Pau Carrió / La mà

Vuit anys després de ‘La calavera de Connemara’, Martin McDonagh ha tornat a La Villarroel, aquest cop amb la història d’un home que busca recuperar la mà que li van tallar quan era una nen. Parlem de ‘La mà’ amb el seu director, Pau Carrió.

Explica’m com arribes a aquest projecte.

El Pol López em va passar el text, que havia trobat en una llibreria de Nova York, i em va proposar que me’l llegís. En aquell moment, ell ja havia fet La calavera de Connemara. Amb el Pol sempre tenim la idea d’anar fent coses, ens agrada treballar junts. Vaig trobar que era un material molt xulo, molt curiós, em feia riure i em va semblar que podia ser divertit fer-la. La Tania (Brenlle) també tenia ganes de fer alguna cosa amb el Pol i amb mi i van confluir tots els elements.

Coneixies Martin McDonagh abans d’aquesta obra?

L’havia llegit quan estudiava i havia vist La Calavera, La Reina de la bellesa de Leenane, la del Mario Gas, en vídeo, i la del Julio Manrique, al teatre, i també El tinent d’Inishmore, al Nacional. L’he anat seguint i veient, em sembla un gran autor.

Has dit que trobaves que podia ser divertit dirigir-la.

Em passava que anava passant pàgines i anava sorprenent-me cada vegada més, cada cop més excés i tan despropòsit que al final, semblava gairebé insostenible. I és un text juganer, plagat de moltes capes, però primordialment, vol jugar. L’autor proposa retratar un món i juga amb els seus codis. I sempre des d’aquest lloc estrany que és purament ficció i alhora, seria possible. I això és atractiu teatralment. També era una cosa molt de situació, uns personatges tota l’estona en un mateix lloc, és molt teatral, i amb alguns moments narratius, especialment els personatges del Pol i de l’Albert (Prat), que passen a ser com monòlegs teatralment molt potents. Això també m’agrada molt, estar escoltant algú que t’explica uns fets i, alhora, et fa viatjar a nivell emocional cap a llocs diferents amb una història incrustada enmig d’una acció més trepidant. L’autor es permet posar una història llarga enmig d’un moment en què tothom espera que l’acció no s’aturi i juga aquesta carta.

Parla’m d’aquestes capes del text.

Si l’analitzes, està ple de sentits. És un text que es qüestiona a si mateix. Hi ha vegades en què penses que els personatges li estan dient a l’autor que aquesta història no és creïble quan apareix un personatge qüestionant la història que ens ha explicat un altre personatge i que nosaltres com a espectadors, havíem acceptat, per inversemblant que sigui. L’autor juga i ens fa dubtar del que ens havia explicat. En el fons, acaben sent uns personatges tancats en l’anècdota de la funció. Com una mena de cosa molt beckettiana.

Esperen Godot?

Què explicaries de Godot si no és que els personatges estan cada dia esperant exactament el mateix i que la seva vida és això? Hi ha alguna cosa de la vida de Carmichael (Pol López) que sembla que sigui cada dia el mateix, cada dia al límit i cada dia sembla que ho aconseguirà. I cada dia sembla que la violència és insostenible i que algú morirà, ell o els altres, o que el detindran. Tens la sensació que porta 27 anys exactament amb aquest ritme de vida, amb aquesta tensió permanent.

L’obra tracta d’un home que fa anys que busca per tot el país la mà que va li van tallar quan era petit. Què significa per a tu aquesta mà perduda?

McDonagh parla i tracta la violència constantment. En el fons, Carmichael és algú que ha patit una violència sistèmica. Pel que ens explica, uns xavals van passar per allà i li van tallar la mà. Una violència gratuïta, gairebé animal, que es respira i que és molt contundent. L’amputació és una petjada física d’aquesta violència que ell no entén, però vol fer-ho. I malgrat ens trobem davant d’un personatge que podríem considerar violent, quan acabem la funció i sabem el que carrega, si mes no, des d’allà on l’hem llegit, veiem que no hi ha un gust per la violència, més aviat se sent forçat a exercir-la. Tots els personatges acaben aquí, es pressionen els uns als altres, no tenen cap mena de clemència ni de compassió, és aquí on han de sobreviure i on s’han de situar. Això forma part d’una mirada sobre la humanitat o sobre la societat occidental per part de l’autor.

L’obra s’escriu el 2010, a començaments del mandat de Barack Obama. Creus que també vol retratar la resposta reaccionària d’aquell moment?

Hi ha alguna cosa d’això. Allà on som ara és una reacció a un moment d’obertura probablement il·lusionant. En un lloc tan multiracial i multicultural com és els Estats Units, tothom és un immigrant, llevat dels indis que tenen tancats a les reserves. I la societat està construïda a partir d’això. És un debat que allà és molt viu i que sembla que aquí ens està arribant. És aquesta reacció que encarnen el personatges de l’Albert i del Pol, de l’home blanc heterosexual amb poca cultura, però que són els que acaben dominant el món a pesar de tot. Encara que sigui en un 51%, al món hi ha més dones que homes, i hi ha minories racials, però aquesta condició d’home supremacista masclista és qui acaba dominant el món. És una mena d’oposició, un moviment reaccionari. Hi ha tot un seguit d’obres molt interessants sobre això, i com Donald Trump va desaparèixer durant quatre anys vaig pensar que havien deixat de tenir sentit.

Aquestes obres que comentes es van escriure durant el primer mandat de Trump?

Era una resposta a aquell moment i tenien molt de sentit, però quan va perdre les eleccions del 2020 pensaves que podríem respirar una mica. I ara tornem a ser aquí. I els textos són més vigents, encara.

