Marilia Samper / El cine

El Lliure de Gràcia s’ha convertit aquests dies en una platea de cinema, on tres joves hi treballen, somnien, es confessen, s’enamoren i també es traeixen. Conversem sobre ‘El cine’, d’Annie Baker, amb la seva directora, Marilia Samper.

Explica’m com arribes al projecte d’El cine.

M’ho va oferir el teatre Lliure. És curiós perquè el Marcos Ordóñez m’havia parlat d’aquest text fa anys, em va dir ‘he vist una obra que hauries de dirigir tu’. Fins i tot em vaig comprar el llibre, però no me l’havia arribat a llegir mai. Em va fer molt gràcia quan em van proposar dirigir-lo. De fet, quan em vaig reunir amb la Georgina Oliva (Directora de programació i continguts del Lliure), li vaig dir que jo, ara mateix només faig coses si crec que les puc fer.

És a dir…?

Si m’agraden i tenen a veure amb mi. Em passa sobretot amb la dramatúrgia, em fan encàrrecs que mai no m’haurien de fer, que no tenen a veure amb el que jo faig. Crec que no m’ajuda ni tampoc no ho faria bé. Darrerament, vaig dient que no a tot. Però aquesta és una obra nord-americana, el teatre anglosaxó m’agrada i té molt a veure amb el que jo mateixa escric. Me la vaig llegir, vaig trobar que era una obra molt difícil i poc agraïda.

Perquè?

La història que s’explica és molt quotidiana, no passen grans coses, hi ha la qüestió del temps que és clau en l’obra, aquests silencis i pauses s’han d’omplir molt bé perquè es mantingui la tensió a l’escenari. S’ha de tenir ofici per fer-la i el resultat, per molt bé que ho facis, agradarà a alguns i a d’altres, no. Vaig buscar informació sobre l’estrena a Nova York i a Londres i les reaccions són les mateixes que estem tenint aquí, hi ha gent que queda fascinada i a d’altres els sembla una obra molt llarga, que no passa res, fins i tot, alguns marxen a l’entreacte. Sabia que m’estava enfrontant a un os i això em va resultar molt estimulant.

Què et va interessar més de la història que s’explica?

M’agrada molt quan pugen a l’escenari personatges que no ho fan mai: classe obrera, gent gris. Generalment, les obres de teatre mostren persones de classe mitja-alta o artistes, gent que no té res a veure amb la majoria d’espectadors. I ho entenc, resulta molt atractiu parlar de personatges que estan lluny de tu, però per a mi, que vinc d’un context de classe obrera, era important explicar aquestes històries. Prefereixo parlar de les dificultats d’algú que té problemes per pagar la factura de la llum abans que d’un artista en crisi. I això ho té l’obra. A més, els tres personatges són joves. Jo faig classes a l’ESCAC i a escoles de teatre, tinc molt contacte amb joves, són una generació que està en crisi, els hem deixat sense res, sense una estructura sòlida, no tenen cap perspectiva de futur, és molt dur per a ells. Aquesta obra parla molt d’això.

Tot i que el text està escrit el 2013, manté vigent aquest retrat de precarietat laboral i manca de perspectives per als joves.

Totalment. I ha anat a pitjor. L’autora parlava dels millennials, però jo crec que els centennials, la generació Z ho té pitjor que l’anterior. El text se sosté molt bé, per a mi, no tenia cap sentit intentar situar-la 10 anys enrere perquè no és rellevant i té molt a veure amb el moment actual.

L’obra se situa a l’estat de Massachusetts, et vas plantejar localitzar les referències?

No calia, la convenció s’entén perfectament. A més, hagués demanat canviar moltes coses, té uns referents molt americans, no tenia cap sentit. També hi ha el contracte amb l’autora, que és molt dur en el sentit de què no es pot canviar res. I em sembla bé, de vegades es té molt poc respecte amb un autor de teatre, arriba un director i ho canvia tot. Puc entendre aquesta cura amb les obres. A més, amb la globalització, les realitats són molt similars. L’únic que es perd aquí és la situació dels personatges, als Estats Units no tenen res, ni sanitat pública. La situació de precarietat allà és molt angoixant perquè no es poden ni posar malalts, si vas al metge, has de pagar. Aquí encara tenim aquesta sort.

