Després d’El metge de Lampedusa, Xicu Masó torna a parlar de la crisi migratòria europea amb Síndrome de gel. Aquest cop, la mirada se centra en els nens i en les conseqüències que té per a la seva salut física i emocional el fet de sentir-se desarrelats. En parlem amb l’impulsor i director del muntatge.
La Clàudia Cedó, autora del text, explica que va descobrir la síndrome de la resignació a través teu. Com hi arribes tu?
Fa dos anys, vaig llegir una article en un dominical sobre aquesta síndrome i em va semblar tan bèstia que vaig arribar a pensar que era una notícia falsa, un fake. Com que en l’article se citaven fonts com el Times, les vaig anar a buscar, vaig anar seguint el fil i vaig veure que era veritat. Vaig pensar que era un punt de vista sobre els refugiats especial, insòlit, que donava per molt. No era una cosa directa i documental com El metge de Lampedusa, que vaig fer el 2017, sinó que tenia aquest element de gran metàfora, dels nens que diuen prou, fins aquí hem arribat. És com la frase de la Mafalda: ‘¡paren el mundo, que me quiero bajar!’.
A partir d’aquí, decideixes tirar endavant amb Síndrome de gel.
Això és l’espurna. El primer que vaig fer va ser parlar amb la Clàudia, per diverses raons. Ens coneixem de fa molt de temps. Jo havia viscut a Banyoles i ella havia sigut alumna meva quan tenia 14 anys. Ella és psicòloga de carrera i en haver participat amb Escenaris Especials, em va semblar un bon bagatge per treballar aquest material tan delicat. Ella em va dir que sí i llavors vam anar a explicar la nostra idea al Teatre Lliure. Ho van voler produir i a partir d’aquí, vam anar confegint la resta de l’equip.
La síndrome de gel del títol és la que pateix la Unió Europea amb la crisi migratòria al continent?
I més enllà de la Unió Europea, que sempre ha fet el paper de la trista figura amb els refugiats. Parla de gent que tenim a prop, que coneixem, que amb la seva indiferència, amb el seu ‘això no va amb mi’, va construint un mur de gel al voltant dels refugiats. Fa pensar en el poema de Bertold Brecht Vaig guardar silenci. Els que callen són els de la síndrome de gel.
L’obra es representa quan s’està produint un èxode de 3,5 milions d’ucraïnesos cap a la resta d’Europa. Creus que aquesta vegada s’estan fent les coses millor?
Aquesta vegada s’està ensenyant el racisme brutal de la Unió Europea. Que està molt bé que se’ls aculli, només faltaria. Però com pot ser que amb els ucraïnesos es resolguin els permisos de residència en 10 dies quan als refugiats de les altres guerres no se’ls fa cas? És d’un racisme absolut. El ucraïnesos són europeus, blancs, no porten gaires problemes, que passin. Però hi ha moltes altres guerres, sovint, creades per interessos d’Occident, i dels seus refugiats se’n renten les mans. Fa vergonya que ara s’estigui fent tan bé amb Ucraïna. La comparació és brutal.
Al text es contraposa la socialdemocràcia d’Olof Palme i la defensa de la llibertat individual amb la negació del permís de residència. Resulta irònic que es detectés aquesta síndrome en el paradís del benestar.
Suècia ha sigut el país més acollidor d’Europa durant molts anys, però a partir d’un determinat moment va tancar l’aixeta, coincidint amb el que ha passat a tot el continent. En paral·lel a l’augment de demandes d’asil, anava pujant l’extrema dreta. Les lleis de Suècia van canviar a partir de 2016 perquè entre 2014 i 15 van tenir una entrada molt important d’iraquians iasidís que fugien d’un genocidi a l’Iraq.
El que han viscut les protagonistes de l’obra.