Tot i que La mà s’escriu abans.

És una anticipació al què passarà. És com el masclisme que està apareixent a Suècia, un país on s’havia avançat molt en drets socials, o com està apareixent un moviment racista quan era un dels països que més acollida havia ofert. Em sembla un debat molt interessant sobre el què hem de fer. Has d’anar amb compte per protegir-te d’aquesta contrareacció? Precisament com que saps que vindran, avança tot el que puguis perquè ja et faran tornar enrere? És complicat. En tot cas, l’autor a l’obra ho visualitza. Encara que tot això forma part de la cultura dels Estats Units des de sempre. Des del Far West és un país amb armes.

Tot i que ell és irlandès.

És angloirlandès, nascut a Londres, però de família irlandesa.

Has definit McDonagh com un gènere en sí mateix. Els seus textos estan marcats per la violència, les històries de perdedors, l’humor negre i els girs de guió inesperats. Com a director, quins reptes suposa tot això?

És un tipus d’interpretació, d’intensitat, de mirada. Té molt a veure amb la cultura anglosaxona, on no necessiten marcar tant les fronteres entre comèdia i drama. Hi ha alguna cosa de cedir a tot això. Recordo quan vaig fer d’ajudant de direcció de l’Àlex Rigola a Rock‘n’Roll, va venir l’autor, el Tom Stoppard, i un dia tot sopant ens va dir ‘els del continent teniu un problema, necessiteu saber molt’. Volem saber si el que estem veient és comèdia o drama, com si això ens protegís d’alguna manera a l’hora de mirar-ho. Allà (Regne Unit) estan constantment hibridant. A La mà hi ha una qüestió de to molt interessant, és comèdia, però els personatges no ho estan passant bé, no són conscients de la comicitat que poden provocar. Fins i tot, lluitarien contra aquesta comicitat. El Pol no vol que es riguin d’ell, té una gran ferida. Aquesta capacitat de passar del drama a la comèdia em sembla molt interessant. A la vida ens passa això, en els moments més horrorosos, rius i en els moments més fantàstics, plores i no saps perquè. Em sembla molt atractiu situar-se en aquest lloc.

El Pol López ha dit que pots trobar una certa humanitat en els personatges.

En el fons, tots ells són personatges ferits. Cadascú té un problema, en el cas del Pol és molt manifest, però en el cas de l’Albert també, un dia li va passar una cosa i a partir de llavors…

La vida li ha anat malament.

Des d’una certa esperança, un lloc naïf, havia esperat una cosa de la humanitat i la humanitat li ha donat això. I qui li ha donat això no és especialment que sigui un sàdic, un malintencionat o algú que puguis dir que és malvat. Són coses que ens fem els uns als altres. Hi ha aquesta mena de testimoni; m’han fet això que em deixa ferit, i com que estic ferit vaig pel món agredint i, inconscientment, faig mal algú altre i el deixo ferit i aquest algú anirà protegint-se i acabarà ferint altres persones.

Com una cadena d’agressions i ferides.

Això és terriblement humà. Crec que aquí és on ens identifiquem amb els personatges, que tenen coses que els han ferit i tocat.

Al principi de l’obra, abans de començar, els actors canten una cançó tots junts.

És una aportació meva, tenia necessitat d’un moment de comunitat, ja que durant tota l’obra els personatges estaran enfrontats els uns als altres, fins i tot, la parella. I també per transportar-nos, és una cançó de country clàssic, molt Old-time, es diu Gloryland. Projecta la glòria com a un moment de descans respecte la vida. Hi ha una estrofa en què diu ‘allà els cecs hi veuran, els coixos tornaran a caminar’. Les mancances físiques desapareixeran. M’agradava una cançó on diu que si teniu amics que han anat cap a la glòria, no patiran més, no tornaran a morir, allà descansaran, no necessiten que els enterrin, no necessiten un metge. Tots aquests personatges tenen aquesta set de descans, el Carmichael vol trobar la mà i fer una vida que no ha pogut fer, encara que sigui un ideal. Penso que en aquests entorns de tanta violència l’únic que els sosté humanament és aquesta mena d’utopia, que pot ser un déu, una fe, una família que no visites mai, però que saps que està allà i penses que ho fas tot per ella, aquesta mena de món més de l’ideal.

L’escenografia reprodueix aquesta habitació de motel americà que tots tenim a l’imaginari.

L’obra té gairebé una denominació d’origen, l’autor ha volgut escriure una obra americana amb molta iconografia, et remet a moltes coses que podem reconèixer. Tenim un imaginari fílmic que ens alimenta, més enllà de què haguem estat o no als Estat Units. Quan vas allà, tens la sensació d’estar trepitjant un lloc on ja hi has estat perquè l’has vist en moltes pel·lícules, i crec que l’autor també hi juga, forma part de la seva formació. I per a mi era clau mantenir això, no volia que la història passés en cap altre lloc, hi ha uns condicionants que són molt americans; les armes, la violència, el racisme, l’acceptació d’aquest racisme com a una cosa del dia a dia.

Fins i tot, el propi personatge negre l’assumeix.

Es veu a les pel·lícules americanes, és un país on la gent és racista. I aquí cada vegada més hi ha persones obertament racistes. És relativament nou això que la gent no se n’amagui. Que ho siguin, ve de tota la vida. Per exemple, quan parlava amb la meva àvia, hi detectava algun comentari racista, però sabia que no era a propòsit, no era una opció política. Ara està començant a ser una opció política descaradament. I allà és així des de la Guerra Civil, aquell conflicte té a veure amb el racisme i encara estan allà. Una part d’on són ara té a veure amb allò.