Ramon Simó / Speer

El Teatre de La Gleva acull durant el mes de maig l’espectacle Speer, una conversa entre l’arquitecte de Hitler i un funcionari de la República Democràtica Alemanya sobre el poder, on res no és ben bé el que sembla. En parlem amb el seu director, Ramon Simó.

Com t’arriba el projecte d’Speer?

Era un projecte que feia anys que tenia al cap el Pep Munné. En principi, jo m’havia d’encarregar de l’escenografia i el Mario Gas l’havia de dirigir, però al final el Mario no ho va poder fer i em vaig fer càrrec del projecte.

Què és el que et va interessar més del text?

Era un text que em cridava molt l’atenció. Comences a documentar-te i et trobes amb un personatge que encarna el nazi bo. Un senyor que és capaç de passar-se 20 anys a la presó inventant-se el seu propi mite i quan surt, li compren. Es fa molt famós, el reclamen per tot arreu, rep encàrrecs de l’empresa privada. És un personatge que encurioseix molt. Té molt a veure amb allò que deia Hannah Arendt de la banalitat del mal, com realment podem arribar a banalitzar la maldat de les persones si ens interessa segons què d’elles.

Speer va ser l’arquitecte i Ministre d’armament de Hitler, però va jugar sempre amb l’ambigüitat de la seva innocència. Com creus que va aconseguir crear-se aquesta imatge?

Això venia de lluny. L’havien jutjat a Nuremberg, condemnat a 20 anys de presó perquè s’havien cregut allò de què ell no tenia coneixement de l’Holocaust. La seva història corre paral·lela a la de molts altres nazis que no van ser jutjats a Nuremberg i que fins i tot van tenir un paper important en la reconstrucció d’Alemanya i d’Europa. Per posar un exemple del mateix Speer, Willy Brandt i Charles De Gaulle van reclamar la seva rehabilitació, deien que podia ser una persona útil per a la reconstrucció d’Europa. És un fenomen molt particular.

Com heu construït el personatge amb el Pep?

A través del text, és una peça de ficció. És una història fictícia col·locada el 1980, abans de la caiguda del mur de Berlín. I Esther Vilar es permet un seguit de llicències poètiques, crear un personatge a mida per a la trama de l’obra. Hem treballat molt a partir del text, però les referències biogràfiques eren inevitables. Hem treballat la biografia, la repercussió de la seva obra i tot un seguit de coses que ens ha permès construir aquest gentleman nazi, que és el que acaba sent el nostre personatge.

El seu interlocutor és un funcionari de la República Democràtica Alemanya (Xavier Ripoll) que intenta justificar el seu sistema polític.

És un pretès funcionari, en realitat, és un actor que fa el paper de funcionari per ensarronar Speer. Fa veure que té un encàrrec d’Erich Honecker de proposar-li a Speer que ajudi el govern de la RDA per a la salvació de l’economia. Estan enfonsats, sense ni un duro i necessiten algú organitzador. La proposta és llaminera: el gran geni organitzador del nazisme, Albert Speer, s’hauria de convertir en l’organitzador i salvador de la RDA. Amb aquesta trampa intenten seduir-lo, li posen un parany que demostra que aquest home no té cap principi ni escrúpol ni l’ha tingut mai. Aquesta és la part important de la peça, hi ha aquest tomb de guió. A l’inici ens trobem amb aquest funcionari que convida Speer a prendre una copa de cava a la seu del que era l’Acadèmia de les Arts, on ell havia preparat el projecte de Germània, la capital de l’imperi del Tercer Reich.

Aquest fals funcionari també justifica el seu sistema polític. En el fons, el text és crític amb qualsevol autoritarisme.

El problema del funcionari és que no ho és i de vegades se li escapen crítiques a la RDA. Al final, se li escapen tant que tindrà un problema. L’obra és una crítica a qualsevol forma de totalitarisme, evidentment amb una simpatia no pel que en el seu moment es va anomenar socialisme real, el comunisme dels països de l’Est, sinó cap a algunes idees del socialisme. De fet, el personatge de l’actor es confessa comunista, el problema és que no ho van saber fer bé, però ell s’ho va creure i continua pensant que allà hi ha idees que realment podríen servir a tots. Hi ha un moment molt bonic a la peça quan l’actor li diu a Speer que els hauria d’ajudar a demostrar que socialisme i benestar econòmic no són incompatibles. Aquesta seria la salvació del món. El text està ple de referències, de moments importants i d’opinions que val la pena de sentir. T’adones que la ideologia de l’Speer és el fonament del que serà la revolució ultraliberal d’Europa. El capitalisme en què estem vivint ara mateix enfonsa les seves arrels en uns pensaments que eren d’extrema dreta i ho continuen sent.