El fet que passi a Suècia és interessant, per a nosaltres aquest país ha sigut un paradigma de moltes coses. Jo ja firmaria per aquestes lleis sanitàries que va promulgar la socialdemocràcia en el seu moment. Que els joves puguin marxar de casa perquè tenen ajuts públics per llogar un pis, que la gent gran no estigui obligada a anar a una residència o a malviure amb els fills i pugui viure sola o compartint. Però el text també és una reflexió sobre el primer món. El caràcter suec ja és de natural individualista i un estat del benestar tan desenvolupat encara l’ha accentuat més. Això contrasta amb la tribu. La dona refugiada (Asma Ismail) que arriba a Suècia ve d’un lloc on la tribu és molt important, és la manera de sobreviure. Nosaltres estem a mig camí, la tribu continua sent rellevant, la família té una importància que a Suècia no té. El benestar suec està carregat de bones intencions, però també té efectes secundaris.
L’autoria del text s’ha fet a quatre mans entre la Clàudia Cedó i el Mohamad Bitari, un poeta i dramaturg palestí sirià, nascut en un camp de refugiats. Què ha aportat la seva mirada?
A la Clàudia li preocupava caure en la mirada d’Occident cap al món d’Orient. La mirada europea és esbiaixada i volíem una perspectiva més directa per no equivocar-nos en coses importants. Això ens ho ha donat el Mohamad. D’altra banda, ens ha permès fer l’obra bilingüe, en àrab i català, que li dona una gran riquesa. Fins i tot, haver fet escenes en àrab sense que ningú no les tradueixi. I també ens ho ha donat l’Asma. La seva vivència és molt semblant a la del Mohamad, també es palestina i va néixer en un camp de refugiats. A Espanya ha estat refugiada i se li han denegat permisos de residència durant molt de temps, igual com s’explica a l’obra, i això ens ha donat molta veritat. Recordo que als assajos no podia dir la paraula ‘Iraq’ perquè es trencava. Això era una bufetada de realitat brutal. Haguessis sentit que tenies la síndrome de l’impostor si no fos perquè hi eren ells dos. I ha fet que el procés fos molt enriquidor per a nosaltres.
Com has comentat, ella fa un monòleg en àrab que no es tradueix. Volies subratllar la importància de no parlar la llengua de l’altre?
Suggereix moltes coses. Que cadascú ho rebi com pugui o necessiti. Crec que això que dius hi és, però també és interessant que molta gent comenta que no entens ni una paraula del que diu però comprens tot el que li passa. Això és molt bonic. La mirada cap als refugiats, del tipus que siguin, és de por a l’altre, a la diferència. Tenir aquesta possibilitat de conèixer una família de refugiats, poder-los sentir parlar a casa, sols, en àrab, intentant explicar-se fa que no ens els mirem de la mateixa manera.
Heu pogut contactar amb famílies que han patit la síndrome de resignació?
Amb algunes famílies de refugiats de Suècia, el germà del Mohamad viu allà. A més, vam contactar amb l’Elisabeth Hultcrantz, la metgessa que va tractar molts casos d’aquesta síndrome. En aquest procés per força hem hagut de fer un treball de documentació molt exhaustiu. Tot el que es diu a l’obra és veritat. El text està ficcionat però la informació que hi ha és radicalment certa.
De fet, les adolescents que apareixen en una de les imatges del World Press Photo 2018 podrien ser perfectament les nenes de l’obra.
Aquelles nenes eren gitanes provinents dels Balcans, els primers casos de síndrome de resignació van sortir d’aquella guerra, a finals dels 90.
S’ha reportat en altres països aquesta síndrome?
Que estigui documentat, no. Se sap que està passant en alguns camps de refugiats. A Austràlia els aturen abans d’entrar al país i els fiquen en una illa que es diu Nauru, que és tota ella un camp de refugiats. Allà si que s’han donat casos d’això i de suïcidis. I en algun camp de Grècia també hi ha casos.
D’alguna manera, consideres aquest text com una continuació d’El metge de Lampedusa?
El metge de Lampedusa se centrava més en el viatge i Síndrome de gel, en el lloc. No havia decidit fer un díptic sobre refugiats, però quan vaig llegir l’article, vaig pensar que s’ho valia.
Comentaris recents