Sacarina és una reflexió sobre Barcelona i la seva transformació explicada a través d’uns personatges que també canvien. Hi estàs d’acord?
Totalment. Hi ha alguna cosa que es va transformant a la ciutat i això fa que canviïn les persones que hi viuen. De fet, a l’espai escènic hi ha uns animals amb vestits. Quan el medi on viuen els animals es transforma i canvien les condicions climàtiques, ells s’hi adapten. Igualment, alguns animals han modificat les seves maneres d’alimentar-se i s’han convertit en carronyaires. Aquí a la ciutat ho hem vist amb les gavines. L’entorn transforma els animals i als humans ens passa una mica el mateix, a mesura que es va transformant Barcelona, també nosaltres anem canviant. I al mateix temps, també nosaltres som responsables del canvi de la ciutat.
Com sorgeix aquest interès per parlar de Barcelona?
Jo tenia ganes de debutar com a director i de continuar descobrint l’obra del Davide Carnevali. Havíem fet Actes Obscens al Teatre Nacional de Catalunya, dirigits per l’Albert Arribas, i La Peppa Pig pren consciència de ser una porqueta, a la Sala Beckett, dirigits pel mateix Davide i havíem establert una certa relació. Jo estava molt interessat en la seva manera de fer i els seus textos. I a l’hora de proposar a la meva companyia, La Ruta 40, un projecte per dirigir vaig decidir fer-ho amb un text del Davide perquè crec que la seva manera d’escriure lliga força amb el moment en què ens trobem a companyia. Hem fet algunes creacions com Una lluita constant, amb la Carlota Subirós, o recentment, Reiseführer, amb el Ferran Dordal, són visions de l’activisme, de la societat i de la transformació de Barcelona. I aquest Sacarina que vaig descobrir i que s’està representant a escala europeua, era un dels textos primerencs del Davide i la meva primera direcció. I tenia aquest joc de parlar del teatre i de com ens posem aquestes màscares a la vida per anar assumint els rols que ens fa agafar la societat, em va semblar atractiu. I com tinc la sort de tenir molt bons companys a La Ruta 40, que em donen suport, de seguida es van sumar al carro i vaig poder tirar-ho endavant.
El text original va ser escrit el 2004 i passava a Milà. Es pot comparar la seva situació amb Barcelona?
La primera acotació de l’obra és que aquest text s’adapta al lloc i als actors que l’interpretin. En aquell moment, l’autor creava els textos amb les persones amb les quals treballava, transcrivint els diàlegs i recollint situacions que li poden passar a qualsevol actor. De fet, a l’inici del text ja diu que tot això li podria passar a qualsevol actor, que t’ofereixin fer un programa pilot gratuït amb la promesa de què en el futur serà un gran negoci i anirà molt bé. I també agafa la ciutat com a mecanisme de promesa: si vius a Barcelona, podràs arribar a alguna cosa. Crec que el Milà de l’època del Davide estava molt relacionat amb la corrupció, amb la televisió de Berlusconi i tot això, desgraciadament, no ha sigut gaire difícil de traslladar. Continua havent-hi corrupció i precarietat en el sector, també. Realment, ha sigut la part més rica de tot el procés. Ens vam ajuntar amb l’Albert Arribas, que ha fet la traducció, el Davide i els intèrprets i vam fer aquesta adaptació per apropar-la als actors i veure com podíem parlar de moment actual de la ciutat.
Els referents estan completament lligats al present. Si d’aquí a cinc anys es tornés a fer l’obra, caldria actualitzar-la de nou…
Sí, s’hauria de tornar a adaptar. Jo crec que el Davide també ho demanaria. El que ell vol, i ho fa molt en els seus textos, és connectar directament amb el públic, amb el seu aquí i ara.
L’autor ha dit ‘tinc la sensació que la ciutat és com una promesa que tard o d’hora t’arriba, però que fa que et preguntis fins a quin punt et traeixes per aconseguir-ho’. Ho comparteixes?
Realment, tinc aquesta sensació. Jo sóc valencià i fa setze anys que vaig venir a Barcelona amb tota la il·lusió, i avui encara la tinc. Vaig passar pel Col·legi del Teatre i per l’Institut del Teatre, volia ser actor i estava disposat a fer tot el que calgués, el que em demanessin. I després, tens una sensació d’esperança contínua que arriba el moment, la teva oportunitat, sembla que hi hagi alguna cosa latent que et diu que estàs a punt. I es juga molt amb aquesta il·lusió. I és una mica la trampa, vendre la ciutat, ser una mena d’aparador i després, descobrir com és la realitat.
A l’obra es parla de l’ofici d’actor. Creus que el que fan els personatges passa o podria passar a la vida real?
Crec que, d’alguna manera, ho fem contínuament. Ens traïm quan acceptem segons quines normes o sous. Les produccions i els assajos no estan al servei de la creació, del temps de cocció, o l’espai creatiu. Està tot condicionat per quan arriben les subvencions, quan s’omplen les cartelleres, quins estàndards s’han de complir, com s’han de vendre entrades. Estem molt al servei de la producció i molt poc al servei de la creativitat. I et traeixes moltes vegades quan entres a la roda, quan acceptes segons quines coses, quan no tens més remei que fer-ho. Llavors et poses màscares i Davide parla justament d’això. Fa servir l’àmbit teatral perquè ajuda a explicar-ho. El personatge del productor, l’Alberto Díaz, parla tota l’estona de fer servir la sinceritat i d’això que fem al teatre, que és treballar amb la veritat per explicar una mentida. I aquesta trampa també hi és a la societat. Et diuen ‘sincerament, fes això, que arribarà’. Tots juguem un paper i el paral·lelisme amb el teatre lligava molt.
