‘El pes d’un cos’ explica la història d’una dona que s’ha d’ocupar del seu pare després d’haver patit un ictus. Parlem amb Victoria Szpunberg, la seva autora i directora, sobre el procés de creació d’aquesta obra, en cartell a la Sala Petita del TNC fins al 12 de juny.

A El pes d’un cos parteixes d’una experiència personal amb el teu pare. En quin moment vas veure que d’aquesta vivència en podia sortir una obra de teatre?

En realitat, hi ha alguns materials previs a l’obra. El meu pare patia la malaltia de cossos de Lewy i tenia visions i al·lucinacions. Ell era poeta i tenia molta destresa amb la llengua, molta imaginació, m’explicava coses que veia i jo ho escrivia o ho gravava. Tinc molt material. Vaig pensar ràpidament que volia transformar-ho en una obra. De fet, tinc un relat publicat a la web del Centro Dramático Nacional. I al mateix temps, em vaig posar a escriure El pes d’un cos.

Al text afrontes de manera directa temes molt sensibles com el procés de deteriorament d’un ésser estimat o la mort, se n’ha de poder parlar sense embuts?

De vegades, les obres no es controlen tant. Justament aquesta neix d’un impuls molt inconscient, l’he hagut de reescriure i rumiar un cop tenia el nucli ja escrit. Llavors va ser quan em vaig adonar que hi havia una veu principal. Jo volia fer una adaptació de Les tres germanes, de Txékhov, però va coincidir en una època plena d’adaptacions d’aquest text i vaig pensar que faria el mateix que tothom. Les tres germanes comença dient ‘fa un any que el pare és mort’ i vaig decidir fer una conjunció entre l’adaptació d’aquest text i el que m’estava passant amb el meu pare. Per això la protagonista es diu Olga. Jo soc molt lectora i m ‘agrada informar-me, però la meva forma d’escriptura és força inconscient. Escric de forma molt orgànica, penso molt, però no planifico. Després endreço els materials i li dono voltes, i en aquest cas, l’experiència era molt directa.

A l’obra hi ha una crítica al sistema sanitari públic i a la manca de recursos.

Al públic i al privat. El sistema sanitari públic comença a fer fallida i d’això se n’aprofita el sector privat. Les residències són impagables. Jo no vaig viure la situació de la protagonista, que està sola, ho vaig compartir amb una germana, però econòmicament va ser duríssim. I d’aquí surten totes les dades, d’un trànsit personal.

Hi ha un moment en què es mostren els preus de les residències i la més econòmica són 2.000 euros al mes.

I això sense suplements, que de vegades, vol dir els àpats. Pots acabar pagant 1.000 euros més si vols que li canviïn els llençols, és una cosa inhumana. A més, quan demanes plaça per a la residència pública, si et toca la plaça 280, tal com diu la protagonista, vol dir que es morin 280 persones abans. És una situació que genera molt d’estrès. Jo no tenia ni idea de tot això, no m’hi havia trobat mai i no estem preparats. Va ser un xoc.

Formalment, l’obra combina diferents llenguatges, entenc que tot això ho vas anar introduint un cop l’escriptura ja estava feta?

Estic molt interessada en les formes teatrals. Per a mi, forma i contingut van de la mà. Escric d’una manera molt intuïtiva, però al mateix temps, m’agrada estudiar les tècniques i possibilitats formals de l’art escènic. En les meves obres sempre intento plantejar formes que ara en diuen arriscades. No sé si ho són, jo busco que afegeixin capes a allò que estic transmetent, no és només el contingut. La forma escènica té moltes possibilitats i de vegades, ens quedem reduïts a la forma dramàtica, que és l’hegemònica. Jo sempre intento que quedi qüestionada. És la meva mirada sobre el món, que reflexiona sobre la realitat, i això es tradueix en la proposta formal.

En aquesta proposta també hi ha moments musicals, a càrrec de la Sabina Witt i el Carles Pedragosa, et servien per fer la història més lleugera?

M’agrada molt la lleugeresa, que no vol dir frivolitat. També m’interessa recórrer als recursos sensorials. El meu pare era poeta i la poesia té molt a veure amb el ritme, amb allò sensorial. La Sabina Witt és la meva germana i és cantant. A casa he estat sempre envoltada d’artistes que es dediquen a arts sublims, que són sempre més inconscients. En la dramatúrgia has de pensar més les coses, estàs en un altre pla, de vegades, més prosaic. A mi m’agrada utilitzar elements més sensorials i per això crido altres artistes. La Sabina, el Carles Pedragosa i el Joan Solé, que ha fet el so i part de la música, han estat claus per compondre un espai sonor que està present durant tota l’obra. Fins i tot comença a sonar abans que entri el públic. És molt elaborat i en alguns moments, molt subtil. La Laia Marull fa el monòleg en diàleg constant amb la proposta sensorial. De vegades, esdevé concert i música i de vegades, només espai sonor. Jo volia que hi hagués una part plàstica i poètica.

