La sala Versus Glòries acull aquest mes ‘Nua (Radiografia d’un trastorn)’, un monòleg escrit per Ann Perelló i Andrea Ros sobre els trastorns de l’alimentació, seleccionat en la convocatòria de textos ‘On el teatre batega’. Parlem dels reptes que ha suposat per a la seva directora, Marta Aran.
El projecte de Nua té l’origen en una proposta de l’Ann Perelló, intèrpret i autora del text. Com hi arribes tu?
Em va trucar l’Ann quan havia presentat el projecte al Teatre Principal de Palma perquè la directora que tenia en aquell moment no ho podia fer. Jo no vaig passar un trastorn de conducta alimentària, però en la meva adolescència vaig dedicar molt de temps a la dansa i hi havia coses del text que em ressonaven. Sempre explico que l’Ann va fer un càsting de directores, va buscar aquella amb qui tingués més sintonia. Quan vaig entrar, l’equip ja estava format, m’hi vaig haver d’integrar, però ha sigut molt fàcil. Ha sigut dels pocs projectes on totes les fitxes s’han alineat casi de forma astral. Vam fer una preestrena a Alcúdia, on tot el públic es va posar dempeus, no m’havia passat mai. Allà vam veure que aquesta història era molt potent. Vam estrenar al Teatre Principal de Palma, vam fer una gira per Mallorca i a l’Ann li van donar el premi a millor actriu de l’ATAPIB (Associació de Teatres i Auditoris Públics de les Illes Balears).
I ara, a la Versus Glòries.
L’Ann, que és molt inquieta, es va presentar a la convocatòria On el teatre batega i tant la sala Versus com la Flyhard es van mostrar interessades. Van decidir fer una col·laboració, en la qual nosaltres exhibíem a la Versus, però la distribució dels bolos per Catalunya la portava la Flyhard. És la primera vegada que els dos teatres fan aquesta col·laboració.
El text parla d’una noia amb trastorns de la conducta alimentària i de tot allò que ho provoca. Volíeu fer un crit d’alerta de què aquest problema ens afecta a tots?
Estem en una societat que viu en la cultura de la dieta. Es premia el fet d’estar prim. L’Ann i l’Andrea Ros volien saber perquè es produeix aquest trastorn. En els seus casos, vivien en unes famílies on eren estimades i en un entorn favorable. Hem volgut plasmar les creences i pensaments d’una persona que està passant per això. No és només deixar de menjar, acaba condicionant tota la teva vida, és una obsessió. Ens interessava més mostrar això perquè la gent ho pogués entendre, que no anar al morbo de la malaltia. Ens han dit que no hem acabat d’arribar fins al fons o no hem acabat d’explicar què fa aquesta persona dins del trastorn. Volíem fugir-ne perquè les persones que el pateixen no agafessin idees, no volíem fer-ne pedagogia. Crèiem que era important parlar del dia a dia, no de la noia ingressada a l’hospital.
L’Ann ha dit que li hauria agradat veure aquesta obra quan estava malalta. El fet de donar-hi visibilitat pot ajudar persones que estiguin passant per situacions similars?
Crec que sí. Sempre que ens podem sentir representats en un protagonista, sigui la ficció que sigui, és sanador. Malauradament, moltes persones escriuen a l’Ann donant-li les gràcies per aquesta obra. Rebem una gran quantitat d’stories a Instagram. Totes i tots en algun moment hem pogut fregar aquest tipus de conductes. És important no banalitzar el tema.
Stories de quin tipus?
L’Ann rep molts missatges privats amb dubtes de gent que creu que està passant per això. Veiem que encara és un tema molt tabú i la gent necessita parlar-ne. No només és l’anorèxia o la bulímia, també és la vigorèxia, l’obsessió pel menjar saludable. Hi ha un moment de l’obra en què l’Ann diu ‘estimeu-me, accepteu-me’. Hi ha una por molt gran al rebuig, a no sentir-se estimat i a ser jutjat per les amigues, la societat. Aquestes persones senten molta culpabilitat, pensen que hi ha alguna cosa dolenta dins seu. Hi ha un moment de l’obra en què surten portades de revistes amb missatges sobre dietes.
Són portades reals?
