La companyia Unter Den Linden s’ha instal·lat aquests dies al Tantarantana amb ‘Aprendre a nedar’, un text que reflexiona sobre les relacions afectives en la generació millennial i en temps de l’amor líquid. Conversem sobre aquest text amb el seu director, Oriol Morales i Pujolar.
Tu arribes a aquest text a través de la companyia Unter Den Linder. Què en destacaries?
En la primera lectura vaig pensar ‘Déu n’hi do!’ És un text amb moltes capes. La sensació de desconcert dels primers 10 minuts d’espectacle és similar a quan llegeixes el text per primera vegada. Per exemple, no entens perquè els personatges de sobte es posen a representar els parents del Max (Òscar Castellví), però més endavant, comprens que aquesta família té a veure amb la tradició i amb com això els impedeix anar més lluny. A base de lectures, vaig anar trobant les capes i la profunditat del text. És molt interessant, tant pel contingut com per la forma. Demana una aposta molt forta de direcció i d’espai escènic, no hi ha pràcticament cap acotació, no ubica els personatges a cap lloc concret i has de trobar el lloc des d’on dir tot això.
I la vostra proposta és un banquet amb aires decadents.
Nosaltres vam apostar per aquesta gran sobretaula que no acaba mai. Amb la Yaiza Ares, l’escenògrafa, vam treballar la idea d’un espai que els té atrapats, arribes al teatre i ells hi són, marxes del teatre i continuen allà. I quan acabi el banquet, tornaran a començar. De fet, l’obra acaba gairebé com comença. S’estan explicant una vegada i una altra una història que no poden deixar de contar perquè no saben ben bé quina és la versió bona. La sobretaula ens servia per mostrar aquesta idea de temps atrapat, de bucle, que és present en el text.
Hi ha un joc de perspectives dels personatges sobre el seu triangle amorós.
El text té molt poques acotacions, però les que hi ha, són molt clares, estan enfocades a mostrar una cosa molt concreta. La primera diu que tots els personatges estan a escena i han de veure tot el que passa. Això t’obliga a què durant tot el segon acte, quan les dues noies se’n van a viure al país de la Lil (Georgina Latre), el Max està veient tot el que passa. Això afecta no només el personatge i l’actor que l’interpreta, sinó també a elles, si desvien la mirada, el primer que es troben és el Max, que és el passat, la tradició, que els crida una altra vegada.
Quins són els temes del text que més t’han interessat?
El tema principal és com la generació millennial es troba enmig de dues maneres d’entendre el món i això afecta les seves relacions sexoafectives. És una generació que intenta explorar noves maneres d’estimar, més enllà de l’amor romàntic, clàssic i tradicional, però que no ha estat educada per poder obrir la mirada i anar més enllà. Sempre està present el tema de la gelosia, la sensació de propietat, de fracàs, que fa que aquests personatges no puguin acabar d’aixecar el vol. L’obra no jutja les relacions obertes o el poliamor per se, parla de com la tradició i l’educació fa que tinguem moltes dificultats per gestionar-ho. És un problema que la generació Z o les futures probablement no tindran i que les anteriors als millennials tampoc no van tenir. I no només en aquest tema, aquesta generació es troba enmig de dos mons.
Li manquen referents?
Referents i educació en tots els sentits, no només escolar, sinó vital. En el text hi ha altres temes que tenen a veure amb la biografia de Sasha Marianna Salzmann, l’autori (és una persona no-binària). Va néixer a Moscou i va créixer i es va formar a Berlín. La idea de l’Est d’Europa, de pertànyer o no a una societat concreta, de tenir la família lluny, el racisme de la societat occidental, de sentir-se estranya en un país que no és el teu i tornar a casa, però tampoc no sentir-te a gust són temes molt presents a l’obra i és interessant quan vas descobrint aquestes capes. La Lil quan torna a casa no se sent bé ni amb la família ni els amics i això afecta també la relació amb la Feli (Maria Bosom).
En aquesta línia, el text parla de l’intent de trencar amb els models tradicionals de relació, però al final, el que busca la Feli és un lloc on sentir-se ‘a casa’.
Tant la Feli com la Lil, és aquesta sensació de voler tornar a casa, però no saber ben bé on trobar-la. Tot i que l’inici de l’obra és complex perquè passen moltes coses, que es van posant a lloc, la història de seguida agafa un camí clar; la Feli està casada amb el Max, són una parella oberta, coneix la Lil i decideix marxar amb ella a l’Europa de l’Est, però la relació no funciona. I l’autori a l’últim acte et fa entendre que la Feli torna amb el Max i tampoc no funcionarà, però alterna una escena en què la Feli ha deixat la Lil i ha tornat amb el Max amb una escena de la primera relació que va tenir amb el Max. Això té a veure amb la concepció de l’espai que hem dibuixat i aquesta idea de temps que no avança. Passa d’un desconcert inicial a explicar-te la història clarament i tornar-te a desconcertar al final. L’autori vol parlar de la impossibilitat d’explorar noves maneres d’estimar pel pes de la tradició.
Comentes que l’obra és un retrat de les relacions millennials, però les dificultats d’aquest triangle amorós també poden donar-se en altres generacions.