I aquí s’inclou l’espai escènic.

Absolutament, la Judit Colomer és una escenògrafa molt jove i molt brillant. Hem tingut un diàleg molt bo, m’ha ajudat moltíssim. Ha recollit la proposta simbòlica, l’ha entès i l’ha enriquit. M’ha agradat molt treballat amb ella.

Aquest espai està presidit per una escala a la qual no s’hi pot arribar.

Això va ser una proposta de la Judit. Quan hi ha l’ictus, ella planteja una escissió entre l’escala, la possibilitat de pujar a casa, i el terra. I també és molt poètica, és una escala que es perd cap a l’infinit. Em va agradar molt la idea.

I el pare està representat per una tela vermella, que pot simbolitzar moltes coses.

També surt de la Judit. Ella ho va suggerir pel comunisme. I en els assajos, entre les dues i tot l’equip, els actors; l’Iban Beltran, l’ajudant de direcció; la Montse Colomé, que fa el moviment, vam acabar trobant totes les possibilitats d’aquesta roba. Al principi era clar que era comunisme i sang. El pare té un ictus, però també un aneurisma a l’aorta i això té a veure amb la sang. I amb els assajos va agafar altres usos. L’escala i la roba fan molt bona combinació, una cosa molt feixuga que es perd cap a l’infinit i una cosa molt lleugera que cau a terra. És un contrast.

Com vas decidir que la Laia Marull fes el personatge de l’Olga?

Aquesta obra és molt difícil de fer perquè combina tècnica amb emoció. La Laia s’ha de deixar anar, però no del tot perquè contínuament ha de canviar la seva interlocució, la seva direcció. A la vegada, si no arribés l’emoció seria una obra absolutament freda i formal. Hi ha gent a qui li agrada, però jo prefereixo quan arriba l’emoció, sense caure en el sentimentalisme. Tenia la Laia al cap, la trobo molt genuïna. A cada assaig es deixa la pell, és una bèstia. Quan li vam trucar, estava fent una altra cosa, però com l’obra es va aturar per la COVID, així que va poder, va demanar el text i després de llegir-lo, va dir que sí. Per implicar-s’hi, ella ha de creure en el projecte i aquest li va agradar. És una actriu que m’agrada moltíssim. I com no la veus gaire en els escenaris, quan hi apareix fa molt de goig. És aire fresc, un esdeveniment. I els altres tres actors també son importantíssims.

Com van arribar al projecte?

Amb el Quim Àvila vam fer càsting. Primer amb la Laia i després, musical. És extraordinari. És part imprescindible de l’obra. Fa una cosa que no és tan vistosa, però que és molt difícil. Gairebé fa de regidor, és qui ho mou tot sense que se n’adoni ningú. És un àngel realment. I el Carles Pedragosa també el tenia claríssim, per l’execució i pel procés d’assajos. És excepcionalment creatiu i et pot resoldre moltes coses d’una obra. Per a mi, dirigir té a veure amb triar molt bé l’equip. Com a directora tinc les meves limitacions, però si esculls bé, ja tens molta feina feta. El Carles té una imaginació desbordant, sabia que m’ajudaria a portar l’obra a l’humor, que és una de les meves premisses. Jo li vaig dir que riuríem i ho hem acabat fent.

Ja havies decidit que fes de monja, entre d’altres personatges?

Estava entre ell i la Sabina, però al final vaig veure clar que ella havia de ser la doble veu de la Laia i mantenir-se allà, que el Quim havia de ser el zelador i mantenir-se allà i el Carles havia de fer-ho tot. I com li va molt la marxa, va ser molt guai. L’Albert Pascual, que ha fet el vestuari, l’ha encertat molt amb el vestit de la monja, amb totes les tries. I després, la Sabina, que té una veu molt dolça i emocional i tècnicament pot arribar a llocs molt brillants, ens ha ajudat molt.

També ajuda a crear aquesta atmosfera d’emoció sense melodrama.

Era una altra premissa. De vegades fa pudor anar a llocs emocionals. Com si hi hagués la gent freda i la gent emocional. És una escissió que a mi no m’agrada, pot ser tot, és qüestió d’equilibrar. M’interessen els dos mons, la recerca formal i l’emoció, que arribi als espectadors. Si mantens el públic en una recepció exclusivament mental, que no vol dir intel·lectual, l’intel·lecte també és emoció, em refereixo a analítica i freda, a mi no m’arriba. M’agrada quan les coses em sacsegen. L’escriptura és molt emocional i es podria haver portat a un lloc on només hi hagués la Laia i l’emoció. Però com que també l’he dirigida, he aportat totes aquestes propostes plàstiques en l’escenificació.