Crítiques exprés

Quin gust acostar-se al Mirandolina i degustar una revisió tan exquisida d'un clàssic de Goldoni. Atents a Laura Aubert: hipnotitza amb la seva interpretació!

un grat recorregut per les cançons del musical NINE, amb una estupenda Mariona Castillo.

Una comèdia agradable que funciona molt bé per la bona quimica que tenen els protagonistes.

Un text dificil i una obra dura.

La personalitat desl protagonistes fa intuir un duel dialectic mes incisiu del que acaba resultant.

Està mol bé recuperar un musical de Larson, però cal cuidar l'acustíca i/o vocalització.

Un gran espectacle, musical i escenicament, tot i que potser una mica mes curtet, també estaria igual de bé.

Llenguatge en vers, acolorit, però una mica difÍcil de seguir. Una bonica posada en escena i un bon divertimento.

El text pot semblar una mica topic, però les actrius creen uns personatges magnifics i la direcció de Munt està molt atenta als detalls.

La Pública posa davant l'audiència facetes vergonyants del prisma de colors bonics que s'ensenya de Barcelona entre birres i música. Imprescindible assistir a aquesta festa.

La Petita Malamaluga fa un espectacle més sensorial que amb «Bítels per a nadons» que se centrava més en l'amansiment dels reis de la casa a través de la música.

Una d'aquelles obres que podria quedar-se en un habitual cara a cara però que s'enriqueix com a muntatge perquè utilitza un recurs tan pròxim als espectadors actuals com els «talk show» televisius.

¿Algú es pot posar en la pell d'una adolescent que descobreix que aquell que considerava el seu pare va ser en realitat un dels botxins dels quals es contaven disbarats?

El desenvolupament de l'obra transporta els espectadors a l'època d'Agatha Christie. És una manera de no trair l'autora ni tampoc l'atmosfera de mitjan segle passat.

Enmig de la gran escenografia, els intèrprets van donant corda a cadascun dels seus personatges. I aquí hi ha la millor part del muntatge.

Una companyia compacta amb perles brillants: la força emotiva de Núria Espert en el triple paper de l'àvia Nazira, la mare Jihane i la filla Nawal, amb uns solos «Gran Reserva».

El repàs és el testimoni d'un temps i... anava a dir d'un país. Però no. Aquí cal dir, d'un temps i d'una ciutat.

Un excel·lent exemple de teatre al servei dels drets humans. Un testimoni potent i colpidor.

Són tres, però fa la sensació que en realitat podria ser ben bé una obra per a una única veu, la de la protagonista, que és qui talla el bacallà i qui interactua constantment amb els espectadors.

Teatre honest, valent i necessari. Dóna sentit a la paraula teatre, no us la podeu perdre!