Kramig és el nom d’un osset de peluix d’una coneguda marca de mobles i alhora, el nom de la nova comèdia de Marta Buchaca, protagonitzada per Biel Duran i Anna Moliner, que s’està representant aquest estiu a l’Espai Texas. En parlem amb la seva autora i directora.
Kramig és una comèdia romàntica, un gènere del què et declares fan. Què és el que t’atrapa?
És un gènere on saps que acabarà bé. La comèdia en general i la romàntica, en particular. Està molt clara la pauta, les normes. És meravellós veure una pel·lícula que et diu que l’amor existeix, que és possible i bonic. És reconfortant, encara que després passi factura, com dic sempre.
Què et passa factura?
El fet de creure que les coses són així o haurien de ser així. Al final, és una concepció de l’amor una mica infantil, naïf. Amb Kramig volia intentar fer una comèdia una mica més madura en aquest sentit, tot i que hi ha molta comèdia i és una història romàntica, però anar més enllà del primer petó.
Has dit que volies parlar de l’amor real.
Almenys, és la intenció. Fer una obra on la gent s’ho passi bé, però que també s’emocioni i s’entretingui. Per a mi és molt important. Anar al teatre i gaudir-ho. No hi ha lloc on m’enfadi més avorrir-me com al teatre. No ho suporto, amb el que costa fer una obra. El meu objectiu primer és que la gent estigui enganxada a la història. I després, que s’entretingui, rigui, s’identifiqui amb els personatges.
Has dit que es pot escriure la teva biografia a través de les obres que has escrit, quin moment representa Kramig?
En teatre tinc una escriptura molt honesta. Parlo de les coses que m’inquieten en aquell moment. Jo faig Kramig perquè estic en un moment personal on ja he viscut la història Disney, m’he separat de la parella que havia de ser l’home de la meva vida fins als últims dies, i de cop tinc una altra parella amb fills. Disney em queda tan lluny que m’he de reinventar la meva pròpia història. Per això aquest missatge de què la vida són etapes, ara tens això, gaudeix-ne perquè potser s’acaba. Hi crec absolutament i crec què la parella és una feina que has de voler fer. L’any que ve estrenaré una obra sobre l’educació perquè estic criant dos nens i em sembla molt difícil. Si llegeixes les meves comèdies, passes des de Plastilina, amb aquella nena que volia tenir nòvio i li preocupava molt la violència al seu voltant quan era jove, fins ara.
Kramig neix en un torneig de dramatúrgia del Teatro Español, el 2017.
La vaig començar a escriure quan estava embarassada del meu segon fill, encara estava vivint Disney, i a la reescriptura de l’obra uns anys després li he afegit aquesta maduresa que no tenia. De fet, està tota reescrita.
Al programa de mà dius que ‘estimar és de valents’. Perquè ho creus?
Significa abocar-te a una cosa que et donarà molta satisfacció, però que segur que un dia et farà mal, per un motiu o per un altre. Viure és de valents. Si tu estàs soltera, tens la part emocional més o menys controlada. En parella, és una feina, és un mirall cada dia, és de valents en positiu. A l’obra hi ha una visió de l’amor molt vital. Hi ha gent que surt de l’obra dient que té ganes d’enamorar-se, em sembla xulo. Per a mi, tenir ganes d’enamorar-se és tenir ganes de viure, de què et passin coses. Crec que això és important, no tenir por de què ens passin coses. La por ens paralitza molt, a mi, la primera. Què passarà? Perquè ho faig? Jo estic molt poc a casa, tinc una vida molt boja, i a casa s’hi està molt segur, és una mica el mateix. Sola s’està molt segura, però en parella és molt més divertit. I podríem dir el mateix de tenir amics. I de tenir nens, ja ni t’ho explico.
El personatge de la Laia (Anna Moliner) és molt aficionada a IKEA i quan mira el catàleg, té la sensació de què té la vida a les seves mans. Comparteixes aquesta afició amb ella?
Quan vaig a IKEA em donen ganes de tenir un pis de 20 metres quadrats, ho veus tot tan ordenat. I la vida no és així. Et compres un cotxe i vols ser aquell senyor o senyora que va per la carretera de l’anunci. I la realitat és que jo vinc de passar-me 40 minuts en moto per dins de Barcelona. El capitalisme és una mica això, et venen una història de vida ordenada quan en realitat, és un caos. T’ho pinten molt bonic, però també és molt igual, és una mica depriment. Tots tenim les mateixes taules i les mateixes prestatgeries d’IKEA.
