Heu fet una versió lliure del Faust de Goethe, què us va inspirar a adaptar aquest text?
Hi ha una intuïció que funciona i després, l’has de verificar per veure si passa el filtre de la raó. Feia temps que Faust em rondava pel cap, que no se’n feia cap a Barcelona i creia que podia ser interessant, aquí està la intuïció. Després, comença l’estudi i el treball. Vam anar directament a Goethe per treballar sobre el seu text i és immens, amb nivells i capes metafòriques, simbòliques, poètiques de molts tipus. Quan veus que alguna cosa no l’entens, a mi em motiva molt. Si tinc la sensació que agafo un text o un material que ja sé com el vull fer, el procés no té cap sentit. Els assajos s’acaben convertint a fer de Guàrdia Urbana i ordenar les coses tal com les veus. Aleshores, negues la idea que el procés de creació sigui també un procés de recerca. Jo crec molt en què l’art és un camí de coneixement. Si nosaltres comencem a treballar amb uns materials, hem de poder arribar a un lloc que no coneixem des del principi. El fet de no acabar d’entendre alguna cosa, però que et sedueixi, és un bon inici per tirar-te a la piscina.
Et serveix com a estímul per avançar…
Allò m’atrau, però no ho veig, és un estímul molt heavy per fer el camí. Una de les coses que em resultaven molt complicades amb Goethe és que el seu Faust no fa ben bé un pacte, fa una aposta. Això és nou respecte el mite, respecte Marlowe o el que la gent del carrer pensava. Ell diu a Mefistòfil “si mai aconsegueixes que em pari i digui ‘instant, ets tan bell que no vull que res més succeeixi’, sóc teu”. És un vers que queda tan sintetitzat. I investigues, no només llegir, també treballar-hi a veure què passa i t’adones que avui en dia tot és el moment més bell, el moment més important; el clàssic del segle, les vacances de la teva vida… això va molt associat al consumisme i al capitalisme tal com l’entenem avui en dia. Goethe utilitzava Faust per conèixer el món que li estava canviant al voltant. A la segona part, hi ha la part de l’emperador, que en el nostre cas és una emperadriu, que té problemes econòmics, i Faust li diu que amagui tot l’or i en el seu lloc, reparteixi papers, això és l’invent del capitalisme. Goethe estava molt preocupat per aquestes coses que estaven naixent. Faust és del segle XVIII-XIX, romanticisme alemany, però molt associat a una reflexió sobre tot el protestantisme en el seu moment més d’explosió, individualisme associat al puritanisme. I et preguntes si ha canviat aquest món. Així com veus que el món de Shakespeare ha canviat, el món de l’antiguitat ha canviat, aquest món no ha canviat i ha anat creixent. I el que abans només podien fer els rics, els savis, els poderosos, ara ho podem fer tots. I quan te n’adones, això acaba sent una cosa molt comuna a aquesta cosa de l’instant bell. Aquesta ximpleria de les vacances de la teva vida, el Sant Valentí de la teva vida, tot ha de ser molt important. Llavors t’adones que aquell vers no era tan críptic, és molt senzill. Si mai sacio aquesta set… i mai se sacia. Cada vegada que acaba un Barça-Madrid del segle, n’arriba un altre, i cada vegada que s’acaben unes vacances, en venen unes altres. Em fa l’efecte que aquesta cosa que era la part més críptica de Goethe, o en el Goethe que jo entenia, és a la que ens hem aferrat més per a l’adaptació, beu més d’això que no del mite més clàssic de Faust.
Aquest Faust està situat en un món actual marcat per la presència d’internet i la tecnologia…
Amb l’Anna Maria ens aferràvem sense cap mena de por a aquesta idea que tu navegues per internet i a Facebook ja saben quins anuncis ensenyar-te perquè hi has clicat 50 vegades. Ara està més controlat, però hi havia una època en què no paraven de sortir anuncis de porno i de alargue su pene, tota l’estona era Mefistòfil intentant seduir-te. I la Roser (Tapias) va arribar un dia amb una notícia d’una mare que es queixava que la seva filla de set anys estava dins d’un joc d’avatars i entre 10 nois l’havien violada. És complicat. Qui fa l’acció de violar? Moralment, qui és? On està? Totes aquestes ambigüitats del món virtual, aquesta possibilitat dels alter ego, de viure un món irreal, allunyat del món de veritat, també està aquí.
El vostre Faust canvia el desig de saviesa pel de joventut, sexe i diners…
El desig de saviesa està molt diluït, nosaltres hem fet el contrari, hem agafat un pringat per mostrar que ara ho podem ser tots, no cal ser doctor honoris causa de res, el dimoni ens sedueix a tots per igual. Fins i tot hi ha la ironia al final de l’obra, quan Faust ha fet totes les malifetes i reconeix que amb el poder que Mefistòfil li ha donat se suposa que hauria d’haver triat la pau al món en comptes d’escollir violar una nena, diners i festes. Davant del poder, tria tots els desitjos més barats, immediats i absurds del món.
