, el tercer conte parteix de Hounds of Tindalos, on es parla dels viatges en el temps, un altre tema recurrent del gènere. Entre les tres històries has tocat els temes més comuns del gènere fantàstic.

Sí, els més clàssics: espai tancat, tres desitjos i viatge en el temps. La única diferència és que aquest viatge en el temps no acaba de ser ciència ficció perquè fan servir una droga i no us dispositiu tecnològic. És terror fantàstic i no ciència ficció, encara que parlen de física, d’angles i corbes, és terror pur.

Quins han estat els reptes més importants a l’hora de crear suspens en un teatre?

Voler portar aquest gènere a escena és un risc molt gran, no se sol fer. De fet, l’obra del Llàtzer Garcia no es va girar que jo sàpiga, quan a mi em va semblar meravellosa. Després està la qüestió econòmica. No pots portar el gènere fantàstic a escena i fer-ho de forma abstracta perquè la gent no pot entrar en la il·lusió. Has de tenir una escenografia, si és un pis, ha de tenir-hi tots els detalls. I has de crear efectes. Va ser tot un repte perquè tampoc no teníem un pressupost gaire gran. I vam tenir menys ajudes de les que vam demanar. Quan vam començar el projecte comptàvem amb una cosa i al final, vam rebre menys diners, cosa que passa molt últimament i que no ajuda gaire a què es pugui fer cultura. Realment, és preocupant. Al final vam acabar-ho fent però deixant-nos-hi la pell. Va ser molt complicat. Ho volíem fer i ho fet amb tot l’amor, però amb unes condicions que no són ideals. Hem acabat esgotats.

Però contents de la resposta?

Sí, la setmana passada vam exhaurir. Està anant bé de públic, però vam acabar molt cansats. És difícil portar aquest gènere al teatre.

Un altre repte ha de ser, com ja has apuntat, el treball amb els actors.

Com tinc la companyia, ja pensava en els actors quan creava els personatges. Això facilita les coses. Per exemple, el personatge del Marc Pujol té molta cosa d’ell, sé que interpretativament ho pot fer, i el personatge del Chap (Rodríguez) també. Això està bé, però en el moment d’assajar i imaginar coses que no hi són i que han de generar una cosa molt profunda, és complicat. Has de treballar la imaginació en un altre lloc en el que no estan acostumats i no és fàcil. De fet, no va ser fins que no vam arribar al teatre i vam veure l’espai amb llums, el tro, el terratrèmol, que no van començar a entendre el sentiment que s’hauria de transmetre. Si no, t’ho imagines i et fa una mica de riure.

La música i les llums són clau per crear una atmosfera de suspens. Com ho heu plantejat?

Nosaltres no vam veure les llums fins a la mateixa setmana de l’estrena. I la música la vam anar escoltant amb el músic de la companyia, l’Alvar Llusá-Damiani, que ha fet una feina espectacular.

La música ha estat creada especialment per a l’espectacle?

Sí. Ell va fer tota la composició, només per escoltar-la, ja val la pena venir.

És complicat trobar l’equilibri entre crear l’efecte desitjat en l’espectador, però sense resultar excessiu. Com ho vau treballar?

Les llums i música són essencials, sense això no pots donar l’efecte que vols. Vaig començar a treballar amb l’Alvar amb referents de l’anime japonès, Attack on Titan, Steins;Gate, que són molt coneguts al japó i crec que aquí també. Li vaig dir que ho escoltés, eren bandes sonores que em feien sentir com jo volia sentir-me quan veiés l’obra. A partir d’aquí, ell va crear una cosa nova. També vaig agafar peces de l’última pel·lícula de Harry Potter, del compositor Alexandre Desplat. De fet, assajàvem amb una d’aquestes peces perquè els deia que l’Àlvar estava creant una cosa semblant. Després va fer una cosa molt diferent, però ens va agradar molt. Va ser molt divertit això d’anar provant les músiques.

Un element que apareix a totes les històries és l’olor. És un sentit que et permetia jugar amb la imaginació de l’espectador?

Inicialment, volia fer-ho tot molt versemblant, volia posar una olor estranya al teatre, és un sentit que mai no considerem i s’hi hauria de poder experimentar. Però vam trobar molt complicat com portar aquesta olor a la sala. Vam provar de cremar plàstic, però no podíem encendre foc, vam provar amb olis essencials, però no eren prou potents com per arribar a tota la sala i crear aquesta olor nauseabunda. I com hi ha molt fum, ja es crea aquesta atmosfera de què alguna cosa molt estranya està passant. Al final, l’efecte de l’olor s’ha d’imaginar, és molt important exercitar la imaginació.

L’escenografia ha estat inspirada en les habitacions de la sèrie Sherlock de la BBC. M’ho expliques?

M’agradava que l’escenari fos molt barroc, ple de coses. A la sèrie hi ha un paper tapís blanc i negre, nosaltres vam fer una cosa semblant, però vam agafar com a motiu unes papallones que apareixen a l’anime xxxHOLiC, que ens va inspirar per a tot el disseny, i la papallona negra és un motiu de misteri. Tota l’escenografia està plena de coses que ens agraden molt i que hi estan relacionades. De fet, aquests contes es van versionar en anime japonès. Steins;Gate parla de viatges en el temps i el personatge s’assembla molt al Víctor Chalmers. Hem agafat alguns referents d’aquí. De fet, el Marc Pujol porta una samarreta amb el dispositiu de viatges en el temps d’aquest anime. Està ple de detalls. La gent pot reconèixer-los a l’escenografia. També hi ha referències al manga Evangelion, nosaltres vam fer un espectacle a la Sala Atrium, Ànsia (Crave), inspirat en dos episodis d’aquest manga.

Author