El personatge del productor és l’únic que té un nom fictici, mentre que els actors mantenen els seus noms reals.
L’Albert (Prat) i la Lara (Salvador) són actors, però l’Alberto (Díaz) també, no és productor, així que havíem de fer alguna cosa diferent amb ell, no li podíem dir pel seu nom. L’Alberto juga un paper clau a la companyia perquè domina molt el que és la producció, tot i que tenim la Maria Garcia Rovelló, que és fantàstica, però l’Alberto ho controla molt tot i el paper li anava bé, però aquesta no és la seva feina i per tant, no podíem tractar-ho com la seva realitat. Vam afegir aquest engany i el vam anomenar Sergi, i així també sortia jo d’alguna manera.
El títol, Sacarina fa referència a alguna cosa que et treu l’amargor i a més, com diu un dels personatges, saps el que conté i no t’enganya, al contrari del que fan els personatges de l’obra.
Hi ha aquesta metàfora sobre el sucre, que hi pots posar coses a dins i la gent no se n’adona i s’ho empassa. Amb el gos també passa, es va domesticant amb el sucre, igual que fem nosaltres. Però amb la sacarina no ho pots fer, és el que és. Si te la prens, saps que hi ha engany, però n’ets conscient. Quan el personatge de la Lara diu que prefereix la sacarina, està dient que ha entrat a la roda i que n’és molt conscient. I també és una necessitat: vull viure a Barcelona, vull fer teatre, doncs he d’entrar i acceptar segons quines coses.
La Lara és valenciana, igual que tu, i el seu personatge parla en valencià amb el seu col·lega, però en català central amb el productor. Ho podem llegir com un altre exercici d’adaptació a l’entorn?
Això és una història personal dels dos. Quan vam començar a fer l’adaptació vam pensar que, ja que estàvem apropant els personatges a les persones que els interpretaven, trobava que estava molt bé que la Lara parlés en valencià perquè és la seva llengua materna. A més, m’ajudava a explicar part de la història que un ha de viure quan ve a treballar a Barcelona. T’adaptes a un estàndard per poder formar part del llenguatge que es parla al teatre. Ens ajudava a explicar com amb la llengua has de fer una altra transformació. Jo avui ho visc com a una virtut i em sembla preciós, però hi ha molta feina al darrere. Jo no parlava valencià i potser ha sigut més fàcil perquè no has de treure vicis, però em semblava bonic explicar aquesta part d’adaptació dels animals que dèiem.
Heu convertit la sala del Maldà en un bar, amb gespa i quadres d’animals, que pot tenir moltes lectures. M’ho expliques?
En molt bona mesura, és gràcies a la Clàudia Vilà, que ha fet aquest espai meravellós, ha aportat moltes idees i ha sigut molt creativa. Des d’un inici volíem parlar de com s’està transformant Barcelona, ho hem vist en el cas de l’Antic Teatre, que és molt greu, el Club Capitol, hem vist com tancava la Muntaner. El teatre Principal crec que ara és una discoteca. Què passa amb aquests espais culturals que desapareixen o s’han de transformar en alguna cosa més apta per al futur que estem construint? Vam pensar que era una bona idea transformar la sala en un negoci del futur, i com que ara a Barcelona hi ha tants coffe brunch de coworking, espais per venir a treballar amb el teu ordinador, ens semblava interessant. Volíem que fes una mica de mal entrar al Maldà. Igual que quan passes per davant de la llibreria de teatre Milà, que ara és una botiga de carcasses de mòbil, ens agradava la idea que produís una sensació semblant. I encara ens ha quedat massa bonic. També vam posar la pantalla amb un partit de futbol, aprofitar una sala de teatre per fer-hi futbol. La idea era explicar com han anat ‘turistificant-se’ els espais, posant-se al servei d’allò que és més rendible. I la Clàudia ha agafat la idea de la domesticació dels animals i també de com n’és de salvatge tot això, i ho ha convertit en una mena de selva.
En aquesta línia, l’escena final també ens recorda que ens hem domesticat per viure a la ciutat?
En realitat, l’únic animal que sortia a l’obra era la gossa que comparteix la parella. I aquesta gossa borda durant tota l’obra, com fan els animals quan s’apropa un perill. I va bordant durant tota l’obra. I el perill es va apropant fins a aquest final irremeiable.
Com viviu aquesta precarietat des de la teva companyia? Entenc que tenir ocasió de programar l’espai Lliure deu haver estat una mena d’oasi.
Totalment, és una cosa que no és el nostre àmbit, no estem preparats per programar, el que volem és ser programats. I ha sigut meravellós. Fa deu anys que som companyia, vam fer El llarg dinar de Nadal, va ser un èxit però realment, era molt precari. Com a companyia, no cobràvem. És relatiu l’aparador d’èxit com a companyia que està fent moltes coses. Amb això del Lliure, és la primera vegada que durant un mes he pogut viure només de la companyia. Has de fer moltes altres coses. Tens el teu projecte, però no t’hi pots dedicar exclusivament. I tothom ho accepta, quan potser no hauria de ser així si existissin uns bons pressupostos culturals. Hi podríem dedicar molt més temps, pagar millor a qui contractem i fer les coses molt més bé del que les fem. Simplement que fos més digne, que nosaltres mateixos no haguéssim de renunciar als nostres sous per poder col·laborar amb altra gent, com ha passat moltes vegades. Són aquestes concessions que anem acceptant i que fan que la roda continuï girant. L’obra passa en un bar i som nosaltres intentant arreglar el món xerrant, parla també d’aquest immobilisme. Crida a emprendre accions i a fer coses, només parlant no arreglarem res.
Comentaris recents