Magda Puyo ha estrenat al Teatre Lliure I només jo vaig escapar-ne, de la dramaturga britànica Caryl Churchill, interpretat per Muntsa Alcañiz, Lurdes Barba, Imma Colomer i Vicky Peña. Conversem amb la directora sobre els reptes que ha suposat portar a escena aquest text tan inquietant com visionari.

Què et va portar a triar aquest text de Caryl Churchill?

Jo havia llegit força textos d’aquesta autora, tan potent com és i es posa en escena poc a Catalunya. És una dona que contínuament està treballant amb les formes, buscant com parlar dels temes del segle XXI. Té 83 anys, ho ha viscut tot, però cadascuna de les seves peces és una recerca, és increïble, l’admiro moltíssim. Aquest és l’últim text que es va estrenar a Londres i em va semblar ideal. És de 2016, encara no sabíem que existia la pandèmia, en canvi, és una mirada cap al futur, com una Cassandra o un Sibil·la que veu més enllà i ens dona un toc d’atenció per dir-nos que anem molt malament. I després, passa tot el de la COVID-19, és premonitori total. Té una mirada cap al món contemporani molt lúcida, punyent, i fins i tot, amb sentit de l’humor, és molt irònica. M’agrada molt poder veure la realitat des de la ironia, crec que és des d’on fa més mal, en el bon sentit de la paraula, des d’on fa més punch a la reflexió i les emocions.

Ja tenies la peça triada abans de la pandèmia?

Sí, és molt fort. Quan el Juan Carlos Martel va començar la seva direcció al Lliure, jo li vaig dir que tenia sobre la taula un text de la Churchill que m’agradava molt, amb una forma molt particular que m’interessava. Quan li vaig dir quin era, resulta que ell també el tenia sobre la taula. Però et diré més, quan vaig trucar la Vicky (Peña) per fer un paper, em va explicar que n’havia demanat els drets i li havien dit que ja estaven ocupats, els tenia jo! De cop, hi havia tres persones que havien llegit el text i els havia interessat i ara totes tres estan al muntatge o al teatre. I després va venir la pandèmia.

I el text resulta encara més inquietant.

A més, parla de tot, d’ecologia, de feminisme, del que és políticament correcte i el que no, de les relacions humanes, de la comunitat. Elles, al cap i a la fi, són una comunitat i allà hi troben consol. Parla de la gent gran, de donar veu a les dones grans que són les que tenen menys veu del món! Aquesta veu tan sàvia i alhora, tan quotidiana i propera a tots nosaltres. És molt interessant com la Churchill treballa els temes, ella no és pedagògica, reflecteix el món tal i com és, el sintetitza. En molt poques paraules i poc temps, parla de tot. L’obra dura 60 minuts però de tan sintètica com és, esclata.

D’alguna manera, fa pinzellades sobre els temes.

El concepte pinzellada l’hem treballat fins i tot a l’escenografia. És la manera que ella té de plantejar-te temes i deixar que tu hi viatgis. No tanca res, t’obre camins i preguntes. Ella sempre demana un espectador actiu que acabi el quadre, el pensament, la reflexió.

Aquesta forma d’escriure, suposa una dificultat afegida a nivell de direcció?

És un repte. A mi ja fa un temps que només m’interessen els reptes i els enigmes. Allò que no sé és el que m’interessa. El text no té acotacions, són diàlegs i monòlegs. Diàlegs curts, de dues, cinc o sis paraules. Has d’imaginar-te un contenidor i una manera de fer. Has de fer una aposta per un tipus de treball. I m’ha sortit una aposta guanyadora. Tot l’equip; les quatre actrius, la Clara Peya. El Sadurní (Vergés) ha fet una traducció fantàstica. És molt difícil treballar un text tan sintètic, el català no ho és tant com l’anglès. A més, ha sigut el meu ajudant de direcció i a mida que anàvem sentint o interpretant el text fèiem algunes modificacions. Ha sigut un treball continu amb la Clara, el Pep Duran, la Nina Pawlowsky, amb els Cube, que han fet els llums. A partir de les meves idees hem anat desenvolupant i proposant, finalment, és un treball de tot l’equip.