Si Goethe hagués viscut al segle XXI, creus que el seu Faust s’assemblaria al vostre?
Dir això seria pretensiós, però l’altre dia, un dels moderadors del col·loqui deia que cada temps necessita el seu Faust. Potser el que tocaria ara s’hi assemblaria. Goethe es passa tota la vida escrivint aquesta obra. Si hagués viscut més, potser hauria fet una tercera part. Les obres d’art no tenen un principi i un final tan clars, en algun moment, paren. El cine s’ha de tancar, queda petrificat, però en teatre queden textos, rastres, els textos de Shakespeare que ens han arribat no són els que ell va escriure, són els que després d’anys van recopilar els editors, vés a saber quina idea guarden amb els originals. La idea de l’original, de la cosa acabada, segellada no crec que estigui del tot ben associada. Crec que Goethe si hagués viscut més temps, hauria seguit amb Faust.
A l’obra heu introduït referències de to clarament feminista, entenc que per coherència amb aquesta actualització?
Una de les coses que ens molestava més era aquest ús naïf del personatge de Margarida, en Goethe és força sòmines i en l’òpera de (Charles) Gounod hi afegeixen un element molt melodramàtic, és molt bleda. Avui dia no té sentit que un home tingui un comportament sobre una nena d’aquesta manera i no estigui jutjat pel públic. No ens creiem una nena que va a missa i es confessa, si ho posàvem en un temps present, no podia ser. És molt maco el vers que afegeix l’Anna Maria; ‘de nena no en sóc pas i la copa me la puc pagar jo’, li atorga a la Margarida una entitat i consciència de dona des de jove que és molt interessant. I també assenyala la impossibilitat de la defensió individual. És responsabilitat de tothom que aquesta mirada que cosifica el cos de la dona desaparegui. La nena no pot fer-hi massa més si la droguen i la violen. En el moment en què digui no, és no, és igual en quin punt sigui. Si em treus la capacitat de jutjar, i de dir sí o no, em treus la capacitat de ser persona.
Els personatges en diferents moments mantenen converses paral·leles i diàlegs que es van repetint. Quina finalitat té aquest recurs?
A l’escena de la festa, l’Anna Maria apunta la idea que les converses passen alhora i jo tenia molt clar que no havíem d’abordar la paraula des d’un lloc realista per molts motius. Primer, perquè crec que el projecte no ho necessita, estem investigant cap a un altre lloc. Una de les coses que em posen negre és aquesta incapacitat del teatre per avançar. Així com la dansa o la pintura avancen molt de pressa, el teatre és molt conservador, costa molt trobar-hi una proposta que s’acosti més a l’abstracció o a propostes més poètiques, que hibridin coses. Sempre estem amb escenografies que remeten a un plató de televisió, a una realitat molt concreta que es representa. És un tòpic, però encara hi ha molt teatre de tresillo, encara que el tresillo sigui d’Ikea, tota la cartellera de Barcelona està plena de sofàs i de taules perquè remeten a la vida quotidiana de les persones. I això està molt bé, però la manera com nosaltres ens acostem al teatre és amb una voluntat molt més poètica i crec que també és legítima. La darrera obra, Vaig ser Pròsper, la vam fer sense text i ens vam alliberar molt d’aquest pes de la realitat. I un dels reptes d’aquest projecte era, sense pervertir aquesta línia d’investigació, afegir la paraula. I ens vam aferrar a l’escena de la festa, a veure què passava. I de sobte, aquesta estratègia començava a desllorigar les escenes, i lluny d’allunyar els personatges, me’ls apropava. Fa que aquest Mefistòfil sigui més màgic, no pot ser aquella conversa i com que no pot ser, és més màgic. I les mirades, el fet que no es mirin amb Faust també els connecta més. A partir d’aquí, vam veure que aquest món virtual el podíem expressar a partir de què la paraula tingués un tractament diferent. Primer, li treia pes al vers perquè la repetició et permetia transitar per molts més llocs i ens donava una escolta actoral molt curiosa. Jo els deia que semblava jazz; estem tots tocant alhora i de sobte, un fa un petit solo i els altres, el reforcen. Als assajos vas molt a cegues perquè això no és el que t’ensenyen a l’Institut, però de sobte, veus que és un suflé que va creixent i aquest element t’ajuda a desllorigar les escenes. A més, fa un efecte amb el públic que el fa molt lliure, no hi ha subratllats. Tot està allà i alhora, però no hi ha una voluntat de subratllar. És l’efecte contrari, de donar-li a l’espectador molta més llibertat i m’interessa molt. I també ens hem adonat que ara ens parlem així. Twitter és això, jo dic una cosa i jo contesto, m’és igual el que hagis dit tu, no hi ha diàleg. La realitat no és com la imaginem, és així.
