A Passaran coses fantàstiques es fa honor al títol i la realitat més mundana es barreja amb fets i successos impossibles. Tot això passa a la sala Flyhard, amb aquesta obra escrita i dirigida per Sílvia Navarro Perramon i Jordi Casado Olivas. Conversem amb ells sobre el seu primer projecte plegats.
Com sorgeix la idea de l’espectacle?
Sílvia Navarro: El Jordi i jo feia temps que teníem ganes d’escriure i dirigir a quatre mans i vam anar a trucar a la porta de la Flyhard. Els va agradar la nostra proposta, però tenien ganes de fer un espectacle com els que havien fet fa temps, una obra de menjador, sobre la quotidianitat, però amb màgia. No un espectacle de màgia, sinó una obra on hi hagués màgia. Tenien ganes de treballar amb el mag Sergi Armentano, que volia fer d’actor però sumar-hi aquesta faceta de màgia. Ens van demanar si se’ns acudia alguna cosa a partir d’això. Ens va fer molta il·lusió la idea de posar màgia en una obra sobre la vida quotidiana i en una setmana ja teníem una idea primerenca, la vam presentar, i aquí estem.
Al programa de mà dieu que Passaran coses fantàstiques és alhora un desig i una advertència. Tota una declaració d’intencions.
Jordi Casado: Vigila amb el que desitges, és la típica advertència que et trobaries en la llàntia d’un geni. L’obra està molt lligada a la màgia, hi juga un paper important des de la concepció del projecte. En aquest sentit, hem tingut l’oportunitat de treballar amb el Sergi des de l’inici, de discutir molt bé la màgia que volíem incloure i com volíem fer-ho. I hi ha aquesta doble lectura, a l’espectacle hi ha elements màgics, però a la vegada, el que reivindica és allò petit, allò casolà que passem per alt i que segurament és allò més extraordinari, malgrat se’ns omplin els ‘feeds’ i les pantalles de coses molt llampants, el més important ho tenim dins de casa i no a casa del veí.
Al text parleu de trobar el propi lloc al món i de la confiança en l’altre i en la vida, què us motiva a parlar de tot això?
S.N.: Un dels tòtems de l’obra, sobretot a nivell temàtic, és que estem molt pendents de la nostra carrera laboral, de trobar la vocació i el sistema capitalista s’aprofita d’aquest desig per obligar-te a treballar més del compte. Reivindicar el no deixar de ser feliç en pro d’intentar sobreviure dins del sistema, saber parar i separar la feina de la vida. Entendre que hem de treballar per viure i no viure per treballar.
A l’obra jugueu amb expressions clàssiques de coach com ara ‘persegueix els teus somnis’ o ‘si vols, pots’. Creieu que s’està abusant d’aquestes idees?
S.N.: Aquest món dels coach o de determinades pseudoteràpies utilitza els somnis i il·lusions de la gent per convertir-ho en una cosa mercantilista i capitalista. La frase ‘si vols, pots’ no és així, tu pots voler, però al final, el sistema funciona com funciona.
J.C.: T’acabes convertint en una mena d’esclau, no de cap amo, sinó de tu mateix i de les teves pròpies intencions.
S.N.: I és molt trampós que et diguin que si no estàs assolint el que tu vols és perquè hi ha alguna cosa que no estàs fent bé. Portat al nostre terreny, si voler és poder, tots tindríem una obra d’èxit a la cartellera i la clau per fer l’obra perfecta. Això no funciona així, és assaig i error. Això passa amb tots els àmbits de la vida. Aprofitar per mercantilitzar-ho i fer diners a costa de, senzillament, donar un copet a l’esquena de la gent és terrible.
Una altra fenomen de moda que apareix a l’obra és el true crime. El fet de retratar una vida anodina i sense expectatives us donava joc per utilitzar aquest recurs, com a contrast?
S.N.: Una bona manera de vincular la màgia, que apareix en forma de poders, era el fet de crear el paradigma de l’investigador investigat. El personatge de l’Artur (Ferran Vilajosana) que vol obrir-se camí professional en el món del true crime, és qui acabarà sent investigat.
J.C.: I a nivell temàtic i estètic, el true crime és buscar l’explicació de tot, l’intríngulis, les baixeses de l’ésser humà, i es contraposa a tot allò que és fantàstic. D’una banda, els poders, i de l’altra, aquesta cosa de què la màgia està en la relació de parella o d’algú que t’estimes, en la confiança. Aquest contrast ens ajudava molt a nivell dramatúrgic.
Quins reptes ha suposat el fet d’incorporar màgia a l’obra, tant en l’escriptura com en la direcció?
J.C.: Ha sigut un repte, però a la vegada, una oportunitat molt xula. A nivell dramatúrgic, havíem d’escriure de manera que la màgia encaixés dins del text. I a nivell escènic, el Sergi ha sigut extremadament generós perquè els mags no revelen mai els seus trucs i ell els ha hagut de compartir amb la resta d’actors. I és una cosa molt complicada.
S.N.: I d’una precisió extrema, primer, pel Sergi a l’hora de gestionar-ho en escena i controlar-ho tot des del punt de vista del mag. I més en una sala com la Flyhard, tant a prop i a dues bandes. Però també ha suposat un repte per a la resta d’actors, que l’han entomat amb una generositat brutal. Entendre tot el mecanisme i precisió que suposa la màgia és una dificultat afegida, tu com a actor tens un text i una veritat que has de defensar, però alhora, ha de passar una cosa que té la mecànica d’un rellotge. És increïble veure com ho fan tots quatre amb aquesta naturalitat.