Has definit el text com d’història-ficció. Quins han estat els reptes més importants a l’hora de dirigir-lo?

Bàsicament el fet que en principi, el text sembla una entrevista. El funcionari, Hans Bauer, li explica que és historiador i que voldria saber com van passar les coses de veritat. Aquesta part sembla complicada perquè és una trobada entre dos personatges que celebren l’arribada d’Speer a l’Alemanya de l’Est amb l’excusa de fer una conferència sobre arquitectura, però amaguen aquesta trampa d’oferir-li la possibilitat de reformar el sistema. Hi ha una part del text que resulta complicada perquè sembla informativa, però en realitat no ho és, la trama és molt complexa i t’ajuda a portar-ho endavant. Aquí és on segurament hem hagut de treballar més. Però els actors han fet un treball esplèndid, han treballat moltíssim, han estat al damunt de totes les coses i ha sigut força senzill poder-ho portar endavant.

Heu fet algun canvi respecte el text original?

Pràcticament, no hem canviat res. Hem respectat molt el text original. Sortosament, el text manté una vigència brutal.

És un text escrit el 1998 que parla d’uns fets que van passar els anys 40, però que s’ambienta als 80…

L‘entrevista se situa al 1980. Albert Speer surt de la presó el 1966 i després de tot això i del seu reconeixement, l’Esther Vilar escriu el text. Es van publicar tots els llibres que Speer va escriure des de la presó i va ser quan a ella se li va acudir escriure l’obra. Es va estrenar a Berlín l’any 2000. Van fer una gran reproducció de la maqueta de Germània i es va estrenar en una mena d’acte social a la mateixa seu de l’Acadèmia de les Arts on havia treballat Speer, amb Klaus Maria Brandauer. Va ser una mena de fenomen mediàtic més que una obra de teatre. Crec que l’únic lloc on es va representar després va ser el teatre Almeida de Londres, on ja es va fer una funció teatral pròpiament.

En l’obra reproduïu una maqueta del que havia de ser Germània i en mostreu unes projeccions. Com va anar el procés de documentació?

A internet es troba de tot. Va ser divertit, fins i tot vam trobar reproduccions de maquetes de Germània fetes amb SketchUp. La maqueta original està destruïda i dels plànols en queda poca cosa. Però quedaven fotos, alguns fragments de pel·lícula i amb això es va fer una recreació. A partir de les fotos i d’alguns plànols vam fer la reproducció d’una part de la maqueta, la Volkshalle, la casa del poble, que és on s’havien de reunir tots els representants del poble. Aquesta casa havia de poder allotjar 180.000 persones i a la plaça del seu davant hi havien de cabre un milió de soldats. Les proporcions eren gegantines, passades de voltes, era brutal.

En línia amb la megalomania de Hitler.

És aquesta mena de grandiositat. A l’obra hi ha un acudit molt bo que diu que la gent li demanava a Hitler si tota aquesta grandiositat no seria perjudicial perquè és al contrari del que ell predicava. I ell va respondre: ‘no, jo he d’estar enmig d’aquesta magnificència perquè serà llavors on ressaltarà la meva modèstia’. S’ha d’estar ben torrat.

Has dit que els espectadors que son la part més important de l’espectacle i són ells qui voldries que reflexionessin. Com voldries que sortissin d’aquesta obra?

És complicat. Voldria que sortissin plantejant-se si el que paga la pena en aquesta vida no és lluitar per coses que tinguin a veure amb un mateix i amb el propi benefici, sinó que tinguin a veure amb la comunitat. La manera d’entendre les coses entre tots i no cadascú per la seva banda. Crec que a l’obra queda força clar. Els dos posicionaments que hi ha, els punts de partida són els que són, però els punts d’arribada, malauradament… Moltes vegades la mateixa manera de ser del poder i la seva mateixa estructura ens impedeix que les millors idees estiguin en les millors mans.