L’autora dona molta importància als silencis, quins reptes ha suposat a nivell de direcció?

Ha sigut molt bonic, hem hagut d’anar buscant amb els actors què els passa i què hi ha en aquests silencis. En alguns casos, el silenci es produeix perquè estan fent alguna activitat, netejant, escombrant, però hem fet que estiguin carregats d’emocions i pensaments. Hem anat gairebé a cada mil·lèsima de segon, a intentar omplir-ho tot perquè estigués ple de vida. Ha sigut preciós, un treball de direcció d’actors molt acurat, molt precís.

Com ho heu treballat?

A mesura que anàvem avançant en els assajos, trobàvem coses que no ens imaginàvem al principi i que ens servien per lligar el recorregut interior dels personatges amb molt de sentit, ajudava a sostenir qui eren i d’on venien. Hi ha moltes històries que el públic mai no veurà, però que estan allà només perquè en un moment donat aparegui una cosa molt concreta. Hi ha tot un relat per sota que hem anat construint, ha sigut molt interessant.

Com va anar el càsting?

Teníem la necessitat de trobar l’actor racialitzat que l’autora demana pel text. Tenia clar que volia un trio que funcionés bé, que hi hagués diversitat física, que fossin diferents entre ells, són tres hores de funció amb tres actors a l’escenari. Volia crear un paisatge humà interessant. I sabia que no volia cap actor molt conegut.

Per quin motiu?

Crec que no cal. Hi ha aquesta cosa, sobretot en el teatre privat, de què hi ha d’haver un cap de cartell, jo no crec que això realment sigui interessant ni faci que vingui més públic. Crec que el repartiment ha de ser el necessari per l’obra, no per altres qüestions. Els personatges són tres pobres desgraciats que no són res. M’agradava la idea que fossin actors que la majoria de gent no conegués. La primera audició va ser per a l’Avery i vam trobar el Ton Vieira, és meravellós. Pensava que seria el més difícil de trobar i va ser molt fàcil, és molt bo. Després, vam fer les audicions per als altres dos personatges amb el Ton per veure com funcionaven. Va ser molt curiós, de la llista de possibles actors, finalment em vaig quedar amb la meva primera opció, el David Marcé i la Sara Diego. Tenia una intuïció i se’m va confirmar amb les audicions.

L’escenografia és una platea que prové de l’antic cinema Texas.

Les butaques. Vam estar condicionats perquè el Lliure amb aquesta obra va fer un projecte pilot de sostenibilitat als espectacles. Tot havia de ser majoritàriament reciclat. Vam saber que el Texas anava a llençar les butaques i les vam aconseguir, però pràcticament tota l’escenografia és aprofitada d’altres espectacles. Les parets, per exemple, són de Les amistats perilloses. Tots els materials de base són d’altres espectacles, després hi ha tota la construcció escenogràfica.

A l’obra ens troben en un cinema dins del teatre. Creus que és un homenatge a la ficció i a allò que ens permet evadir-nos?

Absolutament. És un homenatge al cinema, a les històries, al teatre. Una de les coses que explica l’obra d’una manera molt subtil és que hi ha espais que necessiten de la col·lectivitat perquè es produeixin. Quan l’autora parla del pas del cinema analògic al digital, està parlant de la mort d’aquest acte col·lectiu. En el cinema analògic calen, com a mínim, dues persones, una que posi les bobines i l’espectador. En el digital, no cal projeccionista. En una societat cada cop més individualitzada, encara hi ha espais on trobem el col·lectiu per fer alguna cosa, per somniar junts. El teatre és una d’elles. Estem amb un munt de desconeguts, veiem una història, connectem i ens hi identifiquem. És un espai on poder escapar de la nostra realitat per, precisament, reflexionar-hi. I fins i tot la ficció més banal és allà per a nosaltres, per fer-nos una mica més feliços, un lloc on poder refugiar-nos. Això és un regal. I de vegades se n’obliden. Hi ha molt poc suport a les arts per part de les institucions quan realment és una cosa que necessitem per viure i sobreviure.