Explica’m com ha anat aquest procés.

Una de les primeres coses que desenvolupem amb el Pep Duran, a partir de la idea de direcció, és on passa l’acció: aparentment, en un jardí. Però ni al Pep ni a mi no ens interessa gaire el naturalisme i ens plantegem com poetitzar l’espai. El so i la composició musical neixen quan apareixen les veus. La sonoritat també és la veu i m’agrada treballar-ho tot junt. La Clara venia als assajos i allà improvisava a partir de la interpretació de les actrius i de les idees que anaven sorgint. Igual que el vestuari, perquè són els cossos. Necessites les actrius en moviment per fer un vestuari. Amb la llum, igual que amb l’escenografia, ja teníem conceptes predeterminats abans del disseny definitiu. Espai i llum van de la mà, la llum és espai i l’espai és llum.

I les actrius?

Són professionals com una casa de pagès, ha sigut un treball fantàstic perquè s’han tirat de la moto amb mi. Han acceptat el joc i s’ha creat una sensació d’anar totes juntes cap a un mateix lloc.

Vas tenir clar el repartiment des del començament?

Vaig estar pensant en diferents opcions. La Churchill demana actrius al voltant dels 70 anys i aquí no en tenim tantes. Totes són molt bones, però no n’hi ha gaires. És una aposta política, donem veu a les dones grans, les que estan aguantant el món i ens poden ajudar a entendre’l. L’autora demanava això. A més, hi havia una cosa molt maca, l’Imma (Colomer) i la Muntsa (Alcañiz) són fundadores del Lliure i d’alguna manera, hi tornaven després de molt temps. Vaig donar-hi algunes voltes, no totes arriben als 70, però vaig decidir escollir-les i vaig fer un ple.

Jordi Prat i Coll, que ha traduït i dirigit Lluny i Una còpia, de Churchill, diu que l’autora ‘escriu teatre perquè es llueixin els actors i per això no els hi dona tot mastegat’. Hi estàs d’acord?

Jo vaig produir Lluny quan dirigia el festival de Sitges, imagina’t si en fa, de dies! Però la Churchill no ha acabat d’entrar dins dels nostres escenaris. Estic totalment d’acord amb el que diu. En no haver-hi acotacions, et deixa amb la seva textualitat i tu has d’entrar en aquell món i fer una proposta escènica. Igual que fa pinzellades al públic, també les dona a les actrius i a direcció i tu has de fer l’esforç d’imaginar i crear. És teatre de text, però obert a què tu puguis capbussar-te en el que ella diu i descobrir l’enigma que sempre posa en els seus textos. I si no el descobreixes, trobes el teu, però alguna cosa descobreixes segur.

El títol original és Escaped alone i l’heu traduït com a I només jo vaig escapar-ne.

Aquesta frase és de Moby Dick. A l’inici de l’obra inclou la cita: ‘I només jo vaig escapar d’allà. Llibre de Job. Moby Dick’. I és el títol. És molt difícil traduir Escaped alone al català. Això és el que diu el narrador de Moby Dick perquè només ell va escapar del monstre. El text parla de l’apocalipsi o d’un possible final de la humanitat, però no és pessimista. Ella pensa que mentre hi hagi temps, encara podem escapar del monstre que som nosaltres mateixos. Monstres per al món, però també per a nosaltres. Juga amb el caos mundial i amb el caos íntim de cadascú. Cada personatge desenvolupa una problemàtica, el seu petit monstre: una té fòbia als gats, l’altra és una depressiva crònica, l’altra va matar el seu marit. I encara podem escapar, potser hi haurà un moment en què ja no ho podrem fer. Crec que aquesta és la seva advertència.