Sí. Quan vam fer una recerca, ens vam adonar que aquestes fotografies podien estar en qualsevol tipus de revista: del cor, adreçades a gent de 60 anys, a adolescents. Hi ha un consumisme relacionat amb la dieta. Quan comences a posar la lupa, hi trobes molts missatges relacionats amb el cos. De vegades, no sabem què dir-li a la persona que tenim al davant i comentem el seu cos. Per exemple, la Júlia Barceló, que és una activista del body neutral, diu que més val fer comentaris que la persona pugui solucionar en menys de tres minuts. Si li dius que s’ha aprimat o engreixat, no ho podrà resoldre en aquell moment.
La història es basa en l’experiència de l’Ann Perelló. Com encares la direcció d’un text tan personal?
És un text de l’Ann, però hi ha vivències d’altres persones. Tal com va passar a Els dies mentits, quan m’encaro a una experiència real, hi ha una part que no és interessant dins de la ficció, hi ha una estilització de la vivència. Vam treure alguna trama que no era important, o la figura de la mare són diferents mares. Era la primera vegada de l’Ann i l’Andrea com a dramaturgues i el meu repte era fer un bon acompanyament de la seva òpera prima. El text estava una mica encapsulat i la meva preocupació era aconseguir fer un viatge on l’espectador pogués passar per tots els estats de la malaltia, però dins d’un ordre. Ha sigut la primera peça que he dirigit d’una altra persona, però l’he sentida casi com si fos meva. Elles han confiat en mi i ha sigut molt fàcil.
Aquest és el segon monòleg que dirigeixes, després d’Els dies mentits. Hi trobes alguna complexitat afegida a nivell de direcció?
Estic acostumada a dirigir monòlegs, m’agradaria descansar una mica. En un monòleg has de trobar que el ritme no decaigui, que sigui un viatge, que l’actriu estigui molt còmoda, no faci res a contracor, ella ho ha de defensar tot. La complexitat específica que m’he trobat amb Nua és que l’Ann tenia molt clar que volia pantalles i que la tecnologia tingués molta importància. Jo com a directora, soc molt més clàssica en aquest sentit. Em vaig endinsar en aquest món, que a l’hora de fer el muntatge és molt difícil. També hi ha molta il·luminació, la llum havia de tenir una gran importància en ser l’escenari blanc i tècnicament, això és complicat. Tant a Alcúdia, on vam fer una residència tècnica, com a la Versus hem necessitat tres dies de muntatge tècnic.
A més de les pantalles, a l’escenari hi trobem cinc vàters amb múltiples funcions, com se us acut la idea?
Era una coproducció del Teatre Principal de Palma i l’escenografia sortia d’ells. Teníem els plafons i el linòleum, però no acabàvem de trobar res que ens agradés. Un dia, a casa de l’Ann vaig veure que tenia diversos vàters. El seu pare és lampista i n’instal·la. Vam decidir que podia ser una gran metàfora. De la brutícia que porta la malaltia, del blanc de l’hospital. Ja no vam buscar més. Amb l’Ann i amb l’ajudant de direcció, la Lucía Torres, hem treballat molt en equip. El 80% de l’equip érem dones.
Això ha marcat d’alguna manera la forma de treballar?
Crec que sí. Hi ha molts tipus d’homes, però les dones tenim una manera de treballar més en xarxa i la manera de proposar no és tan imperativa. Hi ha homes excepcionals dins del món del teatre, per exemple, amb el tècnic de la Versus que ho ha muntat tot, el Fernando Portillo, m’hi entenc molt bé. Però les dones a l’hora de suggerir, no imposem, preguntem. Quan treballes amb equips majoritàriament masculins no es pregunta tant. Com a mínim, és la meva percepció. Potser ha sigut casualitat. També hi havia dos homes a l’equip, el Miquel Àngel Raió, que ha fet el vídeo, i el Claudi Herreros, responsable del so, i hem treballat molt bé. Però veure tantes dones dins de l’equip és un orgull. Està bé anar obrint camí. Per exemple, en el món de la tècnica encara calen moltes dones i aquí hem tingut l’Anna Boix, la dissenyadora de llums, i l’Elionor Sintes, que ha fet l’escenografia. A més, la Lucía i l’Ann, que a banda d’autora, és productora.
Comentaris recents