Marta Armengol entrevista Marta Aran per Els dies mentits

A Els dies mentits la protagonista amaga com se sent amb la seva vida sexual. Creus que el sexe és un dels temes on més mentim?

Per a mi, el sexe és el mirall de la teva vida. Les relacions íntimes són el moment on la persona està més vulnerable, per començar, estàs despullat i semblaria que no es pot mentir, que et mostres tal i com ets, però si en la vida segueixes uns paràmetres, uns models que t’han donat com a dona, això es reflecteix en el sexe. De vegades parlem de l’empoderament femení i sembla que ha de ser només en la societat, però en les petites coses del dia a dia com les relacions sexuals també podem dir ‘això no m’agrada’, no hem de complaure tant a l’altra persona. Per això vaig triar el tema del sexe, em semblava un bon lloc.

La igualtat passa també per l’àmbit de la sexualitat.

Només veient els models que tenim; el porno és un referent que agafen molts joves i està molt desvirtuat. Moltes joves que han vingut a veure l’obra deien que se sentien molt reflectides amb la protagonista per la pressa en començar i per la quantitat, sobretot quan parla del seu primer dia. Moltes espectadores i algunes sexòlogues ens han dit que hi ha noies que tenen aquests bloquejos per la pressió que hi ha amb la sexualitat; hem de ser alliberades, però fins a un cert punt, i totes aquestes coses.

Hi ha una contradicció entre aquest alliberament sexual i el fet de sentir plaer.

Encara tenim una visió molt masculina, la relació sexual acaba quan acabes amb l’orgasme, i hi ha moltes més coses, sempre anem amb patrons masculins, aquesta també és una de les mentides. Per a mi, els dies mentits no són les vegades que ella fingeix orgasmes amb les seves parelles, sinó els dies que com a dones, reproduïm uns patrons que no ens van bé.

Ens mentim a nosaltres mateixes?

Ens autoenganyem per agradar la societat, la parella, per encaixar amb aquesta manera de veure el món.

Molt oportú que l’obra estigui en cartell coincidint amb el 8 de març…

El mes de març té una cosa doble, és una gran oportunitat perquè potser no es farien tants reportatges, tantes obres, però per a mi ha de ser el primer pas, que no sigui una cosa anecdòtica, que no fem coses de dones només durant el març, que estigui normalitzat durant tot l’any.

La idea d’aquest text sorgeix a partir d’un article que llegeixes on diu que un 30%-40% de les dones ha tingut anorgàsmia i un 69% ha fingit en les seves relacions. A partir d’aquí, et poses a investigar…

Més que res, per saber perquè passa, moltes vegades quan es parla d’aquest tema es culpabilitza la dona: ha fingit, m’ha mentit. Hi ha una frase al text que diu ‘mentirem sempre que ens faci por dir la veritat’. I per a mi, és la idea de l’obra. Perquè passa això? Creiem que si no som tan sexuals com s’espera de nosaltres no ens estimaran prou? Jo també he fingit alguna vegada. I en moltes converses amb dones t’acaben confessant que han fingit, però perquè? Per treure’ns-ho de sobre? Perquè ell estigui content? Hauríem de dir: ‘avui no ha funcionat, no passa res’. Volia saber quines eren les causes i vaig parlar amb quatre dones i un home, va ser molt interessant. Elles havien patit anorgàsmia durat molt de temps i estaven frustrades. En aquell moment ja ho havien superat. I el terme anorgàsmia no m’acaba d’agradar, sembla una malaltia que pateix la dona i no ho és, són bloquejos que amb una mica d’ajuda es poden solucionar.

Quines raons et donaven per no enfrontar-ho?

Per vergonya sobretot, les relacions intimes fan molt pudor. S’explica sempre allò bo, intentem donar la nostra millor versió. Primer, els havia costat molt acceptar que allà passava alguna cosa. Pensaven que era un mal dia, fins que en algun moment, vam adonar-se que estaven fent uns patrons per agradar els altres i no s’estaven preocupant de gaudir prou elles. Això la gent ho viu com un fracàs o una frustració. Ho comparo amb algú que vol tenir un fill i no pot i acaba sent una obsessió i una frustració. Per a mi, aquesta obra, dit frívolament, és com sortir de l’armari, reconèixer que passa això i no passa res, a partir d’aquí construiré una altra cosa i diré la veritat. Agradar sempre l’altre i fingir seria la primera gran mentida que ens diem a nosaltres mateixes i això no ens va bé.

Tal com has comentat, al text es diu que ‘mentim quan ens fa por dir la veritat’. La mentida té un valor protector d’allò que no volem dir o admetre?

Sí, però també molt dolent. Molta gent agafava els dies mentits com els dies que ha fingit la noia i volíem que no quedés com la mentidera ja que és sinònim de dolenta. Com fer veure que la paraula ‘mentida’, que és tan dolenta, parla de què ens hem de dir les veritats? És un autoengany, la màscara que portem tots. Tots ensenyem la nostra millor versió, però som imperfectes i no passa res.