De maneres no normatives d’estimar n’hi ha hagut sempre i han canviat al llarg de les generacions, però aquest tema apareix al debat públic en els darrers temps, tot i que el text ja té 10 anys. Crec que parla de la generació millennial perquè l’autori hi pertany i perquè ara és més visible, tot i que no vol dir que això no hagi passat abans. El públic que no forma part d’aquesta generació, sigui més gran o més jove, també hi empatitza. És un text en el que cadascú hi entra des de la seva experiència. Un espectador ens va explicar que hi va entrar des de la idea d’haver marxat fora i de no sentir-se a casa enlloc, ara ha tornat aquí amb la seva parella, que és d’aquell país i és ella la que se sent així. Altra gent hi entrarà des de la relació oberta, o des de la gelosia que no va saber gestionar.
És el segon espectacle que dirigeixes per Unter den Linden, una companyia interessada en el teatre alemany contemporani i en l’experimentació formal. En què s’ha traduït a l’hora de treballar el muntatge?
A la Maria Bosom, qui lidera el projecte i amb qui ja vam fer Amor. Un exercici argumentatiu, li interessa agafar textos de dramaturgues contemporànies berlineses i muntar-los a la manera mediterrània. Buscar com conflueix la contemporaneïtat berlinesa amb la barcelonina. Segurament, quan es va estrenar aquest text a Berlín va passar més per un treball visual d’experimentació amb l’element sonor, des d’un lloc més postdramàtic que no emotiu. El que hem fet nosaltres, sense trair-ne l’essència, és passar-lo per aquesta tradició més nostrada del treball de l’emoció, la mirada, el recorregut afectiu dels personatges. Una feina que està molt ben feta per part dels tres intèrprets.
Com has treballat amb ells?
Jo sempre intento tenir una idea molt concreta del que tracta el text i de què volem parlar en el nostre espectacle. Això ho parlo amb l’equip, en aquest cas, sobretot amb la Yaiza Ares pel disseny de l’espai escènic. La idea d’un espectacle que fos una sobretaula va ser el punt on agafar-nos. També va sortir la idea de la versió de Alicia en el país de las maravillas de Tim Burton, on hi ha una festa de no-aniversari i apareix una taula amb estètica decadent. A partir d’aquí, vam començar a treballar. Durant les tres primers setmanes d’aixecar l’obra vam estar debatent molt sobre el perquè els personatges deien el que deien en molts moments. L’autori escriu amb rèpliques molt curtes, comença les escenes quan l’acció ja s’ha iniciat i les acaba abans que finalitzi i això fa que hagis de construir d’on venen i on van. Després ja ens vam endinsar en aixecar-ho bé.
L’espai sonor pretén reforçar la idea de tensió i de bucle?
El primer dia que va venir a l’assaig, vaig explicar al Gerard Marsal (espai sonor) la idea de la sobretaula i del temps que no passa i va dir que gravaria un rellotge que tenia a casa, és el que sona i que poc a poc es va desfigurant. Teníem la imatge del rellotge desfet de Dalí, però a nivell sonor. Et dona la idea que el temps està passant, però alhora es va deformant i com això afecta els personatges i el ritme de l’espectacle. Hi ha un tic-tac gairebé imperceptible i de cop, es fa present. La feina d’il·luminació del David Bofarull també ajuda en el viatge. És molt subtil, primer la llum només acompanya l’acció però poc a poc es va transformant i passa a blau, groc. Tot plegat et va portant cap a aquest tercer acte, on no acabes de saber ben bé a quina realitat pertany.
Aquest Aquest aprendre a nedar, a banda de la referència al mar Negre d’on prové la Lil, parla de surar en aquest amor líquid?
Aprendre a estimar i a sortir de la tradició que ens estira cap avall. També és molt simbòlic. Des que la Feli i la Lil decideixen marxar a un país de l’Europa de l’Est, que no sabem quin és, però sabem que està banyat pel mar Negre, la Feli sempre li diu que vol anar-s’hi a banyar i la Lil fuig d’estudi. Al final, hi ha una escena imaginada on la Lil diu a la Feli que no li va portar al mar Negre perquè en realitat, és blau, no és com ella pensava. És una metàfora de la seva relació i de la por que descobreixi com és realment. Hi ha pocs elements reconeixibles en el text, però els que hi són, són molt potents a nivell de com vertebren tota la història.
Per trobar el repartiment vau apostar per un càsting obert, com va anar?
Va ser idea de la companyia, però el Tantarantana ens hi ha acompanyat. S’hi van presentar més de 200 persones, això demostra que no hi ha càstings oberts en aquest país i quan en surt algun, la gent s’hi bolca perquè no hi ha feina. Els grans teatres públics són els qui haurien de fer-los i no ho fan. El vam convocar per dos motius, un d’ideològic, si no ho fan els altres, els fem nosaltres. I perquè creiem que està molt bé conèixer gent nova, t’aporta coses diferents que no esperes i això en un procés de creació teatral és magnífic perquè arribaràs a llocs on no esperaves arribar. Ha sigut una tria meravellosa.
Comentaris recents