La veïna del tercer segona té un assumpte important per compartir amb la comunitat i aprofita la reunió d’escala d’avui per exposar-ho. Aquest és el punt de partida de La dona del tercer segona, que es pot veure a la Sala Atrium fins el 3 d’octubre. En parlem amb el Víctor Borràs Gasch i l’Ivan Benet, autor i director respectivament.

Aquest és el segon projecte en què treballeu junts, després de La lleugeresa i altres cançons. Com sorgeix aquesta col·laboració?

Ivan Benet: Amb el Víctor i la Maria (Hervàs), de Teatre Nu, ens coneixem des de l’any 1995, a l’Institut del Teatre. Jo tenia la idea de fer un espectacle a partir del món de Gilles Lipovetsky i també, un homenatge a la infermeria. Vaig compartir-ho amb el Víctor i a Teatre Nu tenien ganes d’explorar altres mons més enllà del públic familiar. Jo tenia ganes d’escriure, el Víctor volia posar-s’hi des d’una forma artística i vam decidir escriure el text junts. Allà va començar aquesta aventura, que ara pren continuïtat amb La dona del tercer segona. I molt contents.

A Teatre Nu us dediqueu essencialment als espectacles familiars?

Víctor Borràs Gasch: La nostra companyia va començar l’any 2000 i el gruix de la producció són espectacles per a tots els públics. A mida que vas avançant en la teva carrera, tens ganes d’explorar altres territoris i en aquest cas, va ser fantàstic. Feia temps que amb l’Ivan dèiem de fer alguna cosa plegats. Amb Teatre Nu portem 20 anys, però els primers 15 van ser de tirar endavant, d’establir el projecte i sobreviure. Fa 5 anys vam fer La Casa del Teatre Nu, on acollim altres projectes, fem programació, hem obert altres línies artístiques i una de les més importants ha sigut poder fer aquests dos espectacles.

D’on surt la necessitat de parlar de les malalties mentals?

V.B.G.: Jo no volia parlar d’un tema. Escrius a partir d’un personatge o situació que t’inquieta, d’unes preguntes que et fas. I acabes construint un text on al darrere hi ha uns temes. Al final, és una veu que s’expressa i poc a poc, vas desgranant una història a partir de material més o menys proper i de la ficció que hi puguis anar ficant. Suposo que tothom quan escriu barreja una mica de tot i jo he acabat tenint un monòleg amb un tema que em preocupa. Hem pogut posar un mirall i plantejar preguntes a l’espectador.

A diferència de La lleugeresa, en aquest cas el tema surt més del Víctor?

V.B.G.: Jo vaig deixar un text fet, que després hem anat treballant i polint amb tot l’equip, especialment amb l’Ivan i l’Àurea (Márquez), i l’hem fet créixer. Hi havia un text inicial que no tenia aquest títol.

Quin era el títol original?

V.B.G.: En va tenir de diferents. L’Ivan l’anava intentant millorar.

I.B.: Va ser un regal. Quan escrivíem La lleugeresa, li deia al Víctor que allà hi havia una veu molt potent. Quan em va passar el text de La dona, em va dir amb molta humilitat que havia escrit una coseta i recordo que la primera lectura em va tocar molt. El conec a ell i a més, el tema de la salut mental em preocupa molt per experiències properes, i vaig connectar i em vaig emocionar molt. Ell m’havia demanat què em semblava, suposo que esperava algun consell de col·lega i jo li vaig dir ‘fem-ho’.

I vas decidir que la volies dirigir…

I.B.: Em venia molt de gust posar-m’hi, vaig començar a indagar sobre el tema i com afronta la sanitat pública la salut mental. I entre els dos vam construir la dramatúrgia escènica.

A l’obra es parla no només dels malalts sinó també del seu entorn, de com ho viu la família. Us heu documentat d’alguna manera?

V.B.G.: Jo he partit de l’experiència. He treballat fent teatre amb col·lectius amb problemes de salut mental i conec individus. A través d’això, conec veïns i veïnes que tenen fills en aquestes circumstàncies. Al final, escoltes. A mi m’agrada molt posar l’orella, que m’expliquin. Acabes destil·lant-ho tot, a part de les teves pròpies experiències. Com t’ho expliquen en primera persona, acabes vivint-ho tu mateix, no hi ha un tecnicisme, una documentació, hi ha més aviat, una veu, un crit, una necessitat. A mi m’agrada escriure com si estigués escoltant i deixar-me portar per aquesta veu. Em preocupava com es rebria, però el fet de ser una veu personal fa que arribi bé.

I.B.: El que fa el text molt teatral és precisament que dona veu a l’entorn. Es crea un triangle; la mare que pateix pel seu fill, com qualsevol mare; el fill absent, de qui anem descobrint què li passa a través de la mare, com viu el seu dia a dia i perquè s’expressa com ho fa, i l’espectador, que és la comunitat de veïns. Donem expressió i mirada a través de l’Àurea, a la presidenta de l’escala, la veïna, els del bar. Això fa que sigui molt teatral. És important l’entorn. Un problema de salut mental deixa ressonàncies molt fortes en els qui l’envolten.

V.B.G.: I als pobles, els barris, les escales de veïns sempre hi ha un personatge a qui la gent mira estrany, que provoca por, això ho he viscut a diferents llocs. Assenyales o veus assenyalada una persona. I això fa que vulguis posar aquests interrogants davant de la gent. Per això aquest format. Recordo que vaig fer unes primeres pàgines del text d’una veïna parlant amb una altra, però després vaig passar-ho a tota una escala perquè interpel·les a molta gent, a moltes mirades diferents.

