Pep Tosar / Amb la claredat augmenta el fred

El Romea acull aquests dies l’obra ‘Amb la claredat augmenta el fred’, basada en el llibre ‘Els meus premis’, de Thomas Berhnard. Parlem de l’espectacle amb Pep Tosar, que en signa l’adaptació i la direcció, a més de protagonitzar-la, posant-se en la pell del propi autor austríac.

Has definit Thomas Bernhard com un autor ‘additiu’. M’ho expliques?

Quan vas d’un llibre seu a un altre, sembla que n’està escrivint un de sol i ens l’està lliurant per trossos. Sempre dona voltes a les mateixes qüestions. Quan llegeixes un segon llibre, hi trobes una continuació del primer que has llegit i així successivament. És com una bona sèrie de televisió, on sempre esperes el moment de veure el següent capítol. Així va passar amb el llibre en el qual està basat aquest espectacle, Els meus premis. Bernhard va morir el 1989 i aquest llibre es va publicar el 2009. Per sorpresa de tots els addictes, va aparèixer un llibre pòstum i vam córrer a la llibreria a buscar-lo. Va ser molt reconfortant que després de 20 anys sense ell aparegués un llibre tan eloqüent i divertit com aquest.

L’espectacle es va estrenar al Grec 2013. Com sorgeix la idea?

És un d’aquests llibres que et fan riure sonorament. Quan un llibre aconsegueix emocionar-te, ja sigui rient o plorant, conté un material teatral. Si ets capaç de trobar el camí per traslladar l’edifici literari a l’escenari del teatre, aquestes emocions, aquesta catarsi s’han de seguir mantenint. És com si el mateix autor, que també era dramaturg, suggerís aquesta idea. Em va passar el mateix amb Sa història des senyor Sommer. Estava llegint la novel·la dins d’un avió i no podia parar de riure, vaig pensar que havia de fer alguna cosa amb allò.

Què és el que més t’atrau d’aquest autor?

L’habilitat que té d’acudir a les parts més íntimes d’això que coneixem com a ànima humana, una cosa que va fer Shakespeare de manera magistral. Bernhard parla de situacions, d’intimitats molt descoratjadores, però és capaç de fer-ho sempre amb una petita distància. Combina magistralment el sentit de l’humor amb la tragèdia de la qual parla i la converteix en una literatura molt més propera, molt més digerible, més amable de seguir. Això és el que m’agrada més, que sigui capaç de combinar aquestes dues notes aparentment irreconciliables.

Has comentat que precisament aquesta ironia el converteix en optimista.

És aquella frase que diu ‘un pessimista és un optimista ben informat’. Bernhard es el paradigma d’això, és el pessimista més ben informat que conec.

És un autor amb una mirada sorprenentment actual.

Bernhard és un escriptor de postguerra, va viure a Àustria tota la Segona Guerra Mundial, va ser un pacient etern d’un hospital per a malalts de tòrax. Aquests dues circumstàncies el van fer viure la idea de la mort d’una forma molt real i propera. Passat el temps, treu algunes conclusions filosòfiques a partir del que va passar al continent en aquell moment i projecta cap al futur quina és l’Europa que els espera als ciutadans de la seva època. Llegint els discursos per a les cerimònies de lliurament dels premis, quan parla d’Europa, un té la sensació que han estat escrits aquest mateix matí, et genera calfreds. El discurs que va pronunciar durant l’entrega del premi Bremen, per exemple.

El que pronuncies al final de l’espectacle?

Sí. Està escrit el 1963, les terribles ressonàncies que té amb el nostre present europeu són terroríficament suggeridores. Diem que aquest senyor era un visionari, però sobretot, era un gran observador de la realitat. Aquesta Europa ja era presumible al seu voltant, era una forma d’analitzar el present, projectar-lo cap al futur i ara nosaltres ens el trobem redactat fil per randa.

D’aquest discurs prové el títol de l’obra.

Dins d’aquesta previsió que fa, imagina un futur ple de ciència tremendament avançada i no obstant, serà aquesta mateixa ciència la que ens gelarà la sang. I és el que està passant. Ara mateix, no sabem quines conseqüències tindrà una idea com la intel·ligència artificial, per exemple. En aquest moment tan apocalíptic que vivim, no sabem què ens espera el dia de demà. Ell tenia una gran capacitat d’observació i ja veia en el seu present que les coses anirien així.

Quan vau estrenar l’espectacle el 2013, el títol era Allò de què parlem roman inexplorat. Com va anar aquest canvi?

Jo vaig acordar amb el director del Grec d’aquell moment, Ramon Simó, que faria un espectacle a partir del llibre Els meus premis, de Bernhard, i em va demanar un títol per sortir a la premsa. Jo encara no el tenia, no havia escrit l’obra. Com que aquesta frase és l’inici d’un altre discurs, el del premi Büchner, vaig donar aquest títol perquè sabia que segur sortiria en l’espectacle. Un cop escrit, vaig veure clarament que el títol que li esqueia millor és Amb la claredat augmenta el fred. Reconec que és una mica desconcertant, però l’espectador l’entén perfectament quan ha vist l’obra.

A l’obra fas aparèixer un personatge a qui ell anomenava ‘tia’ (Imma Colomer). Volies donar rellevància a aquesta figura o et funcionava per a la dramatúrgia?

Una mica les dues coses. D’entrada, el personatge té una presència gairebé protagonista a Els meus premis, l’autor en parla constantment. Es van conèixer al poble del sanatori on l’autor havia estat internat. Es va iniciar una història d’amor, de complicitat, de proximitat i van viure 35 anys plegats. Quan es van conèixer, ell tenia 19 anys i ella, 55. L’amor no té fronteres ni edat. Fent ús del seu sentit de l’humor, Bernhard es referia a ella com la seva tia, però no ho era pas. També dins del llibre li confereix a ella un sentit de l’humor extraordinari, que esdevé xocant amb el seu, i la prosa funciona extraordinàriament bé. Existia l’opció del monòleg, però jo ja n’he fet, no em venia de gust estar sol a l’escenari i pensava que era una mala idea fer una dramatúrgia obviant aquest personatge. El que sí ens hem inventat és el personatge de la periodista (Evelyn Arévalo), el necessitàvem per poder embastar el discurs i els diàlegs. Fa de palanca entre el discurs d’ells dos i el públic.

Com a transició entre escenes, veiem el pianista Glenn Gould interpretant les Variacions Goldberg. Un altre personatge excèntric, com Bernard.

Ho vaig triar per poder marcar els intervals entre una escena i una altra. Hi ha un moment en què desapareix el protagonista i es queden les dues dones parlant de la vida íntima de l’escriptor. Volia intentar jugar la curiositat de la periodista per descobrir si alguna cosa és real o inventada. Ella pregunta si, tal com escriu el propi autor a la novel·la El malaguanyat, Glenn Gould i Thomas Bernhard s’havien conegut al Mozarteum de Viena. La tia li contesta amb evasives, com s’ha de fer en aquests casos. Li diu ‘si vostè creu que es van trobar, és així, i si vostè creu que no, doncs no ho és, allò que el llibre li hagi suggerit’. És una picada d’ull literària que no vaig poder evitar.