I com dèieu, amb la dificultat afegida d’estar en una sala molt petit i amb el públic tan a prop.
S.N.: La diferència entre que funcioni o no és d’un mil·límetre, d’un segon. Estem explicant una història i això ens ajuda a fer-ho, si no surt, no passa res, però no falla perquè han entrenat moltíssim, el que en un principi era una dificultat, la gent a prop, les dues bandes, ara ho rebem al revés, veus les cares de la gent, el que es crea en el públic amb els trucs i està molt bé.
J.C.: Les reaccions de la gent són divertidíssimes. La màgia al principi passa com un fet accidental, però els personatges van veient que hi ha alguna cosa que no els quadra i veus com el públic es va adonant, junt amb els personatges, de què allà passen coses.
L’escenografia és una cuina amb tot luxe de detalls. Buscàveu contraposar la idea d’hiperrealisme en un text ple de fets i situacions sobrenaturals?
S.N.: Ens venia de gust tornar als orígens de la Flyhard, amb obres com Un home amb ulleres de pasta o Satisfaction, on hi ha havia un equilibri entre la cosa quotidiana i la fantàstica. Vam agafar l’espai més quotidià i ple de realitat, una cuina, i vam barrejar-ho amb un component extra de fantasia. La clau perquè funcioni tan bé és que l’Elisenda Pérez ha fet una feina increïble amb l’escenografia. Reprodueix la cuina de qualsevol pis que cau a trossos, però on els qui hi viuen se l’han feta seva i l’han intentat fer bonica, reivindicant la dignitat dels personatges, però també perquè hi ha posat tota la màgia que ha sigut necessària. Tot el que hi és però no es veu perquè ella ha sabut amagar-ho. Ha fet una feina tant de disseny, com de construcció i acabats que és una meravella.
J.C.: I és una peça que a nivell de regidoria és molt complexa, hi ha moltes coses que cal deixar preparades abans de la funció.
SNP: I el que dic de l’Elisenda ho podria dir de qualsevol altre membre de l’equip, l’Iztok Hrga amb el vestuari, necessitàvem una butxaca, i al dia següent, la butxaca ja hi era. Hi ha hagut un nivell d’implicació brutal i també ho trobem amb els regidors de sala. Tenen una feinada, però funcionen com dos ninges. La feina de tothom ha sigut increïble.
J.C.: És com el que hi ha a la peça, aquesta confiança entre tots. Si tothom no hagués cregut en el projecte ni hagués fet aquest exercici de generositat, no hagués funcionat.
Aquesta escenografia té una estètica pop, igual que el cartell, com ho vau plantejar?
J.C.: Vam tenir moltes converses amb l’equip de comunicació, amb l’Eli (Riera) i l’Eladi (Bonastre) va sortir la idea de l’Artur com a superheroi del barri. També es parla de Batman, que és el millor detectiu del món, i l’Artur fa de detectiu casolà, es van ajuntar tots aquests conceptes i va sortir el cartell.
S.N.: És una barreja entre còmic de superherois i una capsa de joc del Cluedo, cada personatge és com una carta d’aquest joc, el sospitós, l’assassí. Ens agradava molt aquesta idea.
Com ha anat l’experiència d’escriure a quatre mans?
J.C.: Ha sigut fantàstic. Va arribar un punt en què no sabíem qui havia escrit què. De fet, en els textos a quatre mans es noten les frontisses i el que ha fet cadascú i força gent ens ha dit que aquí no es nota.
S.N.: Per a nosaltres, això és un elogi molt gran. A l’inici vam establir unes normes que ens vam acabar saltant perquè no podíem parar de les ganes que teníem d’escriure, però llegíem els trossos de l’altre i ens moríem de riure. Crec que això ens retroalimentava, ho veies i pujaves l’aposta.
L’escriptura de l’altre us estimulava a anar més enllà.
S.N.: Moltíssim. L’obra té tres parts diferenciades, la part del true crime des de la quotidianitat, amb una arrencada pausada, de generar dubte en l’espectador sobre què està veient, si hi ha realment un assassí. Després, la bogeria absoluta i al final, un aterratge on nosaltres plantem totes aquestes idees de com el capitalisme ens arrossega, és la part més densa, i tots dos ens sentim molt identificats en les tres parts. Hem treballat els tres llenguatges a 50-50. Ha sigut molt xulo descobrir que també escrivint tenim una línia de pensament semblant.
Això vol dir que hi haurà més projectes junts?
J.C.: Un pròsper matrimoni.
S.N.: Si depèn de nosaltres, sí. És una sort. Escriure sol i explicar les pròpies històries és meravellós, però poder-ho fer amb algú és molt xulo.
J.C.: T’enriqueix. Jo a la Sílvia l’admiro molt i per a mi ha sigut un regal poder escriure amb una dramaturga com ella. Descobrir que funciona i que pot tenir continuïtat fa la vida una mica més fàcil.
S.N.: Nosaltres ens vam conèixer a l’Institute of the Arts de Sitges, ens vam fer amics i vam descobrir que tenim una manera similar d’entendre el teatre i una admiració mútua. Hi ha un vincle personal i una admiració professional que fa que tot flueixi.
Comentaris recents