El noi no té nom però el veiem a través d’una pantalla, des d’on ens mira i ens interpel·la. Resultava més potent aquesta imatge que no pas una presència física a l’escenari?

I.B.: Va ser una intuïció. Amb la poca experiència que tinc com a director, utilitzo els meus recursos com a actor, on m’agrada treballar de forma intuïtiva. El Víctor no li havia posat veu, però a mi m’agradaria veure com és aquest nano i vaig pensar en la força de les imatges. A més, a l’hora de desestigmatitzar aquest món, pensava que podríem veure el món interior d’aquesta persona no forçosament com a un món torturat, perillós, que ens fa por, sinó com un món imaginatiu, ric en matisos, el cervell d’aquest noi podria ser com un bosc on hi poden passar coses boníssimes però també, dolentes. Hi ha aquesta cosa del mirall. Potser m’atreviria a dir que tots estem una mica malalts.

I de qui surt la idea de què el noi fos el propi fill de l’Àurea?

I.B.: Va ser un atreviment meu. Conec el Samuel (Manrique) des que va néixer. Buscàvem un actor, sé que el Samuel ho porta a la sang, li vaig preguntar a l’Àurea, em va dir que li preguntés a ell i va estar encantat. I hi ha aquesta ressonància, és el seu fill a la vida real, s’assemblen. I és un actoràs.

Les crítiques destaquen la feina de l’Àurea i la seva capacitat per transitar entre diferents emocions. Vas escriure el monòleg pensant en ella?

V.B.G.: No pensava en ningú en concret. Quan l’Ivan em va proposar de fer-la, vam dir alguns noms i va sortir el seu, jo no hi havia treballat mai. L’Ivan li passar el text i va dir que sí. Llavors va venir la pandèmia, però ja hi havia el compromís. Quan es va reprendre tot, hi havia molts projectes que havien de sortir, el que s’havia suspès i el que hi havia pendent d’estrenar, però vam tenir sort i ho vam poder aixecar. Va ser un regal que l’Àurea digués que sí, és meravellós tot el que ha aportat. Quan ho escrivia, no pensava que ho acabaríem fent, creia que era molt difícil que algú ho representés perquè hi ha repeticions, un joc d’anades i tornades, uns bucles que ho fan molt complicat. És fantàstic veure com treballa, a part de tot el seu talent i la força actoral, la part professional i de compromís amb la paraula i amb tot el que està escrit. Ha sigut una passada, un regal.

Ivan, aquesta és la segona obra que dirigeixes.

I.B.: Vaig codirigir Informe per a una acadèmia, que també protagonitzava. Dues i mitja.

Com encares un monòleg amb tanta intensitat i tants viatges entre emocions?

I.B.: La cuina de mercat ha de ser boníssima, amb bon producte. En un monòleg, si no és així, millor no posar-s’hi. Em tocava el tema, m’agradava com estava escrit i hi havia l’Àurea. Hem treballat junts en tres ocasions, ens coneixem de fa anys i pensava que em diria que no, però em va dir que sí de seguida. Aquest text necessita una gran actriu, una persona que es posseeixi del personatge, amb molta precisió, lingüísticament és molt enrevessat. Demana un cert virtuosisme però que no sigui embafadorament formal. És anar treballant amb el que et dona ella, que és molt, i anar-hi posant capes. Ha sigut un gust, jo he après molt dirigint aquest muntatge. A més, hem despullat l’escenari, no hi hem posat ni una cadira. No ha sigut per una voluntat de ser molt exigent, quan una actriu t’ho dona tot, no cal res més. Hi havia aquest elements simbòlic, que és l’escala, només hi ha una opció, que és la que ens planteja la dona. La Sala Atrium és petita, però si anem de bolo a l’Auditoria de Sant Cugat no es farà gran l’espai. Ella fa un recital.

Trobaves que qualsevol altre element de l’escenografia resultava accessori?

I.B.: Ho vam pensar molt, tenia moltes idees, fins i to, volia que sortís un arbre a l’escenari. Una de les coses que he après com a director és que quan l’actor et dona molt, has d’anar traient la resta.

La sala Atrium té les dimensions adequades perquè els espectadors puguem ser aquests veïns. Això et va acabar de reforçar en la idea de la reunió d’escala?

V.B.G.: No pensava en aquesta sala. T’imagines un espai més aviat petit, tot i que com diu l’Ivan, també funcionarà en teatres més grans. Si tiro enrere, potser m’imaginava un d’aquests espectacles on el públic és dalt de l’escenari. Això avui ens ha marxat del cap, però sí que tenia la idea de l’actor circulant i el públic gairebé dins de l’escena. És una anècdota pensar que imaginàvem la presència de l’espectador dins de l’escenari, ara això ens queda molt llunyà. Tot i així, el format d’escenificació no l’havia imaginat gaire. Penso en acció i veu, però no en el muntatge. No m’agrada escriure acotacions, és bonic que les coses passin en escena. M’agrada fer un text que permeti acció, però no concretar-la. Escoltes una veu i vas fent. Jo em vaig formar com a intèrpret i sempre et queda al cap que allò estarà a l’escenari i això sempre depèn de la relació de la matèria amb el text, amb l’altra gent, amb qui dirigeix. A mi m’agrada molt observar el que anem fent.

I.B.: A més, el material s’acaba fent d’aquesta manera, amb els assajos, de forma conjunta.

V.B.G.: L’autoria és un text i ja està.