El 2018, el municipi mallorquí de Sant Llorenç de Cardassar va patir una violenta torrentada, que va deixar 13 morts i nombrosos danys materials. ‘Zona inundable’ utilitza aquesta història per parlar de la distància entre l’home i la natura, però també, de solidaritat. Conversem amb la Marta Gil Polo, directora de l’obra, en cartell al TNC fins al 6 de novembre.
Com arribes tu a Zona inundable?
Va ser un encàrrec. La Carme Portaceli em va proposar dirigir-la. En aquell moment, la versió era molt més extensa i no hi havia una unitat d’espai, l’obra passava en llocs molt diferents. A partir d’unes imatges que em va enviar la Marta Barceló, l’autora, sobre els arxius del Jutjat de Pau de Sant Llorenç, vaig veure que havíem d’explicar la història des d’allà, havíem de parlar sobre la memòria. Vaig veure que podíem jugar a explicar la història no en clau realista, que és el que ja havien fet els mitjans, sinó endinsar-nos en un lloc més oníric, introspectiu, el món de l’arxivística, els documents, la memòria.
En aquest sentit, comentes al programa de mà que els personatges no saben què fer amb el seu passat.
Escolten refranys com ‘on hi hagi el riu, no hi posis el niu’ i no fan cas d’aquesta saviesa que hi ha en el llenguatge, l’experiència. En un moment donat, la Magdalena (Pepa López) diu ‘a l’aigua l’has de deixar córrer, deia la meva mare’. No saben viure amb aquest passat. Hem de saber escoltar el que s’ha anat explicant de generació en generació sobre les torrentades, les pluges i molts altres temes, però hem perdut aquest respecte.
L’escenografia representa una sala gegant d’un arxiu, et serveix per reforçar aquesta idea de recuperar la història del poble?
En tractar-se d’un arxiu, l’espai podia generar molt de caos o molt d’ordre, de fet, la història passa de l’ordre al caos en poca estona. Em semblava interessant generar una estètica i proposar unes accions per cosir totes les veus narradores, i vaig trobar el fil conductor en els arxivers. Ens interessava molt que l’espai fos un lloc tancat, com un món imaginari. Com sabia que tampoc no podríem tenir aigua pel temps que muntatge que implicava i perquè anem de gira, vaig pensar en treballar amb imatges i vídeo.
Quins reptes va suposar representar una pluja i una inundació en un escenari?
El primer repte va ser no imitar els mitjans de comunicació ni el realisme. El que més destaca dels monòlegs dels personatges que viuen la torrentada és la perplexitat, la sensació de què allò no és real. A partir d’aquí, vaig voler treballar la part simbòlica. Per això les imatges no són reals, són com el record de l’experiència, volia treballar des d’una sensació molt interna, també amb els actors. Quan treballes amb els actors, ho fas amb el verb. Aquí el verb que utilitzàvem en els assajos era no creure que allò fos real, perplexitat constant, no acceptar. Els vídeos creats pel Joan Rodón, que ha fet un treball excel·lent, han anat cap a aquesta direcció, fugint de l’experiència realista, la dels mitjans, que ja s’ha viscut. Mallorca va estar tota la nit i els dies següents pendent dels informatius i la televisió balear ja n’ha fet programes especials, el que interessava era entrar amb un altre llenguatge.
Quan s’explica la torrentada, jugues amb el cos i el moviment dels actors per representar els fets, aquesta plasticitat t’ajudava a sortir de la realitat?
Hi ha una mica de clau onírica, fugint del realisme. Tots van vestits igual, tots són els narradors, cada personatge és una mica els altres que estan vivint la torrentada. Es tractava de crear imatges, de viure l’experiència a nivell físic; hem treballat amb una estètica abstracta, però la torrentada és una situació molt violenta i m’interessava crear aquesta violència amb imatges de moviment que tenen a veure amb l’experiència física: lluitar contra el corrent, ser rescatat, ser ferit, estar al precipici d’un lloc des d’on no pots saltar. Volíem reproduir la violència, però des d’un lloc poètic.
Els actors van vestits tots igual i de color verd, perquè tries aquest color?
Va ser idea de la Joana Martí, la responsable d’escenografia i vestuari. D’una banda, era el verd de l’aigua, però m’he adonat que els arxivers també són els infermers de la memòria, uns assistents que cuiden els documents que recuperen com si fossin persones, així que també és un verd hospitalari.
Per escriure la història, la Marta Barceló es va inspirar en testimonis de les xarxes però no va entrevistar cap afectat real. Tu t’has documentat d’alguna manera per explicar la història?
Ella em va passar tota la informació que va trobar per documentar-se i un llibre que es diu Sa torrentada, que va editar l’Ajuntament de Sant Llorenç de Cardassar. És preciós. En un any van ser capaços d’analitzar el que havia passat, hi ha entrevistes a geòlegs i a persones que van patir la torrentada, fins i tot, expliquen històries de gent que van morir. Molt colpidor. En realitat, Zona inundable és una versió més light del que realment va passar, tot i que també denuncia la supèrbia de l’ésser humà que creu que mai no li passarà res. A banda de què construïm en zones inundables, i enmig d’un torrent, on passa l’aigua.
Tot i així, l’obra posa el focus en la solidaritat més que en els retards en els ajuts o en la falta de previsió dels serveis meteorològics.
En la part de la reconstrucció trobava molt important denunciar el tema dels ajuts, que no van arribar o ho van fer un any després perquè això va determinar la capacitat de recuperació de les persones. Que un ajut arribi un any després fa que durant aquest any els teus fills no hagin pogut anar a l’escola o no dormir a casa seva, si no pots refer la teva vida de forma ràpida, el trauma es perllonga i s’agreuja. A Sa torrentada es parla dels danys psicològics que s’han patit pel retard en l’arribada dels ajuts. I s’ha perpetuat l’estat de trauma i tragèdia durant molt més temps. Però el que més va destacar va ser el desplegament de solidaritat dels mallorquins i de persones que es trobaven a l’illa en aquell moment.
Això ho has volgut reforçar en l’obra.
Es van bolcar. És la doble cara de l’ésser humà, d’una banda es creu un ésser superior que explota el planeta i tot el que hi troba, cada matí se sacrifiquen 800 vedelles als escorxadors de Barcelona, negociem amb la natura, talem boscos per fer-ne parquet. Tot el que tenim d’enginyosos i meravellosos, ho tenim de fosc, com a espècie. I tenim la part lluminosa, que és aquesta solidaritat. Fins que ens extingim… Per això em semblava que Zona inundable era un bon títol. I està bé tancar l’obra amb aquest avís, no siguem tan pretensiosos, siguem més humils i recordem que no som superiors, tinguem presents els orígens i respectem les lleis de la natura.
Comentaris recents