Potser si mostréssim més les imperfeccions, no faria tanta vergonya…

Si l’obra ajuda a què dones i homes que pateixen anorgàsmia no se sentin tan sols ni uns “bitxos raros”, està molt bé. Per això és un monòleg, per la solitud que viuen les persones amb aquest problema. Sempre havia pensat que fer un monòleg era el més difícil i realment ho és, per a mi és un altre gènere teatral. Ha sigut complicat pel tema del ritme, perquè es poguessin veure altres visions, però quan vaig començar a investigar el tema i vaig descobrir que aquestes persones vivien una doble vida en solitud, vaig pensar que l’única manera d’explicar la història d’aïllament era amb el monòleg.

Quina reacció han tingut els homes que han vist l’obra?

Jo penso que saben que passa això, però n’hi ha molts que es tanquen en banda, no tenen empatia vers les històries de les dones, sembla que per a ells no siguin universals. Hi ha alguna cosa en els homes, que no acaben de connectar i no entenc perquè. En canvi, altres homes et diuen que se senten reflectits en algunes frases del text i els fa reflexionar si de vegades han insistit massa a l’hora de tenir relacions, no han entès bé perquè l’altra persona no volia i han seguit. És important no culpabilitzar l’altre. És una de les coses que deien els testimonis, se sentien amb molta culpa per no sentir el que haurien de sentir amb la persona que estimen.

Com sorgeix la idea d’explicar la història a través dels dies del calendari?

Volia explicar una mentida a través dels anys i la idea dels números em va venir pel calendari. Per a mi, els números són una cosa abstracta per explicar el pas del temps. I vaig voler posar molts números per explicar la programació que tenien aquestes persones, que tenim tots. La protagonista ho té to controlat perquè no se li escapi res, per ser sempre la millor, ella ho intenta. De fet, al principi vaig pensar fer un monòleg amb un home perquè encara hi ha més tabú amb ells. I els números tenen una cosa molt abstracta i el sexe femení, almenys com ho vaig viure jo al principi, era una cosa molt abstracta. Sí que pots anar amb un mirall i mirar-te allà baix, però ja ho has de pensar, en canvi els homes tenen uns genitals més concrets i clars. I també m’agradava el contrast d’un text tan visceral i de carn amb una cosa tan freda com poden ser els números.

Al text també es parla de com han viscut el sexe i l’amor altres generacions, les que tu anomenes ‘les teves dones’. Qui són?

Aquí hi ha una mica de collita personal, he posat experiències meves dins del text. Penso que tot home i tota dona hem tingut dubtes amb la sexualitat i per a mi, les meves dones són les dones de la meva família i allò que t’han explicat de l’amor vertader, que només hi ha una parella a la vida i que ho has de donar tot perquè l’amor de veritat només ve una vegada. I és una gran mentida, però està en els nostres gens; de vegades, coneixes algú i penses ‘és aquest’ i ho dones tot. I el donar massa sense tu ser-ne conscient és el que et pot portar a aquests patrons repetitius dins del sexe. Era important parlar d’això. I perquè en veritat, no parlem d’aquestes coses amb les nostres dones. Fins i tot amb les meves amigues no n’acostumo a parlar en profunditat. En el meu cas, es parlava molt de les històries d’amor dels meus avis, besavis i rebesavis, però no he parlat mai amb la meva àvia de sexe, amb la meva mare, sí. Per això, al final del monòleg m’agrada que se sinceren les dues dones i en parlen.

El monòleg està interpretat per la Lara Salvador, en un text que demana molt a nivell emocional i físic. Com vas treballar-ho amb ella?

Ella és una actriu que busca molt i quan li vaig confirmar que fèiem el monòleg, va començar a llegir molts llibres de sexologia i va trobar el llibre d’Adriana Royo, Falos y falacias. I la primera pàgina comença ‘t’has enganyat mai a tu mateix?´ i fa tot de preguntes sobre la mentida, jo tenia dubtes sobre si havia enfocat bé el tema, però quan ho vaig llegir vaig veure que era com la primera escena! I me’l vaig llegir sencer. Parla de què la màscara que fem amb el sexe és la que portem a la vida. Fins i tot, les nostres fantasies sexuals tenen a veure amb com encarem la nostra vida. La Lara va fer molta investigació a través de llibres de sexologia i després vam fer una setmana de treball de taula, el text és molt críptic, si algú altre el dirigeix, que ho faci com vulgui, igual que el sexe, cadascú que el faci com millor li sembli. Hi va haver molta part d’explicar-li com creia que era el text. Vam començar fent escena per escena i vam tenir molts dubtes amb l’escena de les amigues, com fer tots els diàlegs diferents, però que s’entenguessin. Sense voler, ens anàvem als estereotips i quan ho vam veure muntat, ens vam adonar que nosaltres mateixes hi havíem caigut i ho vam canviar. Vam fer molta retallada de text i després, vam unificar-ho amb el tema dels números. L’escenografia i els números van acabar d’unificar-ho tot.

Author