El vostre món virtual està dominat per l’aigua, un element precisament natural i orgànic…
Hi va haver un moment en què vaig deixar de dir-li món virtual i li vaig dir món oníric perquè amb aquest concepte connectava amb Magritte, amb imatges que em resultaven molt més seductores i era molt més fàcil pensar en com funcionen els somnis, que són inconnexes, i vaig anar organitzant-ho a partir d’aquí. I també ens preocupava que aquest món virtual no fos molt tecnològic, de ciència-ficció i hem intentat fer una cosa molt orgànica. L’aigua és un element primari i aquesta mena d’aiguamolls amb aquestes branques són un no-lloc. A més, no pots negar que l’aigua hi és i que està mullant els actors, això dóna un sentit de realitat que facilita el contacte amb el públic.
Tot un repte pels actors treballar sobre aigua, ho vau preparar d’alguna manera especial?
Vam tenir la sort de treballar un temps llarg amb l’aigua, un mes a la sala d’assaig. En vam haver d’aprendre. El primer dia, els actors estaven molt cansats, els moviments es tornen més lents, les presències agafen una certa entitat, i la Marta Rafa, la figurinista, deia que no els volia descalços, que es mullessin, l’aigua mulla, cala, a mesura que passa l’obra, els personatges pesen més. Tot allò que sembla que a Faust no l’arrossega, sí que ho fa, està en el cos. Ens funcionava molt bé.
En els vostres muntatges cuideu molt l’escenografia, a Yerma amb els camps, i aquí, amb l’aigua. Quin paper juga per a tu?
Que el públic entri en un lloc i es transporti una mica. I que la realitat la pugui transformar l’actor amb el cos, és una cosa que m’agrada molt. Que les escenografies estiguin vives i evolucionin una mica. Aquí hi ha menys evolució, més aviat, l’escenografia modifica els actors, però a Yerma era molt evident, el moviment estava com coreografiat. Cadascú li va el cor en unes coses i jo em dedico a això per investigar cap a unes línies potser més pictòriques i amb l’equip ens entenem molt, amb la Closca (Laura Clos) tenim molta complicitat en aquesta línia de treball.
Un altre element molt present a les vostres obres és la música, aquí els actors canten i ballen. La música ajuda a reforçar les emocions dels personatges?
Per a nosaltres, això és molt important. El teatre musical té les seves convencions de gènere i està molt bé. Una altra cosa és el fet de cantar. Com és de poderós algú cantant i que algú canti i un altre contesti i com a través de la música, que modifica la respiració, captures el públic. Això està en l’origen del teatre, en el teatre ritual grec es cantava quasi tota l’estona, l’estrany és haver-li tret la música. És alguna cosa que ens ajuda a col·locar l’escenificació, la relació dels actors en un lloc més primitiu, més orgànic, on la respiració de l’actor és més evident i que connecta bé amb la idea del teatre com a ritus. Aquí encara n’hi ha poca, però sí que és una constant de la companyia perquè ens ha alimentat molt. I també ha alimentat una cosa que penso que és molt poderosa a Projecte Ingenu, que és l’escolta actoral. Entre ells es coneixen molt i tenen una atenció i energia molt seva, això fa possible una de les coses que sempre se’ns ha valorat, l’atmosfera. Per molt que tu li posis el so, si l’atmosfera no està en el cos dels actors, només és un subratllat. També és veritat que tenim bons músics a la companyia. És un recurs que va més enllà de què ens agradi la música, penso que està molt lligat al fet actoral.
Parla’m de la imatge del programa de mà i dels cartells
Quan penses en una metàfora per explicar la idea de Faust és que està enganxat a Mefistòfil i són com eterns, no s’acaben mai, és un mort viu. I vam decidir jugar amb això. Si sabessis com es va fer la imatge del programa, és com aquella del presentador de telenotícies que va amb bermudes. Estàvem tots aguantant el porexpan, intentant encaixar, però el fang també s’anava trencant. Els hi he d’agrair a l’equip que si anem cap allà, hi anem tots. Vam fer una foto dins de l’aigua en un cub de 1×1 i s’hi van ficar tots set. Tenim la idea i la provem, és una complicitat. El David Ruano és un excel·lent fotògraf i quan treballem amb ell, com que ens veu una mica bojos, encara ens anima més i els actors no tenen manies. Això s’agraeix perquè la imatge és molt poderosa.
Comentaris recents