S’ha destacat de la parella protagonista la seva química, com els vas triar?
Jo tenia molt clara l’Anna, ja hi havia treballat i som molt amigues. A més, jo soc la productora i ho escullo tot. En una obra de dos és molt important que es portin bé, volem fer molts bolos i que no s’enfadin. Vam triar el Biel Duran entre les dues. Vam fer llista d’actors, va sortir el seu nom, va poder i aquí estem. Ha sigut molt bonic. Ells havien treballat junts fent de germans a la sèrie de TV3 La sagrada família i ara fan de parella. Jo els deia que al final de l’obra la gent s’havia de pensar que estaven enrotllats de veritat. Era molt important que tinguessin química. Imagina la pel·lícula Notting Hill sense la química de la Julia Roberts i el Hugh Grant. És bàsic. I aquí ho hem aconseguit. És molt difícil crear una relació d’amor i sexual. Crec que és molt més difícil crear aquesta química de parella que la relació d’un pare i un fill enfadats.
Tu vas crear la teva pròpia productora, La Pocket, el 2019. Què et va motivar a fer aquest pas?
Tenir el control. És molt difícil anar a demanar teatre i diners. Trobar teatre és molt difícil, per sort, com fa anys que m’hi dedico, si tinc una obra que funciona o que crec que pot funcionar, em resulta més senzill trobar teatre. Hagués fet moltes menys obres sense la productora. O potser no. Tinc sinergies amb productores grans que estan pendents del que faig, sempre des del privilegi. Però m’agrada aquest control. Ara, és un risc i és molt complicat. Sempre havia produït amb un festival o una altra productora i aquí estic absolutament sola. És molt complex, no crec que ho torni a fer.
Amb qui havies coproduït?
Amb Focus i amb el Grec. Tens un risc, però més limitat. En aquest cas, com he produït jo sola, el risc és molt alt. Al Texas hi ha poques butaques, t’ha d’anar molt bé per cobrir. El teatre és una cosa molt precària i jo intento que tothom tingui un sou decent tirant a bo, dins de les possibilitats. Quan no ets productor et penses que la gent es forra fent teatre i ni de lluny, és molt complicat.
Perquè tries l’Espai Texas?
Amb el Sem Pons feia molt que parlàvem de fer alguna cosa pel Texas. Teníem diferents idees i de cop, vaig decidir fer Kramig, em venia de gust. Tenia el text del torneig i em venia de gust fer una obra on li apliqués el pas del temps. Em venia de gust fer una comèdia romàntica i em semblava que era un espai per provar. Tot i que l’obra és molt comercial, té alguna cosa de risc per una qüestió de l’argument. No sé en quin moment vaig pensar que era un lloc per arriscar si és tot el contrari si et vols guanyar la vida, però alguna vegada ens hem d’arriscar.
I et van dir que sí.
L’espai m’encanta, a dues bandes, la proximitat, el barri. I també és un espai que fa dos anys que funciona com a teatre, no és fàcil, no té encara el seu públic, hi ve molta gent del barri, gent fidel i ha fet obres que ho han petat, i Kramig està anant molt bé, però també està bé contribuir a consolidar un teatre, jo m’ho prenc una mica així. Tan de bo molta gent conegui el Texas perquè jo hi he fet una obra.
La imatge del programa de mà està inspirada en els teus avis
És una foto exacta dels meus avis, en banyador a la platja. Et demanen que facis el cartell molt abans de saber com serà l’obra. Jo tinc aquesta foto al menjador i quina idea tenia jo d’amor per tota la vida? El dels meus avis. Es barallaven molt, però és una història d’aquelles dels nostres avis, tan èpiques. Es van conèixer quan ell se n’anava a la guerra, a Andalusia, ella tenia cartes precioses d’ell. Sempre han sigut una inspiració. A Losers també hi havia alguna cosa d’ells, frases que ella (Alba Florejachs) trobava dels seus avis. Era una manera d’estimar molt diferent a la que tenim ara. Es mataven, però en canvi, hi havia un amor molt profund. Segurament, el fet de no poder-te plantejar una alternativa ho feia diferent. Era una altre tipus de relació i alhora és bonic, jo encara hi crec en això. Tinc gent a prop que porta molts anys, ha trobat un equip, no crec que sigui fàcil ni idíl·lic però crec que és possible. I veient el cartell, crec que va ser molt bona idea.
Comentaris recents